Societats filials

Torna al butlletí
Conrad Vilanou, president de la SCF: «La filosofia catalana és realista, oberta a la transcendència, espiritualista i religiosa»

La Societat Catalana de Filosofia (SCF), filial de l’IEC, celebra aquest any el seu centenari. El president de la Societat, Conrad Vilanou Torrano, ha passat aquest mes de novembre pel Ple de l’Institut per glossar la història de l’entitat. Hem parlat amb ell del paper de la SCF en la tradició filosòfica catalana i dels seus reptes per als pròxims anys.

Conrad Vilanou va explicar al Ple que el doctor Turró va recomanar a la nova entitat «el conreu de la filosofia de lo real i, d’una manera particular, els treballs de recerca per a l’estudi del pensament nacional».


Què volia dir Turró amb aquestes recomanacions?

Aquests suggeriments ens remeten a la disputa entre Eugeni d’Ors i Ramon Turró, que entren a l’IEC com a membres el mateix dia. Turró és el gran, d’Ors és el jove. Es produeix una tensió entre ells. D’Ors era un intel·lectual a la francesa, es va escapar a París, feia el que volia: era un representant de la intel·ligència europea d’entreguerres. L’altre era un veterinari, home de laboratori, amb anys d’estudis. Darrere d’Ors hi havia una gran retòrica però no un treball rigorós. Es tractaven de dues mentalitats: una científica i una altra d’intel·lectualoide. D’Ors era un home autodidacte, molt potent intel·lectualment, representant de la Catalunya noucentista i de la Catalunya de la Mancomunitat. Turró, en canvi, aposta per una filosofia de camp, «de lo real», que l’obliga a fer un pacte amb l’església catòlica apostòlica, perquè la tradició escolàstica també està pel que és real, per la tradició aristotèlica, no platònica. La Societat és una suma entre la filosofia eclesiàstica (escolàstica) i la filosofia de laboratori.


I pel que fa al foment dels treballs per a l’estudi d’un pensament nacional?

En aquest cas es referia al Renaixement filosòfic, tothom parla de la Renaixença literària, però la Renaixença filosòfica també va ser molt important. Catalunya té un pensament propi, una tradició filosòfica pròpia que ve de l’edat mitjana: em refereixo a Llull, Arnau de Vilanova, Francesc Eiximenis i molts d’altres. Al segle XIX es produeix una espècie de reconstrucció: es busquen els intel·lectuals que van seguir una línia de pensament que pogués configurar una filosofia nacional catalana, una manera d’entendre el món. Aquesta manera d’entendre el món té a veure amb Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, o Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater i Mora, en què es platejaven que els catalans tenim una manera de pensar genuïna, un caràcter. Tot això ve del segle XIX europeu, amb l’aparició dels nacionalismes, Torres i Bages escriu el 1842 La tradició catalana, en què també parla de filosofia. Francesc Xavier Llorens i Barba, filòsof català de referència, va a buscar aquest punt de partida, segons el qual hi ha una manera de fer catalana: realista però oberta a la transcendència, que creu en la consciència, gens materialista, espiritualista i religiosa. Perquè, com deia Pla, els catalans sempre estem pendents de la religió, i és cert.


Per què la religió és important per als catalans?

Probablement perquè les nostres bases culturals són tres: som jueus, per tant, monoteistes, som grecs, és a dir, hel·lènics, i som romans, és a dir, llatins. Tot això fa que siguem de cultura cristiana. També és cert que hi ha filosofies perifèriques, no convencionals, que no entren a la SCF: els anarquistes, els positivistes radicals, els seguidors de Nietzsche… Els que circulen per la SCF són gent d’ordre, benpensant.


Quina diferència hi ha entre la tradició filosòfica catalana i l’espanyola?

