Notícies i actualitat
En els territoris de llengua i cultura catalanes, hi ha parlants que miren ocells; d’altres, aucells, i uns altres, moixons. La tradició ornitològica és vasta i cada espècie rep diversos noms, fins al punt que les més comunes presenten una llarga llista de variants que solen recollir les característiques físiques principals, el tipus de cant, els costums migradors, o l’etologia i la seva relació amb l’home. N’és un exemple l’oreneta, el nom científic de la qual és Delichum urbicum, i que arreu dels territoris de llengua i cultura catalanes rep noms com angrineta, roquerola, noreta, aurineta, aurèndola, colomet, cuablanca, culblanc, orondeta o vinyolita, entre d’altres.
Amb els objectius de difondre el gran llegat històric de l’ornitonímia catalana i familiaritzar els ornitòlegs amb la nomenclatura científica aplicada als ocells, la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC acaba de publicar el Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans, d’Enric Ortega. L’obra considera cinc-cents quinze tàxons, i per a cada tàxon inclou el nom científic acceptat internacionalment, la categoria a la qual pertany, i l’autor i l’any de descripció de cada espècie i subespècie. Així mateix, documenta els principals noms comuns de les aus arreu del domini lingüístic català: en primer lloc, el que es considera més habitual o rellevant i, a continuació, els altres, ordenats alfabèticament. També recull l’origen etimològic de cadascun dels elements que formen el seu nom científic, i, si escau, informació addicional sobre la descripció o definició que Carl von Linné fa de l’espècie.
L’actual sistema de nomenclatura científica, ideat al segle XVIII pel científic suec Carl von Linné, es basa en l’ús del grec i del llatí, i el seu ús permet a investigadors i aficionats intercanviar informació relativa a les espècies de manera estandarditzada i evitar ambigüitats.