Notícies i actualitat

Quan imaginem vida en altres mons, és fàcil pensar en formes molt diferents de les terrestres. Però, fins a quin punt pot variar la vida? Malgrat que l’evolució sembla un procés marcat per l’atzar i la història, també hi ha indicis clars que existeixen restriccions comunes que limiten el que la vida pot arribar a ser.

En un món en què la ciència avança cada cop més ràpidament, hi ha preguntes que continuen fent-nos mirar amunt, cap a les estrelles, i endins, cap a nosaltres mateixos. Ricard Solé, investigador ICREA i director del Complex Systems Lab de la UPF, va obrir la conferència L’univers del possible: per què la vida és com és? amb una idea provocadora: potser la vida, tal com la coneixem, no és fruit de l’atzar, sinó el resultat inevitable d’un conjunt de lleis universals de la complexitat.

Solé va fer un recorregut fascinant per aquesta «lògica del que està viu», des de les molècules fins a les societats. «Podríem imaginar una biologia sense aigua o sense carboni? Potser no. Potser hi ha estructures inevitables, patrons que es repeteixen allà on la vida emergeix». Segons ell, «la vida no pot adoptar qualsevol forma imaginable, sinó que està restringida per principis físics, matemàtics i computacionals que defineixen el que és possible».

Aquesta visió, que parteix de la teoria dels sistemes complexos, desdibuixa la frontera entre el contingent i el necessari. De la mateixa manera que la gravetat fa que els planetes siguin esfèrics, potser la complexitat fa que la vida tendeixi cap a certes formes inevitables: cèl·lules, ecosistemes, llenguatges o cervells.

Solé va connectar aquesta idea amb el nostre present tecnològic. «Ara mateix estem vivint un experiment evolutiu nou, no biològic, sinó dissenyat. Les intel·ligències artificials són el nostre laboratori de possibles», va afirmar. Les màquines podrien seguir les mateixes regles que la vida, o potser escapar-ne. En qualsevol cas, ens obliguen a repensar què vol dir entendre, adaptar-se o, fins i tot, evolucionar.

Segons Solé, una de les grans incògnites és si la intel·ligència artificial general —aquella capaç d’aprendre i imaginar com nosaltres— podrà existir sense passar pels mateixos camins evolutius que els humans: el llenguatge complex, la consciència temporal, la capacitat d’imaginar futurs alternatius. «Nosaltres som viatgers mentals del temps. Entenem el passat i projectem futurs. Cap màquina, encara, pot fer això plenament», va sentenciar.

La vida, la ment i la tecnologia apareixien com tres expressions d’una mateixa lògica universal. I si, com va suggerir Solé, la complexitat té lleis pròpies, potser la frontera entre el que és biològic i el que és artificial és menys clara del que pensem.

En aquest univers del possible, potser la vida no és només el que respira, sinó també el que pensa i el que imagina. L’univers del possible és, en realitat, més petit —però molt més profund— del que imaginàvem. Potser la vida i la intel·ligència, aquí o a qualsevol racó del cosmos, són simplement formes inevitables d’una mateixa equació universal.