29/04/2021

Oliba de Cerdanya, un personatge clau per a entendre la Catalunya de fa mil anys


Oliba de Cerdanya (971-1046), comte de Ripoll i Berga, abat de Ripoll i Sant Miquel de Cuixà i bisbe de Vic, va ser una de les figures amb més influència de la seva època. Promotor de grans construccions, impulsor de l’art i la cultura i gran defensor de la pau en temps de conflictes sagnants, ha estat considerat per la historiografia dels segles XIX i XX com el pare de la pàtria.

Actualment, el discurs entorn del personatge ha evolucionat, però la seva importància és inqüestionable. Els seus vincles amb la tradició carolíngia ens han portat a acostar-nos a la seva història. Ho fem guiats per Marc Sureda i Jubany, conservador del Museu Episcopal de Vic (MEV) i membre de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). És un dels autors que participa en el llibre Vides catalanes que han fet història, a cura de Borja de Riquer (Barcelona, 2020). El capítol que signa es titula «Oliba, abat i bisbe. Un prelat europeu en temps convulsos».

Vostè reivindica la faceta d’Oliba com a bisbe. Ho va fer a l’exposició que l’any 2018 va commemorar el mil·lenari de la seva ordenació i ho fa en el capítol que li dedica a Vides catalanes que han fet història. Per què se’l coneix més com a abat si el més important que va fer va ser com a bisbe?

Se’l coneix fonamentalment com a abat Oliba perquè el primer biògraf seriós d’Oliba al segle XX és un monjo de Montserrat, el pare Anselm Maria Albareda, que en fa una biografia l’any 1931, fenomenal, molt ben documentada. Però, és clar, la fa des de la seva òptica. I, a més, la titula L’abat Oliba, fundador de Montserrat (971?-1046). Ras i curt, oi?
Quan l’any 1947 Ramon d’Abadal escriu la segona biografia autoritzada sobre Oliba, no s’atreveix a esmenar la plana a Albareda, i la titula, L’abat Oliba, bisbe de Vic i la seva època. Per què reivindiquem nosaltres el seu paper de bisbe? Els bisbes tenien unes facultats orgàniques que els abats no tenien: facultats de govern públic, un fet que ve del món carolingi, fins i tot d’abans. El que passa és que el món carolingi desenvolupa un model de govern imperial en què els bisbes són funcionaris de l’Imperi, que depenen directament de l’emperador. Situar Oliba com a bisbe postcarolingi és el que ens permet comparar-lo amb els altres bisbes de l’Europa del seu moment, com els grans bisbes de l’Imperi otonià. Ell, en l’escala dels comtats catalans, feia el mateix que els bisbes alemanys o els francesos.

La historiografia dels segles XIX i XX el considera pare de la pàtria. Per què?

Li hem atribuït ser el pare de la pàtria perquè ho necessitàvem. Perquè Catalunya a finals del segle XIX necessitava dir que ja existia al segle XI. A l’encíclica mortuòria d’Oliba (de l’any 1046) se l’anomena pare de la pàtria. Mossèn Cinto Verdaguer, el pare Albareda, Ramon d’Abadal i Puig i Cadafalch ho van llegir. Ara, què vol dir pare de la pàtria al segle XI? En aquella època, el concepte de pàtria es relacionava amb l’àmbit d’exercici del poder públic. L’encíclica mortuòria de Guifré de Cerdanya també l’anomena pare de la pàtria. Els pares de la pàtria eren els comtes. Per què li diuen a Oliba? Perquè va «fer» Catalunya? No, perquè és fill de família comtal i fins a l’any 1003 ha fet de comte. De fet, pater patriae era un antic títol que es donava als emperadors romans.

Aquest discurs ha evolucionat. Quin va ser el seu paper en el naixement de Catalunya?

Oliba no va preveure la nació catalana. És un concepte que apareix al segle XIX. Catalunya, com la coneixem ara, no li va passar mai pel cap. Però sí que va deixar un llegat molt important. És pioner amb els conceptes de pau i treva. La pau ja apareix a la segona meitat del segle X i consisteix a no atacar béns de l’església ni els clergues. Oliba hi afegeix la treva, que implica que de dijous a diumenge i durant períodes de temps determinats no hi haurà enfrontaments. Des del punt de vista actual, això es pot interpretar com a pacifisme. Però ell el que fa és disciplinar la violència i defensar els seus interessos.

