Notícies i actualitat

L’acte, que va ser telemàtic, el va obrir Ramon Pinyol, president de la Secció Històrico-Arqueològica, que va destacar la remarcable producció i «el gran interès de Pujol per la cultura i la història de Catalunya».

Pujol va fer un repàs de les diverses etapes de l’exili català durant la Guerra Civil espanyola i el franquisme. Sobre l’èxode de 1939 va subratllar que més de 200.000 persones van continuar exiliades durant tota la dictadura, i que més de 70.000 eren catalanes, i va recordar que els països d’acollida van ser molts, més enllà de França, primera destinació dels expatriats. Mèxic, Xile i Algèria són tres de les destinacions que en van rebre més.

L’historiador va subratllar que en els primers anys del franquisme «fou des de l’exili que es van poder assegurar la continuïtat i la represa culturals, davant l’anorreament gairebé absolut que es va patir als territoris catalans sotmesos a la dictadura».

Pujol va explicar que «la gran institució de cultura sostinguda a l’exili, per la durada i pel rigor dels plantejaments, foren els Jocs Florals de la Llengua Catalana, que, des de 1941 fins a 1977, celebraren una trobada anual en diferents capitals del món, que serví per relligar la intel·lectualitat exiliada dispersa i per establir contacte amb els intel·lectuals de l’interior».

Un altre fenomen cultural clau durant el període de l’exili va ser l’aparició de revistes i butlletins ꟷse’n van arribar a publicar unes tres-centresꟷ, «que durant molts anys foren els únics mitjans autòctons que van poder expressar-se en català i en què es va poder manifestar el pluralisme ideològic existent». També va ser molt remarcable «la correspondència entre els intel·lectuals, que constitueix una font de primeríssim ordre per reconstruir els debats i les inquietuds existents en aquells moments». Molt sovint, va recordar, aquestes cartes no s’han pogut fer públiques fins a dates recents; com és el cas de la correspondència que van sostenir Josep Ferrater Mora i Joan Oliver, o la que van mantenir Joan Coromines i Lluís Nicolau d’Olwer, d’especial interès per a la història de l’IEC.

Pujol va cloure el seu discurs reivindicant l’estudi de l’exili com un exercici necessari perquè la història no es repeteixi: «No es tracta de fer una mera recuperació erudita, sinó d’emprendre una recuperació pròpiament històrica que relligui passat, present i futur. En un discurs fet a Estocolm amb motiu del lliurament del Premi Nobel de Literatura de 2002, Imre Kesrstéz va dir: «Quan penso en Auschwitz, tal vegada paradoxalment tinc la sensació que penso més en el futur que en el passat.» Amb l’exili antifranquista i amb la dictadura passa el mateix: el que ens ha de moure a estudiar-lo amb profunditat, a entendre’l, no és fer un mer exercici d’evocació del passat per se, sinó mirar d’evitar que aquesta mena de fenòmens no es tornin a repetir ni aquí ni enlloc. Sobretot ara, que hem iniciat un segle XXI amb més exilis que mai en l’àmbit internacional i que Catalunya torna a tenir exiliats polítics, alguns dels quals són alts càrrecs elegits».