Notícies i actualitat

L’estudi Afinar l’estil estudia el procés de composició de la novel·la La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, i, en concret, analitza a fons el treball de reescriptura dels primers capítols a partir dels comentaris del crític Armand Obiols. Gràcies a aquests comentaris i a les posteriors reelaboracions que en va fer Rodoreda, aquesta recerca ressegueix les principals propostes estilístiques de la seva poètica i subratlla que Obiols i Rodoreda van sostenir un diàleg fascinant a propòsit de l’estil. Els originals de l’obra, que han estat la base de la investigació, són a l’Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Amb el jardí Mercè Rodoreda com a escenari, l’IEC ha entrevistat l’autora de la publicació, l’escriptora i periodista Eva Comas Arnal.

En què ha consistit el seu estudi?

He agafat les set-centes pàgines que Mercè Rodoreda va llegar a l’IEC per veure com treballava. Una de les coses més importants que hem de saber és que quan abordava les seves obres les reescrivia diverses vegades. En el cas de La mort i la primavera, tenim la gran sort que gairebé totes les reelaboracions les tenim custodiades a l’IEC: hem calculat que l’escriptora va fer entre sis i set reescriptures de la novel·la. En unes quaranta pàgines conservem els comentaris i suggeriments que hi va fer el seu company i crític literari, Armand Obiols, i podem examinar si Rodoreda els feia servir o els desestimava. En bastants casos, els utilitzava. Però n’hi ha —i d’importants— que no els incorpora. Per exemple, una vegada Obiols li recomana treure l’expressió «homes sense cara» perquè considera que no s’entén, però ella ho va voler deixar d’aquesta manera. És a dir, es tracta d’una escriptora amb tot el criteri del món, que a vegades fa cas als comentaris d’un crític molt fi. Aleshores, partint de cadascun dels passatges comentats, he vist com anava avançant la novel·lista en la consecució de l’obra. Els esborranys de La mort i la primavera són un material laberíntic i preciós per a qualsevol investigador de la literatura catalana, perquè l’autora era molt metòdica a l’hora d’elaborar les obres i, amb tot plegat, he constatat que Rodoreda feia una tasca de reelaboració ingent.

Quan parlem de l’escriptura de Rodoreda, hauríem de parlar de la reescriptura?

Jo m’he centrat més en la part de la reescriptura perquè tenim les diverses reelaboracions. Però és obvi que, en el cas d’una escriptora de creació, la part de la imaginació i de l’observació de la realitat també era molt important. En la primera versió, ella volia ser molt creativa i espontània, però una vegada aconseguida aquesta espontaneïtat, la seva tasca consistia a reescriure.

Per què ha triat com a títol la frase Afinar l’estil?

He triat Afinar l’estil perquè és una expressió que repeteixen tant Armand Obiols com Mercè Rodoreda durant la reelaboració de La mort i la primavera. El crític, en els seus comentaris, li emfatitza que cal «afinar l’estil».

Quan ella i Obiols utilitzen la paraula estil, què volen dir? 

L’estil potser és, dintre de tot el que és la literatura, una de les matèries més subtils i més difícils de definir. La definició clàssica diria que l’estil és l’adequació dels recursos expressius al propòsit creatiu. En el cas de Rodoreda, el que veiem és que va perseguir que la seva manera d’escriure fos única, genuïna, que no s’assemblés a ningú altre.

Obiols constantment fa observacions en els primers capítols de La mort i la primavera. Quan parlem de l’estil de Rodoreda, també parlem del d’Obiols? 

Quan Mercè Rodoreda va començar a escriure La mort i la primavera la va concebre, segurament, com a conte. Va començar-la la primavera del 1961 i va estar molts mesos elaborant-la sola en el seu estudi a Ginebra. No va ser fins al cap de molts mesos d’haver-la començat —quan ja n’havia fet tres versions— que la va ensenyar a Obiols, que feia temps que li insistia que la volia veure. Obiols vivia a Viena i, abans d’unes vacances de Nadal, va anar a passar uns quants dies a Ginebra i va llegir la novel·la. Va quedar fascinadíssim. Ell considerava que era una obra que podia ser molt millor, fins i tot, que La plaça del Diamant. Es va dedicar a comentar d’una manera molt meticulosa l’estil d’algunes pàgines de la primera part i la segona. Li feia anotacions de tota mena, però, sobretot, sobre l’estil. I el que podem considerar és que existeix una poètica Obiols-Rodoreda, com a mínim pel que fa a aquesta obra. Jo no diria que siguin iguals els seus dos estils, perquè allò que hem vist d’Obiols escrivint és diferent de Mercè Rodoreda i, òbviament, la gran escriptora i la que en sabia és la novel·lista. Obiols no era en cap cas el seu mentor, com s’havia dit en algunes ocasions. Tanmateix, Obiols ha de ser reconegut com un bon crític que li va fer observacions, algunes de les quals van ser acceptades i d’altres desestimades.

