Societats filials

La conferència Canvi climàtic a Catalunya: mitigació i adaptació, organitzada per la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC, el passat 21 de gener, i impartida per Jordi Solé, investigador de l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), va funcionar com un exercici de realisme incòmode. Lluny dels discursos tranquil·litzadors, la xerrada va situar el públic davant d’una evidència clara: Catalunya redueix emissions, però no transforma el seu model.

La trobada arribava en un moment especialment significatiu. Les noves dades del programa Copernicus confirmen que el planeta encadena anys rècord de calor, amb el 2023, el 2024 i l’any passat entre els tres més càlids mai registrats, una tendència que allunya cada cop més els objectius de l’Acord de París. En aquest context, Solé va advertir que el sistema Terra està entrant en una «dimensió desconeguda», marcada per retroalimentacions físiques i ecològiques que ja no responen als patrons del passat.

Un dels punts centrals de la conferència va ser l’anàlisi de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a Catalunya. Les xifres oficials indiquen que el 2023 el país va emetre 38,4 megatones de CO₂ equivalent, pràcticament el mateix que el 1990. Una aparent bona notícia que, segons Solé, amaga una realitat menys optimista: «No és fruit d’un canvi estructural».

La reducció d’emissions s’explica, sobretot, per la deslocalització industrial, la crisi econòmica del 2007-2008 i el creixement del sector de serveis, no pas per una implantació massiva d’energies renovables ni per polítiques decidides d’estalvi energètic, va aclarir l’investigador. El sistema productiu continua depenent de factors externs, fet que el fa fràgil i reversible davant qualsevol canvi de context.

Més enllà de les xifres, Solé va posar el focus en els impactes físics del canvi climàtic. Un dels exemples més il·lustratius va ser el desplaçament del corrent en jet, un corrent d’aire tubular que es mou a alta velocitat per l’atmosfera de la Terra, que en les darreres dues dècades s’ha mogut uns 75 quilòmetres cap al nord. Aquesta alteració té conseqüències directes al Mediterrani: vents com la Tramuntana o el Mestral es debiliten, disminueix l’aflorament de nutrients al golf de Lleó i cau la producció de fitoplàncton, la base de la xarxa tròfica marina.

El Mediterrani, va recordar Solé, s’escalfa un 20 % més ràpid que la mitjana global. En escenaris d’emissions elevades, l’augment de temperatura podria arribar fins als 5,6 °C a finals de segle, amb impactes profunds sobre els ecosistemes i les activitats humanes.

En l’àmbit de la governança, la conferència va contrastar dos escenaris de futur. D’una banda, el del Govern de la Generalitat, amb el Pla Integrat d’Energia i Clima de Catalunya 2030 (PINECCAT30), alineat amb les directrius europees i amb objectius de reducció progressius. De l’altra, la proposta del Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic (CECC) del Parlament, molt més ambiciosa: una reducció anual del 8 % de les emissions basada en criteris de justícia climàtica.

Solé va situar aquest debat en el marc dels escenaris socioeconòmics del Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), advertint que l’actual context geopolític —amb poca cooperació entre grans blocs— fa que l’escenari de «rivalitat regional» sigui, malauradament, el més plausible.

Un dels moments més crítics de la xerrada va arribar amb l’anàlisi dels «colls d’ampolla» materials de la transició energètica. A través de models de dinàmica de sistemes, Solé va mostrar que la descarbonització global requereix quantitats enormes de materials finits. Ja cap al 2035, la demanda de plata o coure podria superar les reserves provades, mentre que el control de terres rares essencials per a l’eòlica està fortament concentrat a la Xina.

Aquestes limitacions qüestionen el relat d’una transició energètica ràpida sense canvis profunds en el consum i en l’organització econòmica.

La part final de la conferència va obrir un debat més filosòfic i polític. Solé va rebutjar que la causa principal del problema sigui la sobrepoblació i va assenyalar directament la desigualtat: l’1 % més ric és responsable d’aproximadament el 20 % de les emissions globals. Entre les propostes plantejades, van destacar la penalització dels crims climàtics, la fi de l’obsolescència programada i la necessitat de superar el PIB com a indicador central de benestar.

La conferència va concloure amb un missatge inequívoc: sense canvis estructurals que vagin més enllà del creixement econòmic, la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic seran insuficients. Catalunya es troba davant d’un mirall incòmode: les dades milloren tímidament, però el rumb de fons encara no ha canviat. «El temps per a fer-ho —va advertir Jordi Solé— és cada cop més limitat».