Els acadèmics responen

L’Institut d’Estudis Catalans s’ha sumat a les veus contràries a la sentència del Tribunal Suprem que ordena el trasllat de les pintures murals de Sixena del MNAC al seu emplaçament original. L’IEC adverteix que l’execució d’aquesta ordre podria suposar una pèrdua patrimonial irreparable, ja que la sentència no té en compte criteris tècnics i posa en risc la conservació de les obres. En parlem amb Immaculada Lorés, doctora en història de l’art per la Universitat de Barcelona i especialista en art i arquitectura del romànic.

L’Institut d’Estudis Catalans ha manifestat el seu desacord rotund amb l’ordre de trasllat de les pintures de Sixena. Per què?

Tal com han assenyalat la majoria d’experts i tècnics, qualsevol moviment d’aquestes pintures és desaconsellable i, per tant, l’execució de la sentència provocarà danys irreversibles en elles. Però l’IEC també manifesta el seu desacord com a autoritat que emet informes preceptius sobre la declaració de béns culturals d’interès nacional per a la Generalitat, ja que Sixena és, precisament, un bé cultural d’interès nacional.

El reconeixement de la propietat ningú no l’ha posat en dubte perquè les pintures estan en dipòsit al MNAC. Però la sentència no té en compte el patrimoni, un patrimoni molt fràgil que experts internacionals de gran renom han afirmat que patirà danys ocasionats pel moviment durant el trasllat.

Les pintures de Sixena són al MNAC des del 1940. Quin és el context històric que va portar-les fins allà?

El 1936 el monestir de Sixena va ser objecte d’un assalt i es va cremar, com tants altres monuments religiosos. A l’octubre d’aquell any, l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart recorria l’Aragó i va veure l’estat en què es trobaven les pintures. Ell les havia conegut abans de la guerra i, quan va tornar a Barcelona, va aconseguir els recursos per extreure els fragments que quedaven, en l’estat que havien quedat. I el 1940 tots aquests fragments van ser dipositats al MNAC, llavors conegut com a Museu d’Art de Catalunya (MAC). En aquells temps, era l’única institució d’àmbit estatal que tenia una experiència àmplia en l’arrencament, la restauració i l’exposició de pintures murals.

_{Pintures de la Sala Capitular de Sixena. Institut Amatller d’Art Hispànic.}

Quin paper ha tingut el MNAC en la conservació de les pintures?

El museu ha fet una tasca ingent en aquests vuitanta-cinc anys. Les pintures es van instal·lar en una reproducció arquitectònica de la sala original, però hi havia moltes llacunes. Sota la responsabilitat de Gudiol, es va afegir el dibuix de les pèrdues sobre un estuc de guix i pintura al tremp.

Quines són les principals vulnerabilitats d’aquestes pintures i quines cures necessiten per a conservar-se a llarg termini?

La pintura que ha estat arrencada s’ha de reentelar. Allò que s’extreu és una fina pel·lícula que necessita un suport i s’adossa a una tela per mitjà d’uns adherents. Però la pintura mural, que és molt resistent i dura, perd aquesta consistència quan es reentela.

És per això que qualsevol vibració en moure-les les pot danyar. Però també són vulnerables als agents contaminants. Per aquest motiu, la sala en què es troben actualment des de l’any 1995 és una sala estanca amb una temperatura, humitat i qualitat de l’aire relativament constants i completament controlades. El museu ha estat sempre pioner en tècniques de conservació preventiva.

_{Museu Nacional d’Art de Catalunya}

Avui en dia, amb els mitjans digitals existents, quines alternatives hi ha perquè els visitants puguin tenir una experiència satisfactòria, quan les obres no són al lloc d’origen?

Actualment tenim recursos increïbles per oferir una experiència visual del patrimoni en el seu lloc i preservar-lo al mateix temps. A Sant Climent de Taüll, es poden veure traces de la pintura original i a través d’un video mapping es recreen els frescs originals dins l’absis major i el presbiteri de la nau central. D’altres vegades s’ha fet una impressió d’altíssima qualitat amb paper gel, que s’adhereix al mur. Existeixen diverses tècniques.

Els museus han de retornar les obres al seu lloc d’origen? En quins casos s’ha fet i per què?

És cert que les peces que estan en els museus s’han tret del seu lloc d’origen i s’han col·locat en un lloc que no és el seu. Això forma part de la història de la formació de les col·leccions.

No obstant això, els casos de retorn d’obres són molt excepcionals, ja que la majoria de peces que es troben als museus hi han arribat mitjançant procediments legals, com ara la compravenda. Ara bé, hi ha excepcions significatives, com les obres confiscades durant la Guerra Civil espanyola o les col·leccions de famílies jueves espoliades durant la Segona Guerra Mundial, que encara avui es continuen retornant. També s’han donat alguns casos vinculats a l’espoli colonial, tot i que són molt puntuals. En definitiva, es tracta de situacions excepcionals.

Actualment, ja no es duen a terme aquestes extraccions, ja que es considera que, sempre que sigui possible, el patrimoni s’ha de conservar al seu lloc d’origen.

A més, els museus no poden viure d’esquena als llocs d’on provenen les obres que conserven; han de treballar en col·laboració amb aquests territoris. Això pot traduir-se, per exemple, en el dipòsit temporal d’algunes peces en aquests llocs, especialment si no formen part de l’exposició permanent, o bé en l’organització d’activitats i iniciatives culturals vinculades al patrimoni originari.

Parlem de la plataforma Pirineus Romànics de l’IEC, de la qual sou coordinadora. De quina manera els recursos digitals ens poden acostar les obres deslocalitzades als monuments d’on procedeixen?

El projecte Pirineus Romànics té com a objectiu explicar el patrimoni romànic pirinenc en la seva integritat mitjançant les eines digitals de què disposem avui dia. Vol esdevenir una eina que permeti reconnectar els edificis amb les obres que en formaven part i que ara es troben fora del seu lloc original. Així, un visitant que accedeixi a una església podrà entendre què hi havia hagut en aquell espai, i, alhora, aquell qui veu una peça aïllada en un museu —que potser formava part d’un conjunt dispers— podrà comprendre no només el conjunt original, sinó també el context històric i patrimonial d’on prové. El projecte també vol oferir una explicació sobre per què aquestes obres es troben avui separades: unes despullades dels seus ornaments i altres conservades en museus.