Notícies i actualitat

Amb una trajectòria que abasta la docència universitària, la recerca sociolingüística i la promoció activa del català, Isidor Marí ha estat una figura central en el disseny de les principals polítiques lingüístiques a Catalunya. Des de la seva experiència a l’administració, al capdavant del TERMCAT o com a director de l’Oficina d’Assessorament Lingüístic de l’IEC, Marí reflexiona sobre la necessitat d’estructures de cooperació estables que englobin tots els territoris de parla catalana, sobre propostes com el Pacte Nacional per la Llengua i sobre la salut del català en els principals àmbits socials.

Vau ser cap del Servei d’Assessorament Lingüístic entre 1980 i 1988 i subdirector general de Política Lingüística de la Generalitat de 1989 a 1996. Vau tenir la sensació que estava «tot per fer»?

Sí, va ser exactament així. Jo havia estat professor de la Facultat de Filosofia i Lletres de les Balears entre el 1972 i el 1980, i durant aquells anys vaig estar en contacte amb l’Aina Moll, amb qui vaig tenir molta amistat. Quan la van nomenar directora general de Política Lingüística, la vaig animar perquè acceptés el càrrec. Un temps més tard, em va «tornar la pilota» i em va proposar d’incorporar-me a l’equip.

Va ser una etapa intensa, però també molt satisfactòria. Posar en marxa la política lingüística de Catalunya en aquell moment va ser possible gràcies al sentit unitari que hi havia entre totes les forces democràtiques. I això va permetre superar moltes dificultats amb més força i consens del que probablement hauria estat possible en altres circumstàncies.

Reunió de la Secció Filològica de l’IEC. 14/01/2000. Font: Arxiu de l’IEC.

Per exemple, la Llei de normalització lingüística, que es va debatre al Parlament de Catalunya l’any 1983, es va aprovar sense cap vot en contra i només amb una abstenció. Això diu molt del consens que hi havia aleshores.

Això no vol dir que no hi hagués tensions. Recordem que el 1981 hi va haver l’intent de cop d’estat. Poc després, va circular un manifest que intentava fer creure que a Catalunya s’estava perseguint el castellà. És clar que hi va haver intents de desestabilització. Però en aquell moment, la societat catalana era força compacta.

Creieu que els esforços que s’han destinat en política lingüística a les darreres dècades han donat resposta a les noves casuístiques?

Hem de distingir diverses etapes. Hi va haver una etapa inicial que va durar fins als darrers anys del segle passat, en què existia un cert consens entre les forces parlamentàries. Però, en els darrers temps, han aparegut noves iniciatives polítiques que han intentat frenar o revertir el procés de normalització del català. L’aparició de Ciutadans, per exemple, i més recentment, l’ascens de partits d’extrema dreta, així com la deriva del Partit Popular cap a posicions cada cop més anticatalanistes, han marcat un canvi d’escenari.

Però hi ha dos problemes estructurals que condicionen qualsevol política lingüística: la subordinació política del català i la fragmentació de la comunitat lingüística. I en cap d’aquests dos aspectes s’ha avançat gaire.

En primer lloc, el català és oficial, sí, però no en igualtat de condicions que el castellà dins l’Estat espanyol. L’únic lloc on el català gaudeix d’una oficialitat plena és Andorra, però el pes d’un estat tan petit no pot contrarestar la tendència general de la resta de territoris.

Ara s’estan posant en marxa una sèrie de negociacions perquè el català sigui més reconegut dins les institucions espanyoles i perquè obtingui l’estatus de llengua oficial a la Unió Europea. Que aquesta segona reivindicació encara no s’hagi aconseguit és realment escandalós: hi ha el doble de ciutadans europeus que tenen el català com a primera llengua que l’anglès —tenint en compte que només és oficial a Irlanda i Malta—, i, tot i això, no és reconegut per la UE. És cert que l’anglès té una força global que el fa dominant, però aquesta manca d’oficialitat equitativa condiciona molt.