Cal tenir en compte que, com a bisbe, té una sèrie de facultats espirituals que l’abat no té, com ara excomunicar. També disposa d’unes rendes molt importants i exerceix el poder militar, molt important en un bisbat com el de Vic, que té frontera amb l’Islam. El bisbe de Vic, a més, té el privilegi de batre moneda i cobrar pels mercats que es fan a la ciutat.
Ell veia un bisbat sobre el qual tenia jurisdicció i uns monestirs sobre els quals també governava escampats en diferents comtats. Com a eclesiàstic, ell havia de poder parlar amb el poder civil, amb els comtes de tots aquests territoris. Percebia diferències amb els comtes i bisbes de l’altra banda dels Pirineus? Amb el d’Elna menys que amb cap altre, i no gaires amb la resta de bisbats de la província eclesiàstica de Narbona. Percebia una certa identitat gòtica, septimana? Una certa tradició d’aquest país que tenia unes arrels que no eren franques? Potser, segurament. Era conscient que aquí hi havia una tradició jurídica diferent. El que sí que segur que percebia és que hi havia comtes que parlaven la seva mateixa llengua i que, a l’altra banda dels Pirineus, potser parlaven una mica diferent. Veia que hi havia un aglomerat, que és el que nosaltres hem percebut després com a nuclear de la identitat catalana (els comtats de Barcelona, Girona i Osona, que des de mitjan segle X eren governats per un únic comte), que Cerdanya i Besalú era un altre aglomerat, que Urgell era un altre comtat important, i Elna i Rosselló, un altre. També va veure que la majoria d’aquests comtes eren cosins, descendents de Guifré el Pilós, perquè ell era membre de la mateixa família. Si ell volia pensar que hi havia un sol clan que governava aquests comtats, ho podia pensar. Sabia que hi havia un grup de comtats governats per la mateixa família, amb un mateix substrat cultural, amb les mateixes pràctiques jurídiques, amb pràctiques litúrgiques semblants, que els diferenciaven dels comtes d’Aragó —després, reis d’Aragó— i dels de Castella i dels de Lleó. Per tant, hi havia uns trets que els singularitzaven.

Vostè escriu a Vides catalanes que han fet història:

«En la petita escala dels comtats catalans, Oliba actuà com a detentor de l’autoritat pública, com els bisbes de la tradició carolíngia d’arreu d’Europa, amb els quals l’unia la consciència de pertànyer a una cristiandat universal en comunió amb la seu del papa de Roma […]» (p. 106).


Oliba estava més connectat a la tradició carolíngia que altres bisbes catalans? Quins eren els elements més importants d’aquesta tradició que ell volia preservar del món feudal que ja treia el cap?

Oliba és un bisbe postcarolingi, del final del món carolingi. Defensava la idea política carolíngia adaptada a la realitat dels comtats catalans: hem d’encarnar la societat que Déu vol, és a dir, una societat regida pels principis de l’Evangeli, tal com els explica l’Església. Hi ha d’haver pau, justícia i un ordre: el que treballa que treballi i que no es queixi. El que guerregi que combati l’islam i ampliï la cristiandat, i tots han d’obeir qui santifica, és a dir, nosaltres, els eclesiàstics. El poder públic i el poder religiós han d’anar plegats, però en el moment de dubte, qui dicta sentència és el poder religiós, que és qui parla amb Déu i fa present la seva voluntat. En l’Imperi germànic, l’emperador és un emperador ungit. Aquí no tenim emperador; tenim els comtes que són una mica el mateix, però en aquesta societat volguda per Déu, en què tothom fa el que ha de fer, el màxim poder és l’eclesiàstic.

