Notícies i actualitat
És la pell de la terra, el referent que explica conflictes i dona sentit a lluites històriques, literàries i cinematogràfiques, l’ancoratge de passions i debats filosòfics que oposen natura i cultura, però molt sovint resta invisible perquè es dona per fet que sempre hi és, passi el que passi, i continua proveint el que se li demana, malgrat tot. Tractem el sòl amb la importància que realment té? Quina relació té aquesta visió amb les dones?
Amb una conferència amena i sòlida, titulada La dona i la terra: existeix una visió femenina del sòl?, i trufada de referències artístiques, Rosa M. Poch, catedràtica d’edafologia i química, i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), va deixar clar per què es pot fer un paral·lelisme entre la lluita per l’equiparació dels rols i la lluita pels sòls.
Poch va lamentar que, tot i que els sòls són «essencials per a assolir la neutralitat climàtica i una economia neta i circular», no els tinguem en compte i encara tinguin una connotació «de brutícia».
Per sòl entenem «la superfície sobre la qual caminem, el terreny considerat com a conreu o suport a la vegetació i la capa externa de l’escorça terrestre». És, per tant, un element essencial per a la continuïtat de la vida al planeta, que proporciona «aliments, un hàbitat per als bioorganismes i herència cultural».
Però, curiosament, «no ens vam adonar de la importància que tenen fins que l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) va publicar la Carta Mundial dels Sòls el 1981», va dir Poch. És més, fins al 2012, no es va formar l’Aliança Mundial dels Sòls o Global Soil Partnership, que té com a objectiu «posicionar els sòls a l’agenda global per a promoure’n una bona gestió i garantir un desenvolupament sostenible arreu i per a tothom».
De la mateixa manera, les dones, que són la meitat de la humanitat, són responsables de la perpetuació de la vida, però, malauradament, sovint són poc visibles i no se les té en compte, va alertar l’experta, que va preguntar-se «qui té cura de la cuidadora?».
En aquest sentit, va recordar els teòrics de la cura que diuen que «totes les persones som objectes i proveïdors de cura», ho va lligar amb l’ecofeminisme clàssic i polític i ho va acabar il·lustrant amb la pintura de l’estatunidenc Grant Wood (Iowa, 1891-1942), Spring in the country (1941), de la qual es desprèn que «cada sòl vol un tipus de maneig determinat», que hi ha «diferents maneres d’aproximar-se a la realitat» i que, en definitiva, «cal gestionar el medi protegint el sòl» i, com proposa l’arqueòleg Eudald Carbonell, «feminitzar l’espècie».
El col·loqui posterior, amb força participació, va obrir el debat sobre si existeix una perspectiva femenina de l’asfalt, sobre la sequera i la sobirania alimentària, sobre la invisibilitat de les dones que han contribuït a la ciència i, en general, sobre una perspectiva més polièdrica del coneixement. Un coneixement que, sens dubte, després cal aplicar.
En aquest sentit, la presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, va remarcar que «el simbolisme ha d’anar acompanyat d’accions» i va anunciar que el proper Ple de la institució, que tindrà lloc el mes d’abril, aprovarà el Pla d’Igualtat per a aconseguir que les dones estiguin representades en els òrgans de govern. «Corregir un biaix de més de cent vint anys és difícil, però ho aconseguirem perquè hi ha bona voluntat», va concloure.
L’acte acadèmic va anar acompanyat de la representació artística Balada de terra i foc, a càrrec de Marina Berdalet Andrés i Joaquim Abós Berdalet.
La pintora i el músic van combinar la força del foc i el fum eteri que deixa empremta sobre el paper amb les notes del clarinet per a retre homenatge a les dones terra, a les dones música, a les dones foc… a totes les dones que deixen empremta i componen la balada de la vida, que de vegades, com va dir Berdalet, «volem que vagi en una direcció però pot anar cap a una altra».