Tenint en compte que Obiols va seguir tan de prop el procés de composició de La mort i la primavera, per què Rodoreda va esperar fins a tenir la tercera versió abans d’ensenyar-li?

No només va esperar fins a la tercera versió, sinó que, a més a més, ja l’havia enviat al Premi Sant Jordi, que no va guanyar. Abans d’ensenyar-la a Obiols, ja havia fet moltíssima feina. Per tant, és fàcil entendre que la feina d’una escriptora és molt callada i que persegueix expressar el que porta a dintre. És una feina molt íntima. Podem assegurar que, fins a cert moment de la creació de La mort i la primavera, quan ja n’havia fet tres versions, Rodoreda no va voler cap mirada externa.

Constata que en la investigació ha trobat un «diàleg fascinant» entre Armand Obiols i Mercè Rodoreda a propòsit de l’estil. Quins són els principis bàsics que governen aquest diàleg?

Podem resseguir el diàleg no només a través dels esborranys que eren comentats per Obiols, sinó que també tenim les cartes. Malauradament, només tenim les cartes d’Obiols a Rodoreda i no les de Rodoreda a Obiols, perquè, en aquest cas, no s’han conservat, però sabem que hi eren. Gràcies a les cartes, hem pogut conservar algunes de les idees. Per a mi, la idea més important que governa aquest diàleg és que Obiols recomanava constantment a Rodoreda que apuntés alt. «Has de ser recordada. Has de fer que d’aquí a cent anys els teus nets llegeixin les teves novel·les com si acabessin de ser escrites», li deia. Però hi ha idees de tot tipus i jo les he intentat agrupar en set tècniques de (re)escriptura: treballar sense pressa, evitar l’estil retòric, defugir de l’abstracció i privilegiar les expressions «òptiques», suprimir les paraules sobreres, buscar una poesia implícita, perseguir una estructura circular i ben lligada, i dotar d’intensitat el text sense exagerar-ne el to.

A les cartes, Obiols li subratlla: «Has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de troba mai: un estil. I és això, precisament, el que salva sempre les obres.» Com va conquerir el seu estil?

En el tombant dels anys cinquanta als anys seixanta, la novel·lista —i això ella també ho havia recalcat en algunes entrevistes— aconsegueix trobar el seu estil, la seva manera d’expressar-se pròpia. És l’estil de contes com Una fulla de gerani blanc o Flors de debò i és l’estil de les grans novel·les. Rodoreda havia publicat bastant abans i durant la Guerra Civil, però són obres que va desestimar precisament perquè no havien assolit el nivell d’estil que ella considerava que era el seu. Finalment, Rodoreda assoleix l’estil capbussant-se al màxim en la redacció de les obres i reescrivint cada novel·la moltes vegades. És un gran treball sobre el text per depurar-lo fins a deixar-lo de la manera que quedi més excels possible.

El grau d’exigència d’ambdós en el procés d’elaboració de l’obra era molt alt, perquè a Obiols ja li semblava excel·lent, però no en tenia prou.

Certament, el grau d’exigència tant d’Obiols com de Rodoreda a l’hora d’escriure era elevadíssim. Hem de pensar que Obiols havia editat els grans escriptors catalans que fugen a l’exili a La Revista de Catalunya, revista on també va publicar Mercè Rodoreda. I hem de tenir present que Rodoreda tenia al cap els grans escriptors de la literatura europea del moment.

Quins escriptors seguia Mercè Rodoreda?

Llegia moltes hores al llarg del dia. Llegia escriptors catalans i espanyols —que Obiols creia que poc li podien ensenyar— i també llegia els grans escriptors de la literatura europea, sovint en l’idioma original. Quan està escrivint La plaça del Diamant i La mort i la primavera llegeix molt Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline, però també els grans clàssics com Sant Agustí, Txékhov o Faulkner.

