29/06/2022

Josep M. Camarasa: «Les cartes de Faust donen molta informació sobre els anys de formació de Ramon Margalef»


El llibre De la mar de Blanes a l’oceà planetari analitza els anys de formació de Ramon Margalef a través de la correspondència que va mantenir del 1943 al 1951 amb qui va ser el seu mentor fora de la universitat: Carl Faust. Analitza més de tres-centes cartes que el creador del Jardí Botànic Marimurtra de Blanes va enviar al jove aficionat a la biologia, així com unes quantes menys de qui s’havia de convertir en un dels científics internacionals més rellevants en l’estudi de l’ecologia marina. Aquesta publicació de l’epistolari entre Carl Faust i Ramon Margalef es pot considerar un homenatge als seus protagonistes i al jardí botànic que Faust creà. Els autors del llibre són Josep M. Camarasa, biòleg i historiador de la ciència, i Maria Elvira, documentalista. Demà, dijous 30 de juny, a les 12 hores, es presentarà el llibre a la Sala Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

Parleu-nos de l’origen del llibre. Tinc entès que heu estat trenta anys entrant i sortint del tema, oi?

Sí, es pot dir que el procés de creació d’aquest llibre ha durat trenta anys. També és perquè, durant molts anys, igual que Pedrolo, que deia que era escriptor de dissabte i diumenge, doncs jo era historiador de la ciència de dissabte i diumenge. A més a més, tocava molts temes, sobretot amb relació a l’Institut Botànic. De fet, tot va començar quan jo treballava a Enciclopèdia Catalana, dirigint amb Ramon Folch l’obra Biosfera, que va tenir onze volums. Quan va tocar fer els oceans, evidentment no podíem encarregar-ho a ningú més que a Margalef. Ell sabia que jo estava ficat en temes d’història de la ciència i, un bon dia, se’m va presentar amb una carpeta amb totes les cartes que li havia enviat Carl Faust entre 1943 i 1951. I em va dir: «Aquestes cartes, quan pugui, porti-les a l’Institut Botànic». Amb això volia dir quan l’Institut Botànic estigués en condicions de rebre-les. 

I no les vau llegir?

Home, sí! La xafarderia és el primer! Si m’he dedicat a la història de la ciència, és per poder xafardejar, perquè m’ha interessat molt veure com es feien les coses que es feien. No podia evitar llegir-les i em vaig adonar que eren unes cartes increïbles, perquè donaven tota la informació imaginable sobre els anys de formació de Margalef. L’any 1943 era un oficinista que treballava en una companyia d’assegurances, a la Gran Via, molt a prop de la Universitat de Barcelona, cosa que va ser molt avantatjosa per a ell quan va començar a anar a la universitat. 

Margalef va ser una mica autodidacte?

Sí. Fins que el van mobilitzar l’any 1937, a casa seva tenien una mica de jardí i ell ja prenia mostres de la bassa, les estudiava al microscopi i, amb un amic seu, Josep Marcé, feien una revista improvisada escrita a mà i amb dibuixos que encara es conserva. 

Com va conèixer Carl Faust?

Margalef s’ajudava de la gent de l’Institut Botànic —en aquell moment era pràcticament l’única entitat que treballava en ciències naturals— i la Institució Catalana d’Història Natural. Ell anava a la biblioteca de la institució, que, igual que l’Institut d’Estudis Catalans, era al Palau de la Generalitat. Allà va conèixer Pius Font i Quer, el doctor Español, que eren els que llavors treballaven en aquesta matèria. Després de la Guerra Civil, va haver de tornar a treballar a la companyia d’assegurances, però, per un atzar curiós, va assistir a unes reunions de naturalistes al Museu de Zoologia, amb Francesc Español. Allà va coincidir amb el psiquiatre Ramon Sarró i la seva dona [Blanca Martín Zamorano], que era editora; ella li va encomanar un llibre sobre limnologia, que aleshores no es deia així, sinó que s’anomenava biologia de les aigües dolces. Va sortir publicat el 1943. Pius Font i Quer li va recomanar que li enviés el llibre a Faust, que va quedar entusiasmat. Va ser amor a primera vista i el va convidar a anar a Marimurtra, a Blanes, i li va dir que li facilitaria la feina que volgués fer, tant en els seus tolls com al mar. I el va posar en contacte amb un patró pescador, a qui deien Es noi Tomàs. A partir d’aquí, durant un any, va estar recollint mostres. 

