Torna a les notícies
Eva Comas Arnal: «Els personatges de Rodoreda somien tant perquè els lectors puguin accedir a la seva part més fonda i veritable»
25/06/2020

La Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans acaba d’editar El somni blau. Estudi dels somnis en la narrativa de Mercè Rodoreda, de l’autora Eva Comas Arnal. El llibre ofereix una visió de conjunt dels somnis en la prosa de l’escriptora, estableix un corpus de passatges onírics dels seus contes i les seves novel·les i analitza des d’un punt de vista literari un bon nombre dels més destacats. N’hem parlat amb l’autora, que ha portat a terme la seva recerca gràcies a un ajut de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Eva Comas Arnal és escriptora i periodista. Doctora en comunicació, ha impartit classes d’expressió escrita i oral en tres universitats catalanes: la Universitat Ramon Llull, la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat Internacional de Catalunya. Ha guanyat el Premi Pirineu per la seva narració La serp de foc i ha publicat la biografia d’Adelita Barberà, una professora que durant el franquisme ajuntava nens i nenes en la mateixa aula. L’any 2017 va guanyar l’ajut de la Fundació Mercè Rodoreda pel seu treball Els somnis en la narrativa de Mercè Rodoreda, del qual va ser tutor Joaquim Mallafrè, membre de l’IEC i de la Comissió Tècnica de la Fundació. Actualment prepara amb la Fundació Mercè Rodoreda la publicació de l’obra Afinar l’estil, que se centra en el procés de creació de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.  

Mercè Rodoreda narra més de cinquanta somnis en tota la seva obra. En el llibre ja diu que els crítics la consideren una escriptora eminentment onírica, però fins ara no hi havia una recerca completa sobre aquest tema. Per què va decidir abordar-lo?

De sempre, els passatges que més m’han interessat dels relats clàssics com la Ilíada i l’Odissea són els somnis. Més enllà que siguin visions veritables o enganyoses enviades pels déus sobre l’esdevenidor, em cridava molt l’atenció el mecanisme narratiu que proposen: propulsen el temps endavant o endarrere i obren una mena de portal a una nova dimensió narrativa. Al mateix temps, sempre m’ha apassionat l’obra de Mercè Rodoreda; penso que té una perícia especial en la creació d’atmosferes, i sobretot és molt hàbil a l’hora de crear les veus narratives. Deu fer uns quatre anys, llegint Mirall trencat em vaig adonar que la novel·la no només presentava molts somnis (cosa que sabem tots), sinó que els somnis li servien a l’autora també per a crear diversos plans narratius, és a dir, que els feia servir com un recurs tècnic. Vaig anar a buscar més obres i novel·les de l’escriptora i vaig veure que en altres obres també feia servir l’experiència onírica com a mecanisme narratiu.

Rodoreda utilitzava els somnis com una eina narrativa. Què li permetien?

Els somnis de les novel·les de Rodoreda estan teixits en l’estructura profunda de la trama, de manera que si n’extirpem el passatge del somni tota la trama se’n ressent. Això resulta molt evident a La plaça del Diamant. Hi trobem tres somnis relacionats amb els coloms que marquen l’evolució anímica i moral de la protagonista. El que Colometa no pot dir amb la seva veu, ho diuen els seus somnis. A més, en mans de Rodoreda, les experiències oníriques poden funcionar com una prolepsi o una analepsi. Així ho veiem, per exemple, en el somni del Liceu d’El carrer de les Camèlies. Però, a banda, també proporcionen un fort efecte d’estranyesa en els lectors, un impacte que ajuda a gravar el passatge en el record. En el seu estudi dels somnis, Sigmund Freud va subratllar una característica especial de les experiències oníriques, una característica que Rodoreda utilitza de manera recurrent: la condensació. És un fenomen que es produeix quan somiem que una persona és alhora dues persones, o bé quan un escenari també té característiques pròpies d’un altre lloc. L’inconscient fa convergir elements que en el món de la vigília quedaven separats i els presenta de manera unitària. L’escriptora de Sant Gervasi es val molt d’aquest recurs per a revelar un coneixement nou sobre els personatges.

Els passatges de Rodoreda on s’expliquen els somnis són molt diferents de la resta de la seva prosa?

D’entrada, sembla que la imaginació corri més lliure en els somnis que no en les escenes de vigília. Ben sovint, Rodoreda embolcalla l’escena somiada de boira per mostrar que som a dins d’un somni o bé hi introdueix la metamorfosi, com passa en el conte «El gelat rosa». Altres vegades, juga amb el cromatisme… Són fórmules que ens indiquen que estem en una dimensió diferent. En el món oníric, res no resulta evident i tot està governat per unes normes ben diferents de les de la vigília. És necessari que ens preguntem a què treu cap que els personatges de Rodoreda somiïn tant? És l’autora catalana més important del segle XX i fins ara ningú no havia donat resposta a aquesta qüestió. Hi insisteixo, en la majoria de les seves novel·les i en molts dels seus contes, els somnis, somiejos i visions gairebé s’encadenen. Des del meu punt de vista, els personatges de Rodoreda somien tant perquè això permet als lectors de conèixer la part més fonda dels personatges, la part més veritable, aquella que encara està per revelar.

