Els acadèmics responen
Catedràtic de filologia catalana a la Universitat de les Illes Balears, on va començar com a professor ajudant l’any 1990. Els dos primers anys va fer una estada a la Universitat de Sheffield, a Gran Bretanya, que va ser determinant en la seva trajectòria. Feia de lector de català mentre investigava.
Quins són els seus principals àmbits de recerca?
La llengua catalana, en concret l’oralitat de la llengua catalana i, més concretament, la teoria fonològica aplicada a la descripció de la llengua catalana.
Quina és la principal virtut d’un acadèmic?
La curiositat intel·lectual i l’actualització continuada dels coneixements.
Quin és el sentit que avui tenen les acadèmies?
Crec que haurien de tenir dues funcions principals. En primer lloc, de coordinació d’activitats de recerca. En segon lloc, de connexió amb la societat pel que fa a la difusió de coneixements que contribueixen al progrés social.
Quin membre històric de l’IEC admira?
Ho he dit algunes vegades i, a més a més, l’he estudiat molt: el president fundador de la Secció Filològica, Antoni Maria Alcover. Sense ell no s’explicaria ni la Secció Filològica ni el desenvolupament de la meva especialitat. Alcover va ser un gran revulsiu, a partir del Congrés de 1906, per dibuixar l’IEC i la Secció Filològica. I també és el promotor d’una especialitat: l’aplicació de la filologia romànica a la llengua catalana.
 |
| Antoni Maria Alcover |
Quins han estat els seus mestres intel·lectuals?
Tinc un gran respecte i admiració per dues persones que actualment són membres corresponents de la Secció Filològica i que em van ajudar molt en els inicis de la meva trajectòria professional. Un és el meu director de tesi, Max Wheeler, catedràtic jubilat de lingüística de la Universitat de Sussex; l’altre és Alan Yates, que va ostentar la Càtedra Illes Balears a la Universitat de Sheffield. Yates em va dirigir el treball de màster. Tots tres som els coautors d’una gramàtica sobre el català publicada en anglès l’any 1999. Vaig aprendre molt amb ells pel que fa a detectar àmbits de recerca, enfocar els temes i també els criteris de redacció acadèmica.
I humanament, què li van aportar?
La passió i dedicació a la seva especialitat eren també una manera de veure i enfocar la vida. Això ha estat inspirador per a mi.
Tres llibres que l’han marcat…
Si són de la meva especialitat, el primer seria The sound pattern of english, de Chomsky i Halle, un clàssic de la fonologia generativa. De la qüestió més específica del català, un estudi d’Antoni Maria Alcover titulat Una mica de dialectologia catalana, publicat l’any 1909.
De la cosa més humana, més històrica, relacionada amb la professió, una lectura fonamental que vaig fer quan tenia catorze anys són els dos volums de memòries de Francesc de Borja Moll: Els meus primers trenta anys i Els altres quaranta anys. Hi vaig trobar moltes claus que després m’han servit.
I fora de la vostra especialitat, tres obres que l’han tocat?
L’Odissea, en la segona traducció de Carles Riba; El món d’ahir, de Stefan Zweig i, atès que m’he dedicat molt a la poesia, El paradís perdut, de John Milton, en traducció de Boix i Selva.
Alguna màxima pròpia o aliena que es repeteixi sovint?
Una màxima de prudència: Déu ens n’alliberi, d’un ja està fet.
Amb quins adjectius definiria els temps d’avui?
Convulsos, creatius i esperonadors.
Un somni…
La unificació (enosi, en grec) dels Països Catalans lligada a la plenitud funcional de la llengua.