Notícies i actualitat

Quatre fronteres divideixen el poble sense Estat més gran del món, els kurds. Amb una població d’uns 30 milions, es troben repartits entre Turquia, Iran, Iraq i Síria. Cap de les seves demandes d’autogovern després de la Primera Guerra Mundial va tenir èxit, tot i que llavors es reconegués el dret a l’autodeterminació en el dret internacional. La falta d’un estat nació ha impedit que el Kurdistan pugui desenvolupar polítiques pròpies, fins i tot una política que vetlli per la conservació del seu patrimoni.

«La inestabilitat a la regió ha impactat en el patrimoni i la seva conservació», ha explicat Jordi Tejel a la darrera conferència del cicle Els dimarts d’arqueologia a l’IEC, organitzada per la Secció Històrico-Arqueològica. Acompanyat per Miquel Molist, membre de la Secció, Tejel ha ofert una visió política i històrica de la destrucció i preservació dels jaciments arqueològics al Kurdistan des de començaments del segle XX. L’arqueologia com a arma per a reescriure la història

Després d’independitzar-se dels imperis britànic i francès a la regió, els nous estats d’Orient Mitjà sentien la necessitat de reescriure la seva història, escrita durant molts anys pels seus colonitzadors, ha apuntat Tejel. A l’Iraq, aquesta apropiació política del passat es va materialitzar amb la creació d’una nova identitat nacional, en la qual Saddam Hussein trobava als antics sumeris de Babilònia els autèntics avantpassats de la nació iraquiana. A Turquia, els referents històrics escollits per Mustafa Kemal van ser els hitites. «Per a mantenir coherent aquesta narrativa, Turquia va destruir jaciments kurds que no eren hitites», ha afirmat.

L’arqueologia també s’ha instrumentalitzat per a definir fronteres estratègiques, ha sostingut el professor d’història contemporània a la Universitat de Neuchâtel (Suïssa). Un exemple clar d’aquesta pràctica és el jaciment de Karkemish, situat a la frontera entre Turquia i Síria, en què una missió arqueològica turco-italiana va concloure que es tractava d’un jaciment hitita.

«Atès que els turcs es consideraven descendents d’aquesta antiga civilització, la part del jaciment situada a l’altre costat de la frontera, a Síria, va ser considerada com a territori turc», ha assenyalat l’expert.

Tal com ha resumit Tejel, els jaciments arqueològics del Kurdistan han estat modelats per tres factors principals: la utilització política del patrimoni pels estats que van sorgir a partir dels anys vint, l’abandonament i l’oblit d’aquells jaciments que no encaixaven en les noves narratives nacionals, i la destrucció deliberada d’alguns d’aquests llocs històrics.

«A partir dels anys noranta, s’ha començat a observar un cert canvi cap a una política de preservació i promoció dels jaciments arqueològics, especialment a l’Iraq, on alguns d’ells han esdevingut centres culturals», ha comentat Tejel. No obstant això, ha reconegut que «la política patrimonial és un reflex de la dinàmica política i geoestratègica de la regió, i com a tal, està sotmesa a una inestabilitat constant».

«I el poble kurd? Comparteix un sentiment nacional unitari?», planteja un assistent del públic. «És difícil», reconeix el conferenciant. «Tenen dialectes, religions i sentiments de pertinença diferents, depenent de la zona on es trobin; els kurds de l’Iraq se senten més propers del món àrab que no pas els del Kurdistan turc». Ni tan sols l’alfabet és comú entre els diferents grups kurds: mentre que el dialecte sorani, parlat a l’Iraq i a l’Iran, utilitza l’alfabet kurdo-àrab; el kurmanji, parlat per la majoria dels kurds a Turquia, Síria i Armènia, empra l’alfabet llatí.

Jordi Tejel és investigador en àmbits com el nacionalisme, el colonialisme, les fronteres i els processos de formació dels estats a l’Orient Mitjà. És doctor en història i sociologia històrica per la Universitat de Friburg (Alemanya) i per l’École des Hautes Etudes en Sciences Sociales (EHESS, París).