Notícies i actualitat
El dilluns 20 de juny va tenir lloc a la Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), i també de manera virtual, la sessió Diàlegs sociolingüístics IV: «Llengua i gènere». En aquest acte, organitzat per la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), Marta Roqueta i Josep Soler van parlar del debat al voltant de com anomenar les persones per defugir, d’una banda, el masculí «genèric» i, de l’altra, la binarietat quan la gent no s’identifica ni com a home ni com a dona.
Va moderar el diàleg Luci Nussbaum, professora emèrita del Departament de Didàctica de la Llengua de la Universitat Autònoma de Barcelona i coordinadora fins al 2014 del Grup de Recerca en Educació i Interacció Plurilingües (GREIP). Nussbaum va plantejar diverses qüestions perquè els dos participants exposessin el seu punt de vista: «Per què genera tanta polèmica social aquesta qüestió? Es pot actuar sobre la llengua encara que alguns parlin de dictadura? Què li podríem demanar a l’IEC?».
Per a Josep Soler, professor agregat de lingüística aplicada a la Universitat d’Estocolm, «hi ha una concepció autònoma de la llengua i una concepció social». La visió autònoma concep la llengua com un sistema de conjunts més o menys tancats que funcionen pel seu compte. En canvi, «la visió social entén la llengua com un repertori heterogeni de recursos (accents, maneres de dir i de fer, registres, argots, etc.) repartits desigualment en la societat, als quals accedim de manera també desigual en funció de les nostres trajectòries vitals». Segons Soler, que es troba entre els especialistes que fan anar més sovint la visió social de la llengua, aquest és un aspecte que no s’està tenint prou en compte en els debats públics actuals. Des d’aquesta concepció de la llengua com a fet social, «llengua i societat no s’entenen com a vectors en paral·lel, on l’una com a màxim reflecteix l’altra, sinó que es troben imbricades en forma d’espiral, es coconstrueixen i es donen forma l’una a l’altra», va dir Soler.
Per a Marta Roqueta, periodista i investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya, el que succeeix és que «està en joc el domini de la interpel·lació», perquè el nostre llenguatge està «basat en binarismes» i en «una sèrie de subjectivitats que es perceben com a més positives» que les altres. «Pompeu Fabra era el “seny ordenador de la llengua”», va assenyalar Roqueta. «Qui té el seny per a ordenar-la? L’home blanc», va afegir. I es va preguntar què passava abans amb la llengua: «Estava desordenada? Era un batibull?». Per a Roqueta, precisament «el problema de gènere va d’això: hi ha un batibull de gènere i qui l’està ordenant és l’home blanc».
Roqueta va proposar «entendre la llengua com una eina» i fer-ho des de la consideració posthumanista segons la qual «l’eina i l’ésser humà es coconstitueixen». I va reclamar la llengua no tant com un instrument per a poder canviar la societat, sinó «per a poder-la descriure». El fet «que sempre hagis estat anomenat a partir de l’altre genera una incomoditat», va concloure.
Pel que fa a la dictadura del llenguatge inclusiu, Marta Roqueta va destacar l’escola com a «aparell ideològic de l’Estat» i va dir que «les institucions sempre han codificat la llengua». Des del seu punt de vista, el llenguatge inclusiu «només pot ser una dictadura pel que confon el seu privilegi amb un dret». «El principal problema», va dir, «és que no és el mateix que el masculí gramatical es refereixi a tothom que que es refereixi als homes i, per tant, a tothom. Aquesta és la gran trampa». I ho va il·lustrar amb la tradicional divisió entre públic-masculí i privat-femení, o el «femení genèric subaltern», que s’aplica a professions com la d’infermera o dona de fer feines.
Per a Josep Soler, «és un cas clar de debat lingüístic ideològic» en el qual «es parla de la llengua com a excusa per a comparar models de societat i veure què és acceptable i què no». El sociolingüista va assegurar que, «des de la lingüística mateixa es poden adoptar visions més obertes» i va dir que la qualificació de dictadura li semblava «exagerada» per a referir-se a uns «cursets per a usos formals».
Soler va explicar que a Suècia hi ha una «actitud més oberta i de curiositat per la qüestió» i va desitjar que la polèmica a Catalunya pugui «escapar del blanc o negre per a enriquir el debat i que la gent tingui més eines, més perspectives i més punts de vista».
A l’IEC i, en general, a tots els lingüistes i correctors, Roqueta els va demanar el següent: «Deixeu que la gent experimenti. No censureu els textos. Recolliu els usos i deixeu que els parlants parlin. Deixeu que el debat es produeixi.»
Josep Soler i Marta Roqueta van coincidir que el llenguatge inclusiu serveix per a posar sobre la taula el fet que vivim en una societat marcada per la desigualtat de gènere. Tot i que, «si només n’absorbim la part simbòlica», aquest llenguatge inclusiu «desactiva la lluita i fa que una crítica metodològica es converteixi en una crítica ontològica», va dir Roqueta.