Ell defensa això davant el que li arriba, el que anomenem revolta feudal, la privatització del poder. Oliba defensa una idea de poder públic —en el fons, romana—, una idea de dret, de llei aplicable a tothom, fins a cert punt objectiva, de dret escrit. El feudal diu (explicat de manera molt esquemàtica): «No, jo tinc el poder, jo me l’apropio, tinc les facultats fiscals, doto l’església parroquial amb el que em sobra i lluito per tenir les possessions de l’altre noble».

També escriu:

«Pot dir-se que el projecte polític d’Oliba, arrelat en la tradició carolíngia, va fracassar en els darrers anys de la seva vida» (p. 108).

El món feudal era com un tsunami que s’ho va menjar tot. A més, els que defensaven la vella idea del poder no van tenir relleu generacional, eren els vells: Ermessenda, que va morir l’any 1058, o Oliba, que va morir l’any 1046. Els joves feudals han viscut trenta anys de pau i no els ha estat útil el vell concepte de poder. I es troben amb un jove comte, Ramon Berenguer I, que és de la seva generació i que no s’entén amb la seva àvia, Ermessenda. Al final, s’arriba a una síntesi amb el poder comtal, que és el que permet que en aquest país el comte continuï sent algú important, més important del que ho serà el rei de França en la mateixa cronologia.

Va ser un impulsor important de noves construccions, va fundar Montserrat. Aquesta tasca tenia un rerefons polític? Tenia una visió de Catalunya que anava més enllà del seu temps?

No. Segurament, des de feia segles, Montserrat era una muntanya de retir espiritual. A finals del segle X, a Montserrat es funda el monestir de Santa Cecília de Montserrat, que té un abat, Cesari, un clergue amb ínfules de grandesa. Una de les coses que fa és reivindicar la possessió de tota la muntanya de Montserrat. Però resulta que allà hi havia una ermita, la de Santa Maria, que era de Ripoll. Oliba diu: «el torrent de Santa Maria és meu, com a abat de Ripoll». L’any 1025 hi porta monjos i en documenta la propietat. Per tant, la fundació de Montserrat va ser el resultat de posar un peu a la muntanya per evitar que Santa Cecília s’ho mengés. Montserrat era una casa poc important fins als segles XIII-XIV, quan es van atribuir miracles a la mare de Déu. El monestir va creixent i acaba tenint un abat. A finals del segle XV, va quedar vinculat al monestir de Sant Benet de Valladolid, i durant quatre-cents anys va ser un monestir regit per castellans. És amb la Renaixença quan es refunda Montserrat i es converteix en el monestir de les essències de Catalunya.

La seva faceta com a promotor cultural també va ser molt important. Com va arribar a convertir l’escriptori de Ripoll en un referent europeu? I com va aconseguir que la biblioteca de Ripoll fos una de les més importants de tota la cristiandat?

En aquell moment, els bisbes són els senyors de l’art. Són els que celebren la litúrgia i volen que estigui embolcallada de les millors imatges. I no només decoració bonica i lluminosa, decoració significativa, que doni a l’espai litúrgic tota la seva densitat simbòlica. Per això, el bisbe patrocina la creació. Oliba, com és propi dels bisbes de l’època, està al damunt dels projectes. Va impulsar tres projectes molt originals: la catedral de Vic, les ampliacions de Sant Miquel de Cuixà i Santa Maria de Ripoll. La creació de l’arquitectura va lligada a la del mobiliari i els textos i llibres litúrgics. Les bíblies condensen tota aquesta idea d’Oliba, perquè són llibres litúrgics i d’estudi i inclouen imatges, col·locades abans del text. Això ve de la tradició de les bíblies carolíngies. Aquests folis estan pensats com a relat alternatiu, però també com a biblioteca d’imatges i de temes iconogràfics, que es faran servir per a les pintures de l’església. Per què Oliba fa bíblies? N’havien fet els emperadors carolingis. Participa d’una idea molt antiga, que ve de Constantí, el primer emperador cristià, que va encarregar bíblies i les va regalar arreu de l’Imperi. Així es va convertir en un gest imperial, que els carolingis van macerar i que Oliba replica.

Oliba va ser un gran creador, molt ambiciós, al nivell dels bisbes de l’Imperi carolingi i otonià, però a la seva escala.


 

‹‹123456...232