El segon factor és la fragmentació de la comunitat lingüística. Tot i ser més de deu milions de parlants, la comunitat es troba fragmentada políticament i administrativament. Ja l’any 1986, el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana va reclamar la necessitat de crear institucions conjuntes que aglutinessin els governs executius de tots els territoris de parla catalana, però, avui dia, això encara no s’ha aconseguit. Trobo a faltar una institució com la Unió de la Llengua Neerlandesa, amb unes estructures de cooperació estables i una assemblea amb representació parlamentària dels territoris, i en què estiguin representades totes les acadèmies de la llengua.

El passat mes de maig es va aprovar el Pacte Nacional per la Llengua (PNL) a l’Institut d’Estudis Catalans amb l’objectiu de protegir el català, revertir la pèrdua de parlants i ampliar l’ús social de la llengua. Sou un dels autors d’Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana, l’informe sobre la situació del català, que va ser el punt de partida del PNL. Quina valoració feu del contingut del Pacte i de la situació actual del català?

La societat catalana ha experimentat dues grans transformacions recents, que suposen un repte extraordinari. D’una banda, el fort canvi demogràfic iniciat a començaments del segle XXI. En els territoris de llengua catalana hi han arribat al voltant de tres milions de persones procedents de tot el món, amb orígens i situacions socials molt diverses. D’altra banda, la irrupció de les tecnologies digitals ha transformat radicalment la manera com les persones, especialment les més joves, es relacionen. Avui, molts dels vincles que abans es feien amb la gent del teu entorn s’han substituït per interaccions a través de pantalles amb persones de tot el món que, generalment, no parlen català. Aquesta realitat complexa reclama unes mesures molt ben organitzades.

El pacte s’ha signat en un context de dissensió de les forces polítiques catalanes. No obstant això, és important que s’hagi arribat a aquest acord.

Tot el procés d’elaboració del Pacte —amb el debat entre les forces polítiques, la participació ciutadana en l’anàlisi dels principals reptes que afronta el català— ha estat un bon punt de partida. També ho és el compromís assolit per part dels principals agents econòmics i sindicals, que s’han compromès a reforçar el català en el món laboral i en les relacions de les empreses amb els seus públics.

És cert que alguns partits, tradicionalment contraris al català, no s’hi han adherit, cosa esperable. Però és més lamentable que forces que sí que són favorables a la llengua tampoc hagin signat el Pacte. Amb tot, és possible que no ho hagin fet perquè consideren que caldria ser encara més ambiciosos. En qualsevol cas, el més important ara és que el compromís polític es tradueixi en fets concrets, en accions reals.

Detecteu un àmbit concret en el qual calguin mesures més urgentment?

El món laboral i de l’empresa, en què el català fa temps que està estancat, requerirà un esforç especial.

El català és un element de valor que permet prosperar professionalment, socialment i econòmicament, però s’ha dit que l’ascensor social lligat a la llengua no funciona, quan hi ha estudis que demostren que això és fals. Els sindicats haurien de reconèixer la gent que ha fet l’esforç d’aprendre la llengua. És una contradicció que a una persona que busca feina se li digui que aquest esforç no serveix per a res.

El Pacte posa sobre la taula mesures interessants en aquest camp, com ara que es puguin oferir cursos de català dins les mateixes empreses per facilitar l’aprenentatge a treballadors que no poden assistir a formacions fora de l’horari laboral.

També és fonamental que les empreses es comprometin a fer servir habitualment el català en la seva comunicació amb els clients. La llengua forma part del bon servei. És per això que les empreses s’esforcen per adreçar-se als seus clients estrangers en la seva llengua. Això també s’ha d’aplicar a la gent d’aquesta terra. És una contradicció que en determinades zones turístiques sigui més fàcil ser ben atès parlant una llengua estrangera que no pas el català.

