Torna a les notícies
La taula periòdica parla català
19/07/2017

La coneix tothom, té cent quaranta-vuit anys, molta química i és d’origen rus. No és la dona més longeva del món, ni ocupa les portades de les revistes del cor ni els prime time televisius, però sí que apareix en tots els llibres de química, penja de les parets d’instituts, universitats i centres de recerca i té un lloc privilegiat a l’habitació de molts estudiants. Parlem de la taula periòdica dels elements, una eina que tot estudiant ha hagut d’usar algun cop a la vida. El 1869, el químic rus Dmitri Ivànovitx Mendeléiev va disposar els elements químics en una taula segons la relació entre els seus pesos atòmics i les propietats. Des d’aleshores fins a l’actualitat, s’hi ha anat incorporant nous elements químics, i s’ha passat dels 65 inicials als 118. Recentment, la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC), va validar quatre nous elements, un fet que «ocorre cada cinc o sis anys, quan hi ha elements nous pendents d’assignar a la taula periòdica», explica el president de la Societat Catalana de Química (SCQ), Carles Bo. Els quatre nous elements se situen en el setè període de la taula periòdica, i són el 113, nihoni (Nh); el 115, moscovi (Mc); el 117, tennessi (Ts), i el 118, oganessó (Og). La versió en català d’aquesta darrera actualització es va publicar en línia al web de la Societat Catalana de Química (SCQ), i també es pot adquirir a les botigues i al Portal de publicacions de l’IEC.

Noms associats a un lloc o al seu descobridor

Segons les normes de la IUPAC, els noms dels elements han d’estar relacionats amb un personatge o concepte mitològic, un mineral, un lloc o una regió geogràfica, una propietat de l’element o un científic. El nom nihoni (en anglès, nihonium) fa referència a la paraula utilitzada per a designar el Japó, que és el país on es va descobrir aquest element; moscovi (moscovium), a la capital de Rússia; tennessi (tennessine) prové de l’estat nord-americà de Tennessee, pioner en investigació química. L’estat de Tennessee és el segon estat, després de Califòrnia, que s’incorpora com a element a la taula periòdica. El físic rus Iuri Oganessian ha donat el nom al darrer element, l’oganessó (oganesson), i és el segon cop en la història que un científic viu dona nom a un element químic ―el primer va ser el seaborgi, batejat així en honor del pioner en química nuclear Glenn T. Seaborg.

Les adaptacions catalanes

Tot i que els símbols són internacionals i s’escriuen igual en totes les llengües, el noms dels elements, que es creen originalment en anglès, s’adapten més o menys a cada llengua. En el cas del català, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans va aprovar el 24 d’abril de 1992 la llista dels noms catalans dels elements químics, que es va incorporar al diccionari normatiu actual, i va completar-la el mes de febrer del 2013 afegint-hi el copernici, el livermori i el flerovi, a més d’esmenar el nom del lawrenci. La SCQ sempre té cura de l’edició catalana de la taula periòdica, i aquesta vegada el TERMCAT ha proposat les denominacions indicades més amunt.

Una eina fonamental

Els professionals d’aquesta branca de la ciència consideren la taula periòdica com una eina indispensable per a l’aprenentatge de la química.

Des de sempre, els químics han cercat com es poden ordenar els elements químics segons la similitud de les propietats ―el primer intent va ser el de Lavoisier, el 1789. El 1869, Mendeléiev va proposar d’organitzar-los en una taula, dividida en columnes (grups), les quals agrupen els elements amb propietats similars, i en files (períodes), en què els elements s’ordenen segons el nombre atòmic, és a dir, el nombre de protons que tenen els àtoms en el seu nucli. La taula periòdica, que tenia 65 elements en la versió originalment proposada per Mendeléiev, s’ha anat actualitzant a mesura que se n’han descobert de nous. L’última versió és ben recent, de finals del 2016, i ja arriba als 118 elements.

I fins on pot créixer?

Dels 118 elements, només 94 existeixen a la naturalesa; la resta se sintetitzen de manera artificial i alguns no viuen més d’uns miŀlisegons. Els elements sintetitzats artificialment es fabriquen amb acceleradors de partícules: es fan impactar àtoms per a obtenir nous elements amb més protons. Si aquest és un procés que es pot repetir una vegada i una altra, podríem pensar que el nombre d’elements químics és infinit.

Aquesta teoria, però, queda desmuntada, bàsicament perquè com més partícules té un nucli atòmic, més inestable es torna i més curt és el seu temps de vida abans que no es desintegri. Això vol dir que aquests possibles elements artificials no tindrien cap mena d’aplicació, però no significa que no se’n puguin descobrir de més duradors. Si bé es fa difícil respondre a la pregunta «Quants elements podrien existir?», el físic Richard Feynman va fixar-ne el nombre en 137; estudis més recents en redueixen la xifra a 126. En qualsevol cas, és clar que la taula periòdica dels elements, amb la recent incorporació d’aquests quatre, no queda encara tancada.