Notícies i actualitat

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va acollir la primera sessió de l’informe transversal Resiliència i adaptació en un món canviant, un cicle que té com a objectiu analitzar, des de totes les àrees del coneixement, els grans reptes de la societat contemporània. Sota el títol «Una visió sistèmica com a eina de comprensió del món», la sessió va reunir especialistes en ecologia, filologia, robòtica i sistemes complexos per a reflexionar sobre com els sistemes —naturals, socials, tecnològics o lingüístics— reaccionen davant les pertorbacions.

La presidenta de l’IEC, Teresa Cabré, va inaugurar l’acte recordant que vivim en un món en transformació constant, en què els fenòmens rellevants no poden ser analitzats de manera unidimensional. Va subratllar que la complexitat i les interrelacions internes dels sistemes són inherents a la realitat contemporània i que l’objectiu de l’informe transversal és aportar dades i marcs d’anàlisi fiables que puguin servir de base per a l’actuació política, especialment en àmbits controvertits com el canvi climàtic. Amb aquesta mirada, la sessió inaugural va fixar el to del cicle: una aposta clara per la transversalitat i per una ciència capaç de dialogar tant amb la societat com amb les institucions.

La sessió va ser moderada per Ricard Solé, investigador de la Universitat Pompeu Fabra i una de les veus de referència internacional en l’estudi dels sistemes complexos. Va recordar que l’informe transversal es desplega al llarg de cinc sessions durant els primers mesos de l’any i que aquesta primera trobada tenia com a objectiu establir les bases conceptuals del conjunt del cicle. En aquest sentit, va destacar la diversitat de perfils dels ponents com una de les principals fortaleses de la sessió: Marta Estrada, ecòloga marina vinculada a l’Institut de Ciències del Mar i hereva intel·lectual de Ramon Margalef; Nicolau Dols, catedràtic de filologia catalana i president de la Secció Filològica de l’IEC; Josep Amat, catedràtic emèrit de la Universitat Politècnica de Catalunya, pioner en robòtica i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, i Xavier Borge, investigador sènior de la UOC especialitzat en sistemes complexos urbans i socials.

En la seva introducció conceptual, Solé va posar el focus en una confusió habitual: identificar la resiliència amb l’estabilitat. Va explicar que molts sistemes complexos poden semblar estables fins que travessen certs llindars crítics —els anomenats punts de no retorn—, a partir dels quals la resposta del sistema esdevé no lineal i pot conduir al col·lapse o a l’extinció. Aquesta reflexió es va situar en el context del canvi climàtic, amb l’advertiment que els indicadors actuals apunten a una acceleració dels processos de degradació i a una dificultat creixent de la biosfera per a adaptar-s’hi. Davant d’aquest escenari, es va defensar la necessitat d’una aproximació interdisciplinària i multiescalar, capaç de reconèixer que cada nivell —ecològic, social, econòmic o cultural— té llenguatges i propietats pròpies.

A partir d’exemples procedents de l’ecologia, es va mostrar com la teoria pot esdevenir una eina d’intervenció concreta. Es van recordar casos d’ecosistemes aquàtics degradats que han pogut ser revertits gràcies a la comprensió dels seus estats múltiples i de les relacions internes entre espècies, plantejant fins i tot la possibilitat d’una certa «bioenginyeria d’ecosistemes» per a revertir estats indesitjables.

En aquest mateix fil, Marta Estrada va aportar una perspectiva històrica recuperant el pensament de Ramon Margalef i va distingir entre l’estabilitat d’enginyeria —la capacitat de retornar a un estat d’equilibri— i la resiliència ecològica, entesa com la capacitat de persistir i absorbir pertorbacions sense desaparèixer. Va alertar que la pèrdua de biodiversitat implica perdre la «redundància» funcional que actua com una assegurança davant canvis d’estat catastròfics del sistema Terra.

La sessió va obrir també el focus cap al llenguatge com a sistema complex. Nicolau Dols va establir paral·lelismes entre la filologia, la teoria de jocs i els equilibris de Nash, explicant que les llengües tendeixen a buscar un equilibri entre l’esforç de l’emissor i el del receptor. En el context del canvi climàtic, va reflexionar sobre la resiliència lingüística i va posar com a exemple Vanuatu, un estat insular de la Melanèsia, on les migracions forçades amenacen la supervivència de més d’un centenar de llengües indígenes. Segons Dols, la diversitat lingüística només pot persistir si totes les llengües mantenen un estatus social i legal equiparable.

Els models ecològics es van traslladar també a l’àmbit urbà i digital. Xavier Borge va proposar una metàfora contundent per a descriure la turistificació de ciutats com Barcelona o Venècia, comparant-la amb la pressió d’una «espècie invasora» que competeix per un recurs limitat —l’habitatge— i que pot portar el sistema urbà al col·lapse. Aquesta mirada sistèmica va permetre visualitzar com les dinàmiques globals impacten de manera directa en estructures locals.

La sessió es va tancar amb una aportació des de la física i la robòtica. Josep Amat va descriure la Terra com un sistema de balanç energètic i, a partir de l’exemple dels reactors nuclears naturals d’Oklo, al Gabon, va il·lustrar com la natura disposa de mecanismes de regulació propis, tot advertint que l’acció humana està alterant aquestes variables a una velocitat i escala sense precedents.

El debat va concloure amb un consens clar: per a afrontar l’emergència climàtica i social calen nous models de simulació i comprensió que dotin la ciència de credibilitat davant la societat. Com es va recordar en el tram final de la sessió, el llenguatge i la informació també tenen la seva pròpia ecologia i, en una era marcada per la desinformació —que sovint es propaga amb més eficàcia que la veritat—, la resiliència de la democràcia depèn, en bona part, de la nostra capacitat per a entendre aquests sistemes complexos.

Amb aquesta mirada, la primera sessió de l’informe transversal IEC 2026 va establir unes bases sòlides per a un cicle que vol pensar la resiliència i l’adaptació sense simplificacions, assumint la complexitat com a punt de partida i com a eina imprescindible per a afrontar els reptes del present i del futur.