L’afluència i heterogeneïtat de la població arribada d’altres països en els darrers anys planteja el repte de com integrar-los al català. Com es pot despertar el desig de formar part de la comunitat lingüística catalana en els nouvinguts?

Aquest és un dels grans reptes. El món del treball és una de les principals vies per a incorporar parlants. L’altra és l’escola. Molta gent que s’estableix a Catalunya tenen fills i, per tant, es relacionen amb el sistema educatiu. Per aquest motiu, els centres han de tenir els recursos necessaris i comptar amb el suport de l’entorn. Els plans educatius d’entorn, per exemple, són uns projectes en què els ajuntaments, el teixit associatiu del barri, els centres esportius i altres associacions organitzen activitats que teixeixen relacions entre la comunitat escolar i el món local i promouen la integració.

Com valoreu la salut del català a les escoles?

Hi ha territoris en què la complexitat de la situació escolar és molta per raons lingüístiques, culturals, socials...

A l’escola no tan sols s’adquireixen coneixements, sinó que és un lloc on s’ha d’establir un sistema de convivència basat en la diversitat i superació de la desigualtat. I crec que, darrerament, s’ha caigut en una certa relaxació, sobretot pel que fa a l’adopció de tècniques didàctiques.

A primària, molts dels ensenyants tenen una formació pedagògica per a l’ensenyament en contextos multilingües, però em consta que el nivell d’exigència s’ha relaxat. A secundària, la diferència és encara més notable, ja que la majoria d’ensenyants són especialistes d’una matèria, però no procedeixen de cap formació orientada a l’ensenyament. Els docents són, a la vegada, professors d’una assignatura i del llenguatge d’aquesta. Per tant, el professorat ha de garantir que els estudiants se sàpiguen expressar amb el llenguatge d’especialitat corresponent.

També trobo a faltar la reactivació de moviments de renovació pedagògica d’entitats com l’Associació de Mestres Rosa Sensat o Òmnium Cultural que, amb les escoles d’estiu, complementaven la feina formativa de les universitats.

Sou un sociolingüista i escriptor reconegut, però també heu destacat com a músic i cantant, sigui sol o amb el grup UC. El disc Cançons d’Eivissa és considerat un punt d’inflexió en la música popular eivissenca, amb el qual vau reintroduir cançons tradicionals que havien caigut en l’oblit. Quin paper ha jugat la música en la vostra tasca de promoció de la llengua catalana?

La música ha estat un element molt important en la meva vida. Vaig viure el moment de recuperació de la música folk, que es va produir a escala global. Això va marcar la meva generació. A més, tenia un ambient familiar favorable: el meu pare tocava el violí i la meva germana, el piano.

Introduir les cançons antigues d’Eivissa en el cançoner actual va ser una experiència molt positiva. Eren cançons amb una llarga història, però que havien quedat arraconades i per a nosaltres [UC] va ser una sorpresa veure com aquelles cançons tornaven a escoltar-se i que, a més, es va generar un procés de reafirmació de la llengua i de la cultura de la gent de la nostra terra.

També he traduït cançons que m’han interessat —cançons populars majoritàriament, però també de cantants internacionals, com Bob Dylan i Leonard Cohen— i en fer-ho les he fet una mica meves.

Recentment, heu estat guardonat amb el Premi Pompeu Fabra de la Generalitat de Catalunya (2024) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2025). Com us sentiu?

És una gran satisfacció que hi hagi institucions que reconeguin la meva feina. I, al mateix temps, em permet explicar que tot el que he aconseguit no ha estat un mèrit individual. He participat en transformacions socials, generacionals, col·lectives, i he tingut sort de treballar a la universitat i per a l’Administració en moments decisius. I tot això ho he compartit amb gent molt capaç i amb les idees clares. Ho hem fet entre tots.

Les publicacions d’Isidor Marí estan disponibles a l’IEC Obert, així com la documentació relacionada amb la seva figura.