Així, doncs, va ser el seu mentor fora la de la universitat…

Exactament. A la universitat va ser el doctor García del Cid.

Carl Faust era una persona molt especial, bastant peculiar. Com era?

Faust havia vingut a Barcelona els últims anys del segle XIX, en plena efervescència modernista, un moment molt brillant i molt mogut. Va venir com a comptable d’una empresa alemanya de material hidràulic. Amb els anys, es va fer empresari i es va associar amb un altre alemany i van fundar la societat Faust & Kammann. Va coincidir amb les vigílies de la Primera Guerra Mundial i van fer molts diners. L’any 1924, quan va fer cinquanta anys, va decidir que ja en tenia prou. A partir de llavors, es va dedicar absolutament a crear un jardí a Blanes, que és Marimurtra. Ja havia comprat terrenys a Blanes, a partir de l’any 1918, fet que havia ocasionat algun conflicte a la ciutat, perquè encara no s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, i era sospitós d’aprovisionar submarins alemanys. No era així, però hauria pogut ser-ho.

Així i tot, ell es va integrar molt a Catalunya. Es va sentir més català que alemany?

Sí, ell es va fer del Centre Excursionista, es va fer molt amic de Pius Font i Quer, de Miquel Aldrufeu, gent del camp de la botànica o de la jardineria. I, a partir del 1924, es va dedicar només al jardí. Va encarregar a l’arquitecte noucentista Josep Goday el projecte del jardí, però sobretot de la casa, el laboratori…

S’inspirava en els jardins de Goethe?

Ell pren model de l’obra Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, un personatge que comença fent el que li manen els pares, que és el que li va passar a ell. Però, a partir d’un moment, decideix que vol fer una altra cosa. És una novel·la bastant divertida. Un dels seus objectius era anar al sud, que, en el cas del Meister, era Itàlia, però, per a Faust, va ser la Mediterrània. 

Volia que fos un espai per als científics?

Volia que fos un espai de recerca i de trobada, que permetés als científics i als estudiants del nord d’Europa veure a l’aire lliure plantes que allà només es podien veure en hivernacles. 

Què diríeu que fa més especial el Jardí Botànic Marimurtra?

Sobretot el fa especial la seva creació, perquè ja prou difícil ha estat que es fessin jardins públics, perquè un senyor alemany vingués i muntés un jardí botànic i, a més, d’aquesta envergadura i amb aquests objectius. A més a més, hi va embarcar alguns dels millors arquitectes, botànics i jardiners que podia trobar. Un dels jardiners que va dirigir la preparació de les muralles de l’entrada és Zenon Schreiber, un suís que després va emigrar als Estats Units i va fundar una empresa de jardineria que va treballar per a presidents, com els Kennedy, o multimilionaris, com els Rockefeller. 

Continua sent rellevant avui Marimurtra des del punt de vista científic?

Sí, perquè és un jardí antic. Per tant, hi ha plantes que són allà des de fa cent anys. Es va començar a plantar a partir dels primers anys vint. De fet, el centenari de la creació del jardí el celebrarem l’any 2024. Hi ha exemplars molt antics i hi tenim unes quatre mil espècies. Faust volia dedicar-se sobretot a plantes suculentes i subtropicals, de zones àrides. Però, en realitat, hi ha molta planta temperada, mediterrània —com és natural— i també de zones subtropicals: Mèxic, els deserts d’Amèrica del Sud, Àfrica del Sud. I ara també estem tocant una mica l’Àsia oriental, la Xina i el Japó. 

