Notícies i actualitat

El passat 11 de febrer, la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans es va omplir d’expectació per a escoltar el doctor Joan Valcárcel, recentment distingit amb el Premi Carmen i Severo Ochoa per la seva trajectòria en biologia molecular, en una conferència organitzada per la Secció d’Ensenyament de la Societat Catalana de Biologia. El ponent, professor ICREA i referent del Centre de Regulació Genòmica, va desplegar davant del públic una idea poderosa i suggeridora: que la molècula més antiga de la vida, l’ARN, s’ha convertit en l’eina més prometedora per a transformar la medicina del segle XXI.

Lluny de la visió clàssica que el relegava a simple missatger entre l’ADN i les proteïnes, Valcárcel va reivindicar l’ARN com una autèntica navalla suïssa, capaç de catalitzar reaccions químiques, de regular amb precisió quins gens s’expressen i en quina quantitat, i, fins i tot, de formar part essencial de l’arquitectura dels ribosomes, la maquinària que fabrica les proteïnes. Aquesta versatilitat li va servir per a evocar la metàfora del llibre de sorra de Borges: un genoma que no és un text tancat, sinó un volum gairebé infinit on, gràcies al procés de tall i unió de fragments d’ARN, un nombre limitat de gens pot donar lloc a milers de variants proteiques diferents.

A partir d’aquesta base conceptual, el relat va avançar cap a les aplicacions clíniques i la sala va prendre consciència que la revolució no és teòrica, sinó tangible. Els oligonucleòtids antisentit permeten modificar o inhibir ARN concrets amb una precisió impensable fa només unes dècades. L’ARN d’interferència silencia gens amb una eficàcia extraordinària. I l’ARN missatger, conegut popularment arran de les vacunes contra la COVID-19, obre la porta a instruir les cèl·lules perquè produeixin directament proteïnes terapèutiques o protectores.

El que fa especialment innovadora aquesta nova farmacopea és el seu abast, ja que permet actuar sobre el 85 % del genoma que no és abordable amb fàrmacs convencionals de molècula petita, i també la seva rapidesa, perquè dissenyar una teràpia basada en ARN pot requerir mesos o setmanes, mentre que desenvolupar un medicament tradicional pot allargar-se entre deu i vint anys. La durada dels efectes és un altre element sorprenent, amb casos en què una sola injecció pot mantenir l’acció durant mesos, com s’ha vist en alteracions del colesterol o en l’atròfia muscular espinal, tot plegat sense comprendre encara del tot els mecanismes d’aquesta persistència. I, finalment, emergeix la possibilitat d’una medicina radicalment personalitzada, amb tractaments creats per a pacients únics al món, com el cas d’una nena amb epilèpsia tractada a Harvard amb un fàrmac dissenyat exclusivament per a la seva mutació.

En el terreny de la neurologia i de l’oncologia, les expectatives són especialment altes. D’una banda, s’ha demostrat que modular el procés de tall i unió pot canviar el curs de malalties greus i equips com els de l’Hospital del Mar treballen per aplicar aquestes estratègies a patologies com l’ELA. De l’altra, en càncer, la utilització d’ARNm per a identificar neoantígens propis del tumor i estimular el sistema immunitari perquè ataqui de manera específica les cèl·lules malignes dibuixa un escenari d’una precisió terapèutica inèdita, tot i que encara persisteixen reptes importants, sobretot en tumors sòlids.

Valcárcel no va defugir les dificultats i va assenyalar que el gran escull actual és el «delivery», és a dir, aconseguir que l’ARN arribi intacte al teixit correcte sense degradar-se ni provocar efectes adversos, un repte en què les nanopartícules lipídiques han esdevingut protagonistes i concentren bona part de la recerca contemporània.

La conferència es va tancar amb una imatge gairebé cinematogràfica: la trobada casual de Katalin Karikó i Drew Weissman davant d’una fotocopiadora, una coincidència que acabaria sembrant la llavor de les vacunes d’ARNm i que simbolitza com les grans revolucions neixen sovint de la perseverança en la ciència bàsica i de la col·laboració interdisciplinària. En paraules del ponent, «el genoma encara té milions de pàgines per a escriure, i la majoria estan redactades en el llenguatge versàtil i poderós de l’ARN».