La tradició filosòfica espanyola és diferent des d’un punt de vista polític, sobretot. L’Espanya invertebrada d’Ortega y Gasset marca un centralisme. La tradició catalana no va per aquí. La filosofia espanyola jo la definiria per un historicisme important, per la defensa de la història espanyola, no només Ortega, sinó Menéndez Pelayo, sobretot. Tenim perspectives polítiques diferents. I l’espanyola és molt eclesiàstica, més que la catalana, pel pes de l’Església, que a Catalunya en aquells anys, era més oberta. La Institución Libre de Enseñanza va tenir molt de pes, de fet, encara el té. A Madrid van introduir abans que a Catalunya la filosofia germànica, la tradició krausista, després l’orteguiana. Aquestes dues tradicions a Catalunya no acaben d’entrar. La d’Ortega no acaba d’agradar perquè era un espectacle, utilitzava la càtedra com a espectacle. Crec que de vegades ningú entenia què deia.

A Catalunya la burgesia no va articular el seu pensament fins que va tenir una facultat de filosofia i va ser tard, fins a l’any 1910 no s’obren els estudis de filosofia a Barcelona i comencen a funcionar bé l’any 1920. El pensament que es recupera és liberal, no pot ser ni catòlic ortodox ni escolàstic de repetició. Tampoc volen caure en temptacions internacionals, com les anarquistes o les socialistes. Tot i que aquests últims sí que van tenir un espai, a través d’un corrent més humanista, ja no marxista, amb noms com Campalans, que va dir allò de «la política és pedagogia».


Quin paper ha tingut la SCF en la tradició catalana?

El paper ha estat secundari. En aquests cent anys el paper central l’han ocupat les universitats. Nosaltres som una institució parauniversitària, que neix de les universitats, i que en aquest moment té la funció de treballar amb elles per tirar endavant projectes col·lectius, cosa molt difícil perquè els centres universitaris estan infradotats econòmicament.


Quins són els eixos principals de la Societat?

Principalment són els Col·loquis de Vic, que són anuals. Aquest any es van dedicar a la pobresa, l’any que ve encara ho hem d’acabar de decidir. Tenim l’anuari i un altre projecte editorial: la revista digital Journal, que es pot consultar en obert i de la qual han sortit una dotzena d’edicions des del 2011. Es pretén divulgar en anglès el pensament català. És una revista interdisciplinària, d’història intel·lectual, que parla del que Catalunya ha aportat al desenvolupament de la humanitat.


En què ha contribuït Catalunya al desenvolupament del pensament humà?

Definir l’aportació de Catalunya és complex perquè hem tingut moltes interrupcions. El que hem aportat probablement és la construcció d’una tradició pròpia: hem volgut singularitzar-nos de la resta de les geografies europees i tenim una figura de referència, Ramon Llull, el català més universal que hi ha. Com que els segles XIX i XX han anat com han anat, no tenim referents d’aquells períodes. Catalunya també ha aportat una gran projecció americanista. El 80 % de professors van acabar a Llatinoamèrica, els més coneguts van acabar a Mèxic. També podem parlar d’una vocació hispànica que la fa políticament curiosa: es tracta d’una visió que pretén crear un món més just, més humanitari, a favor dels indígenes, a favor dels oprimits, amb valors religiosos. Tot això a Joaquim Xirau es detecta claríssimament, té una actitud cristiana autèntica, que no vol dir catòlica. Es tracta d’un cristianisme que forma part de la consciència de l’individu. Hem aportat també una filosofia de la consciència i això per a mi és molt important. Quan la consciència esdevé un element que configura l’ésser humà, el seu funcionament té un mecanisme autoregulador.


Què és la consciència?

La consciència consisteix a saber destriar entre el bé i el mal. Hi ha autors que diuen que el bé i el mal no existeixen, com Nietzsche, però en la tradició catalana sí. Es parteix d’un optimisme antropològic, d’una filosofia introspectiva, són característiques de la nostra tradició, que hem anat construint. També podem parlar del seny, una manera d’entendre les coses amb un cert realisme.


Com ha anat la celebració del centenari de la SCF?

No l’hem tancat encara. Hem fet tres seminaris, l’últim serà el 12 de desembre, sobre la història de la nostra tradició filosòfica, i en volem fer un llibre. Al gener tancarem la celebració parlant del futur de la filosofia. També hem fet el Congrés Català de Filosofia i hem reactivat la societat amb noves àrees molt actives, com la de Filosofia i Feminisme, i ara en crearem una altra sobre Materialisme Històric. També hem recuperat altres seccions com la d’Estudis Medievals, perquè la teníem abandonada i és l’època més brillant de la nostra història.