La narració d’un somni és més complexa que la de qualsevol altra escena?

Trobo que un dels moments en què Rodoreda ateny una complexitat narrativa més gran és en el moment de representar el pas de la vigília al somni o en el de recuperar un somni en la memòria. Poques vegades Rodoreda diu directament que un personatge s’adorm o es desperta, gairebé sempre ho mostra. De vegades en té prou amb dir que «se sentia picar una gota d’aigua damunt del zenc» i posar-hi tres punts suspensius, com passa en el somni de la mort de Quanta, quanta guerra… En altres ocasions, la veu narradora s’endinsa dins un somni sense dir-ho, com en el somni del vestit rosa d’El carrer de les Camèlies, i llavors, després de descriure l’escena onírica, la veu narradora diu «em devia mig adormir». En aquest sentit, el somni del Liceu d’aquesta mateixa novel·la és d’una proesa tècnica desconeguda.

Si hagués de triar un dels somnis que ha analitzat, amb quin es quedaria i per què?

El somni de l’alè del pare de La mort i la primavera és potser un dels més elaborats i, sens dubte, és un dels més colpidors de tota la prosa de Rodoreda. Apareix en dos moments diferents de l’obra, i en ells l’autora mostra d’una manera brillant com poden arribar a funcionar certs mecanismes de la memòria. El record del somni sempre sorgeix en un moment traumàtic: primer, la nit que la seva «marastra» l’ha esperonat a obrir la tomba del seu pare i el noi explica: «Vaig somiar que el meu pare em cremava amb l’alè». I, després, cap al final de l’obra, en un dels moments més dramàtics. El poble on viu el noi celebra cada any un ritual sinistre: fan que un jove entri al riu que travessa tot el poble per sota i van a esperar que surti per l’altra banda. La majoria dels nois, si sobreviuen, queden mutilats: acaben sense cara. El protagonista de La mort i la primavera ja ha recordat aquest somni a llambregades en alguna ocasió, però no és fins que una roca li esquinça la cara que recorda de manera completa l’escena del seu pare perseguint-lo per l’eixida i per dins de casa, com si fos un drac, mirant de cremar-lo amb l’alè.

«El record és més important que la realitat diària perquè té la categoria de somni, i cada vegada dono més importància als somnis perquè crec que constitueixen la vida veritable de l’home», assegurava l’escriptora al final de la seva vida. Les obres de maduresa són més oníriques que les inicials?

Des de la seva primera novel·la, publicada l’any 1931, fins al final de la seva vida Rodoreda va plasmar els somnis. Des del començament és un tema que li interessa, i molt. El que passa és que a partir de començaments de la dècada dels seixanta la seva prosa canvia, es fa molt més madura, personal, ateny un estil propi. És el moment en què assoleix el punt màxim de maduresa creativa i d’expertesa a l’hora de narrar els somnis. Gràcies a aquestes escenes oníriques, podem saber molt més dels personatges, revelen el que ells mateixos no s’atreveixen a veure.

De quines fonts beu Rodoreda per convertir els somnis en literatura?

L’autora coneix les fonts clàssiques, però les incorpora d’una manera obliqua, sense referències directes. Ara bé, es pot dir que la creació d’escenes oníriques està impregnada del seu coneixement d’Homer, de sant Agustí i de Bernat Metge. Al mateix temps, però, està profundament interessada per les propostes estètiques del món de la pintura, el cinema i la literatura del seu temps. En el seu exili a París i a Ginebra se sent fortament atreta pel Surrealisme, en especial per la pintura de Joan Miró, i cal tenir present que si el Surrealisme proposava una experiència com la més fecunda per a endinsar-se en la creació artística, aquesta no és altra sinó el somni.

El títol del llibre té un significat molt personal per a vostè i està vinculat a un somni.

El títol d’El somni blau fa referència al color que impregna moltes de les escenes oníriques de la narrativa de Rodoreda. L’escriptora va quedar profundament marcada per la forta impressió estètica que li van produir els carrers de Barcelona de nit durant la Guerra Civil. Per a evitar ser blanc de bombardejos, les autoritats van decidir pintar de blau les bombetes dels fanals, de manera que caminar de nit per la ciutat devia fer un efecte molt estrany. Rodoreda va associar aquesta sensació al somni i la reprodueix en nombrosíssimes obres: al conte «Els carrers blaus» (1937), a La plaça del Diamant (1962), a «Una fulla de gerani blanc» (1967), a Mirall trencat (1974) i a Quanta, quanta guerra… (1980). Per a totes aquestes obres, l’autora barcelonina va crear somnis lligats al motiu del fanal i en tots ells una llum blava embolcallava la percepció dels personatges. Quan vaig començar la meva recerca l’any 2017, desconeixia tot això que estic explicant, com a mínim conscientment; però vaig tenir un somni on apareixia Mercè Rodoreda a la seva casa de Romanyà de la Selva pintant un quadre de color blau. Potser és així perquè els nostres somnis de vegades saben més que no pas nosaltres.

L’obra al Portal de Publicacions de l’IEC: https://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=cataleg&subModuleName=cerca_avanzada&idCatalogacio=34148