Notícies i actualitat

La Societat Catalana de Fotògrafs de Natura, vinculada a la Institució Catalana d’Història Natural, va encetar una nova temporada amb una conferència sobre el trencalòs, el voltor més amenaçat d’Europa. Durant la 98a trobada de l’entitat, celebrada dijous 20 de novembre, el fotògraf i naturalista Albert Masó i el doctor Antoni Margalida van oferir una immersió profunda en l’estat ecològic i l’evolució demogràfica d’aquesta espècie i els reptes actuals per a conservar-la.

Margalida va començar la conferència situant el trencalòs en el context dels voltors a escala global. Va recordar que el 70 % de les espècies de voltor del món estan amenaçades i la península Ibèrica actua com un refugi crucial: acull el 68 % dels trencalossos europeus i ofereix serveis ecosistèmics de gran valor, com l’eliminació natural de carronya —equivalent a 1,5 milions d’euros anuals i l’estalvi de 77.000 tones de CO₂. També va subratllar l’impacte econòmic de l’ecoturisme, que genera 4,3 milions d’euros anuals només a Catalunya i Aragó, amb el trencalòs com una de les espècies més apreciades pels observadors.

Pel que fa a la demografia i l’ecologia espacial de l’espècie, els voltors tenen una productivitat molt baixa: 0,32 polls per parella i un inici reproductor que se situa entre els 9 i 12 anys. Malgrat això, la població pirinenca ha experimentat una recuperació notable fins a superar els mil individus el 2016, amb un potencial de creixement fins als 1.600. Les diferències de mobilitat entre joves i adults van despertar especial interès: mentre que els individus no reproductors recorren àrees enormes de més d’11.000 km², els adults territorials es desplacen en espais sorprenentment reduïts, d’uns 63 km². Aquesta immobilitat podria estar afavorida pels punts d’alimentació suplementària que funcionen com un «efecte tap».

El comportament i la coloració del trencalòs va captar l’atenció del públic. El doctor Margalida va explicar que «sense els banys en fonts ferruginoses, l’espècie seria blanca, i la tonalitat taronja que presenta sovint podria funcionar com un senyal d’estatus». Va aprofundir també en la dieta osteòfaga d’aquests rapinyaires, que permet aprofitar ossos secs capaços de retenir fins al 90 % de la proteïna durant mesos, un avantatge decisiu en períodes d’escassetat. La dimensió tafonòmica va aportar una nota sorprenent: en l’estudi de nius antics s’hi han trobat restes humanes, com una espardenya medieval datada el 1299, transportades accidentalment per l’activitat del trencalòs.

Existeixen, però, amenaces emergents que posen en risc la recuperació de l’espècie. L’abandonament rural i la matollarització dificulten la detecció de carronya; els fàrmacs veterinaris com el diclofenac i el plom de la munició introdueixen riscos tòxics, i el desplegament creixent de parcs eòlics incrementa el risc de col·lisió. Aquest conjunt de pressions externes reforça, segons el ponent, la necessitat d’ampliar i gestionar correctament els espais protegits.

En el torn de preguntes, el debat es va centrar en la hiperfreqüentació postpandèmia del medi. Activitats com l’escalada, els drons, les bicicletes elèctriques o els parapents generen una pressió creixent sobre el medi. Margalida va explicar que s’estan duent a terme estudis amb drons per a determinar distàncies de seguretat i establir criteris reguladors. Va insistir que la supervivència adulta és el factor decisiu per a la viabilitat del trencalòs i que qualsevol mortalitat additiva pot revertir dècades de progrés.

En la cloenda, Margalida va apel·lar a la necessitat que el rigor científic continuï guiant qualsevol decisió relacionada amb la conservació. Va posar com a exemple el cas tràgic de l’Índia, on l’ús del diclofenac va desencadenar un col·lapse massiu de les poblacions de voltors, un recordatori contundent de com una mala gestió pot revertir anys d’esforços.

La sessió va deixar un missatge inequívoc: la conservació del trencalòs és un repte complex, però perfectament abordable si es combina la ciència, una gestió valenta i una protecció territorial efectiva. I, de fet, el mateix dia aquesta idea havia ressonat ja en un altre espai. Poques hores abans, la jornada 40 anys de la Llei d’espais naturals: passat i futur, organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, la Institució Catalana d’Història Natural, la Societat Catalana de Biologia i el CREAF, havia fet balanç de quatre dècades de polítiques ambientals i havia posat sobre la taula els reptes imminents per als espais protegits del país.

La coincidència temporal dels dos actes va generar una lectura especialment potent: mentre que la jornada institucional reivindicava l’esforç col·lectiu que ha permès preservar una part substancial del patrimoni natural de Catalunya, la conferència de Margalida evidenciava, amb dades i exemples concrets, per què aquesta protecció continua sent imprescindible. El trencalòs —espècie sentinella, vulnerable i profundament lligada a la qualitat del territori— es convertia així en el símbol perfecte d’allò que es pot perdre i d’allò que encara es pot salvar, si la gestió responsable i el coneixement científic avancen units.

Imatge: Pilar Oliva-Vidal