L’escriptora defineix el seu estil com a «pur i inesperat». Què vol dir amb aquests dos adjectius?

És bo posar exemples perquè s’entengui. Rodoreda volia trobar la manera de dir les coses de manera senzilla, però com no les havia dit mai ningú. Per posar-ne un exemple, si anem a La mort i la primavera, hi ha un moment que la marastra juga a fer el temps: es posa dreta sobre la pedra d’un rellotge de sol en desús. Em sembla que no s’ha dit amb unes paraules tan senzilles un concepte tan elevat: el temps és només una mesura humana. El temps no és si no s’encarna. És una imatge que cap altre escriptor no ha fet servir, però al mateix temps és molt senzilla i molt visual. Aquesta és una de les característiques distintives de l’estil de Rodoreda.

En els comentaris, Obiols li insistia que allò que escrivia havia de ser molt «òptic».

Un dels trets destacats de l’estil de Rodoreda —i que, en aquest cas, és una idea que comparteix moltíssim amb Obiols— és que el text està governat per una qualitat molt tangible. Es veu tot molt a través dels sentits. En els comentaris que he estudiat, Obiols li remarcava que allò que escrivia s’havia de veure, no es podia perdre en la retòrica. Si ens hi fixem, en totes les obres de l’autora, tot és com si ho estiguessis veient en aquell moment.

Quins són els pitjors enemics i els millors aliats per a construir un estil?

Des del punt de vista d’Obiols, el pitjor enemic era la pressa. De fet, criticava els escriptors del moment perquè considerava que els estils no tenien una sensació polida al final. Al mateix temps, deia que s’hi havia d’esmerçar molt de temps i d’esforç, cosa que Mercè Rodoreda va fer. Penso que els millors aliats per a Rodoreda a l’hora de trobar el seu estil van ser el seu coneixement profund de la llengua, la determinació sostinguda de voler crear una obra personal, l’observació dels detalls i la seva gran capacitat lectora.

Varia l’estil de Rodoreda en el seu conjunt d’obres? 

El seu estil va variant al llarg de la seva trajectòria. Per començar, perquè no ateny el seu gran  estil fins a finals dels anys cinquanta, encara que abans ja té contes molt bons. Però, fins i tot a partir d’aleshores, cada obra té el seu estil pertinent en funció de quina és la veu que explica els fets que s’hi narren. A dins mateix de La plaça del Diamant, certs capítols no tenen el mateix estil que d’altres. Hi ha moments, com per exemple el capítol espectral de l’església, que l’estil és més espectral i entretallat, diferent de la resta de l’obra.

Obiols li manifesta que la novel·la La mort i la primavera «pot quedar tan bona com l’altra i la gràcia és que tinguin un to tan diferent». Com diferenciem to i estil?

L’estil té molt més a veure amb l’exercici lingüístic i el to és més una qualitat emocional, encara que la diferència entre ambdós és molt subtil. Rodoreda deia que la novel·la de La plaça del Diamant tenia dos tons. La primera part tenia un to més alegre i festiu i, a partir d’un cert moment, amb els capítols de la guerra, comença un to més negre i trist. És precisament aquest canvi de to el que, a ulls de l’escriptora, va fer que la novel·la esdevingués una gran obra.

La primera versió de La mort i la primavera la va fer en quaranta dies. «Després de molt temps d’escriure poc i amb desesma d’allunyament, ara m’he posat a escriure amb un veritable delit i com si cada dia fos el darrer dia que puc escriure i a la nit m’hagués de morir», va assegurar a Joan Triadú. Va tenir un impuls creador gegant, però el 1963 la va deixar inacabada. Per què la va plantar si estava tan a prop del resultat final?

No sabem exactament per què ho va fer. Ho podem deduir a partir de les cartes. Ella mateixa va dir que n’estava «farta» d’escriure sobre aquell poble enigmàtic. Hi ha diverses hipòtesis. En les cartes, el seu editor Joan Sales —que encara no havia llegit la novel·la— mostra a Rodoreda els seus recels cap a la literatura «irrealista». Ell no l’havia llegit, però sí Joan Fuster que era al jurat del Sant Jordi i n’hi havia parlat. Potser que ella pensés que, a criteri de Sales, de moment una novel·la fosca i irrealista com aquella no tenia lloc per al públic català. Hi ha altres interpretacions: Mercè Ibarz, per exemple, diu que potser la insistència d’Armand Obiols en La mort i la primavera va fer-la desistir de continuar l’obra. Tot i així, cal remarcar que al final de la seva vida, als anys 80, Rodoreda va voler acabar La mort i la primavera, però ja no hi va ser a temps.