S’ha notat el canvi climàtic al Jardí?

De moment no, però es notarà. Tot i que en un jardí sempre hi ha mitjans perquè les condicions no siguin tan extremes com a fora. Ens estem preparant per a les eventualitats que puguin venir. 

Teniu també un hort ecològic. Què s’hi fa?

S’hi estan fent assajos de productes naturals de defensa de les plantes per a evitar l’ús de productes químics i tòxics per a la protecció de plagues. Hi ha alguns resultats esperançadors amb extractes de plantes relativament corrents. 

Quan vau llegir les cartes, què és el que més us va sobtar d’aquella època?

Força coses i, com més he anat avançant en el llibre, més. D’una banda, hi ha el que afecta directament el personatge de Margalef. Al començament, és aquesta protecció i ajut per a permetre-li sortir a la mar, conèixer els mariners i obtenir mostres. A més a més, com que Faust tenia coneixences a totes bandes, coneixia alguns jerarques franquistes i va aconseguir que Simarro, que va ser president de la Diputació de Barcelona durant un temps i que era patró d’un invent que van fer que es deia Instituto Español de Estudios Meditarráneos, que es va fer justament per suplantar l’IEC, publiqués el primer treball oceanogràfic de Margalef, als primers anys quaranta. Més coses sorprenents: ja cap al final de la relació, el que fa és facilitar a Margalef sortir a l’estranger per primera vegada: li paga una estada a l’Estació Zoològica de Nàpols. I aquí hi ha un estira-i-arronsa amb Margalef, que, de fet, no volia dedicar-se a l’oceanografia, ja que el que li interessava eren les aigües dolces, les aigües continentals. I, de fet, quan va poder, va fer el gran projecte dels embassaments d’Espanya, un estudi que ha estat pioner i molt important per al coneixement dels embassaments en diferents espais, substrats, tipus de conca…

S’escrivien de Blanes a Barcelona?

Sí, i, curiosament, el correu funcionava més bé del que ens imaginem. D’un dia per l’altre, rebien la correspondència. Fins al punt que Faust hi ha algunes setmanes que li escriu tres cops. De Faust hi ha unes quatre-centes cartes i de Margalef n’hi ha menys, perquè moltes d’aquestes cartes eren per a dir-li que anés a correus i li facturés un llibre o un paquet o el que fos. Era el noi dels encàrrecs a Barcelona. 

Llibres per a Faust?

Sí, però adquiria molts llibres que interessaven a Margalef i els hi deixava. En aquell temps, pràcticament era tot en alemany i Faust el va posar en contacte amb alguns especialistes: per exemple, va descriure dues espècies d’un gènere de plàncton i li va confirmar que era adequada la descripció perquè li va confirmar un especialista alemany. 

Què diríeu que ens diuen aquestes cartes de l’època (els anys quaranta) i del tipus de recerca que es feia en aquell moment?

Doncs, de la recerca, ben poc, perquè se’n feia ben poca. El que ens diuen és l’esforç immens que la poca gent que realment treballaven en recerca havia de fer i com se’n sortien (malgrat tots els obstacles i totes les dificultats). I Margalef n’és el paradigma, l’exemple total. Perquè és una persona que, quan comença aquesta correspondència, és un oficinista i, quan acaba, està preparant el doctorat. 

Faust li transmet que se’n sent orgullós?

Hi ha una carta en què no pot ser més explícit. Li diu «és que estic orgullós com si fos el seu pare». En el to general de les cartes, d’una banda, en el cas del Margalef, es veu una actitud de respecte que va sent, cada vegada més, no bel·ligerant, però de fill que s’ha fet adult… i, per part de Faust, hi ha un cert paternalisme. 


 

‹‹123456...262