Notícies i actualitat

L’escriptor valencià Manuel Baixauli (Sueca, 1963) va superar amb nota la revisió anual que l’Institut d’Estudis Catalans fa del Premi Òmnium. La seva novel·la Cavall, atleta, ocell (Periscopi), reconeguda com a millor novel·la de l’any per Òmnium Cultural, va centrar la conversa amb el corrector de l’obra, Andreu Sentí, i els membres de la Secció Filològica de l’IEC, Màrius Serra i Magí Camps.

L’acte va ser introduït pel president de la Secció Filològica, Nicolau Dols, que va recordar que la literatura i la llengua catalanes disposen de «components per greixar la criatura», ja sigui a través de la gramàtica, l’ortografia o l’ortoèpia.

Baixauli va defensar que la creativitat i la imaginació són indispensables per a qualsevol escriptor, però també presents en tots els oficis, fins i tot en els més humils, com el de fuster. Aquesta creativitat serà essencial per a Alapont, el protagonista de la novel·la, que intenta connectar amb el seu fill adolescent, amb qui manté una relació conflictiva. Per aconseguir-ho, construirà un misteriós artefacte.

Tot i que l’obra és de ficció, el tema de les relacions paternofilials és universal i connecta amb el públic lector. «Jo creo a partir de la realitat, de les meves vivències i, en aquest cas, em va sorprendre l’asimetria que hi ha entre l’estima d’un pare cap al seu fill i viceversa», va explicar.

Preguntat per Màrius Serra sobre les fonts d’inspiració de la novel·la, Baixauli va citar tres referents: una experiència personal d’haver presenciat l’afecte sincer d’un pare cap al seu fill, la pel·lícula Hi havia un pare, de Yasujirō Ozu, i la seva pròpia paternitat. «Com a pare sempre tens la por que els teus fills s’estimben d’un barranc», va dir.

L’autor va confessar que quan escriu no pensa en res més que a inventar una vida paral·lela més fascinant que la quotidiana. També va admetre que escriu «de manera intuïtiva, a cegues, i les coses me les vaig trobant».

Malgrat la seva formació artística —li agrada imaginar com es va recrear el procés creatiu dels quadres que contempla—, Baixauli es considera ara «un escriptor que pinta», més que no pas «un pintor que escriu».

Amb Magí Camps i Andreu Sentí, la conversa es va encaminar cap al model de llengua que fa servir. «Jo no vaig tenir l’oportunitat d’aprendre valencià a l’escola», va lamentar l’escriptor. «I el model que empro és, simplement, el que a mi em sona bé, que és una barreja entre el català estàndard amb un poc de la varietat que es parla al meu poble». Aficionat als clàssics, reconeix que l’ús exclusiu del català normatiu se li faria «avorrit»: «Jo dic bou i no toro, però, en canvi, dic hui i no avui».

Andreu Sentí, com a corrector, va reflexionar dient que de vegades «els criteris estilístics es fan difícils de seguir a causa de la riquesa de la nostra llengua».

«A mi m’agrada trencar la llengua, experimentar amb ella», va explicar Baixauli. «També utilitzo arcaismes, com el car, i fuig de les frases fetes i de les expressions que utilitzem per inèrcia».

Blanca de Llobet, en representació d’Òmnium Cultural, va cloure l’acte subratllant que l’objectiu del premi és «donar visibilitat als grans autors de la literatura catalana actual i a les obres que cada any es publiquen en català».