No va guanyar el Premi Sant Jordi ni amb La mort i la primavera ni amb La plaça del Diamant, raó per la qual Obiols qualifica de «perfectament incompetent» el jurat. Per a ella, era important endur-se els guardons?

Mercè Rodoreda es va presentar a premis en diverses ocasions i sembla que, a finals dels anys cinquanta i a principis dels anys seixanta, eren un esperó per a la seva tasca creativa. El 1959, es va presentar al Premi Joanot Martorell i no el va guanyar; l’any següent, es va presentar amb La plaça del Diamant al Premi Sant Jordi i tampoc no li van donar, i l’any següent, s’hi va presentar amb La mort i la primavera i tampoc no li van atorgar. Ella va explicar en algunes entrevistes que el fet que no li donessin un premi, per a ella, suposava un revulsiu per a posar-se a treballar. La seva voluntat era guanyar-los i tenia disgustos. Tot i això, Obiols li deia que l’important no era guanyar premis, sinó fer bones obres i publicar-les. Val a dir que no va ser la crítica, la universitat o els premis els que van impulsar les obres de Rodoreda: va ser el públic.

Diu Rodoreda a Joan Sales: «Tinc una altra novel·la per a enviar-hi, potser no tan “novel·la” com La plaça del Diamant, però potser, i segons com sense potser, de més categoria literària que La Plaça. Se’n diu La mort i la primavera.» Si s’hagués publicat, s’hauria pogut convertir en l’obra capital de Rodoreda?

No podem traçar una hipòtesi sobre què hagués passat si s’hagués publicat La mort i la primavera als anys seixanta. Hauria estat més rellevant que La plaça del Diamant? No ho podem saber, perquè no ha estat així. L’obra no es va publicar fins després de la mort de Rodoreda. El curiós és que aquesta novel·la va tenir, certament, la seva gran recepció el 2017, quan se’n va fer una reedició per part de Club Editor. Va ser llavors quan, sobretot entre les noves generacions, La mort i la primavera va trobar un ressò importantíssim. No deixa de ser estrany i pertinent pensar que va ser l’any 2017 quan tot això va succeir.

L’obra està escrita en una època durant la qual el món començava a recuperar l’esperança. Així i tot, Rodoreda projecta la seva obra més negra. Per què el món continuava sent tan terrible per a ella?

El 1961, quan comença a escriure-la, el món està recuperant una mica l’esperança després de les tragèdies que hi ha hagut a mitjans del segle XX. Ella ha viscut la Guerra Civil espanyola, ha patit l’exili i la Segona Guerra Mundial, i ha vist fins a quin punt l’ànima humana pot embrutir-se. És per això que, tot i que s’està recuperant l’optimisme, Rodoreda hi aboca tota la foscor que ha viscut.

«Considero que la recopilació dels vuitanta-un passatges comentats amb les seves corresponents correccions i reelaboracions pot donar encara molts més fruits que els que hem aconseguit extreure’n en aquesta investigació», escriu. De quina manera es pot anar més enllà?

Jo m’he dedicat a estudiar la reescriptura dels primers capítols, que són els que trobem comentats per Obiols, però queda per treballar la reescriptura de la resta de l’obra, en especial el final. Des del meu punt de vista, però, el que s’hauria de fer amb aquesta La mort i la primavera —a banda d’estudiar-la acadèmicament a fons— és fer-ne projectes que encara l’acostin més al públic: fer-ne documentals, pel·lícules o altres productes que l’apropin a les noves generacions.

Acabem amb la frase que reprodueix a l’inici del seu estudi: «No es tracta del que he vist, sinó de com ho he vist», d’Anton Txékhov. Com lliguem aquesta citació amb l’estil i la vida de Mercè Rodoreda?

L’escriptora era una apassionada de mirar la realitat. Deia que quan no escrivia es dedicava a mirar. Era molt observadora. Però com bé diu Txékhov no es tracta del que he vist, sinó de com ho he vist. El que Rodoreda traslluïa en les seves obres era la sensació emocional i la qualitat de la percepció davant de la realitat, i això feia, òbviament, a través de l’estil.