07/11/2022

«Durant la pandèmia es van veure afectats molts drets fonamentals», afirmen Andreu Domingo i Mercè Barceló


Demà es presenta a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, a València, l’informe Les mutacions socials de la COVID-19, el número 7 de la col·lecció «Informes de l’Institut», editat a cura d’Andreu Domingo i Mercè Barceló. La recerca a partir de la qual s’ha redactat aquest informe ha estat impulsada per la Secció de Filosofia i Ciències Socials (SFCS) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Publiquem una entrevista amb els dos coordinadors de l’informe.

Com i quan es va gestar aquest informe i com s’ha treballat?

L’informe va ser una iniciativa de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans a l’inici de la pandèmia l’any 2020. Es va plantejar un abordatge multidisciplinari a partir de les principals disciplines representades a la Secció: l’economia, el dret, la geografia, les ciències de la comunicació, la psicologia educativa, la sociologia, l’antropologia, la història de l’educació, la demografia i la història de les fronteres.

Es va pensar en dos moments. El primer, durant el curs 2021-2022, amb l’elaboració d’un informe tècnic per a penjar al web de l’IEC, Impacte social de la COVID-19. Una mirada multidisciplinària, coordinat per Andreu Domingo i Valls i Mercè Barceló i Serramalera. El segon, durant el curs 2022-2023, amb la publicació d’un llibre de divulgació i la difusió corresponent, que és el que ara es presenta: Les mutacions socials de la COVID-19, amb els mateixos coordinadors, publicat per l’IEC dins la col·lecció «Informes de l’Institut».

Quina és la principal aportació de l’informe?

Hi ha tres aportacions principals: la primera és el balanç que es pot fer del que ha representat la COVID-19 a partir dels treballs realitzats, la segona és la mirada multidisciplinària i la tercera, la comparació dels territoris de parla catalana. En la primera destacaríem, com el mateix títol subratlla, que l’abast de la pandèmia s’amplia i es modifica amb el context social ―no és només abordable des de la mirada sanitària o biològica, epidemiològica, òbvia―, igualment cal subratllar que la mobilització de les ciències socials pot ser considerada part de la reacció immunològica davant la pandèmia i la sindèmia ―la crisi provocada per la pandèmia.

En la segona aportació, la mirada multidisciplinària, és destacable la coincidència en les pitjors tendències avaluades, com ara cedir a la temptació de l’excepcionalitat ―amb el que va representar de recentralització i augment de control, amb la retallada de drets corresponents i, en el cas espanyol, amb el menyspreu del coneixement acumulat per la gestió sanitària descentralitzada―, i també posar de manifest les desigualtats i vulnerabilitats creixents a la població, que ja venien de lluny i van tenir incidència en l’impacte de la pandèmia ―com ara les retallades. Pel que fa a les millors, cal esmentar la mateixa resposta ciutadana amb l’autoorganització, la solidaritat, el sacrifici per posar en funcionament vies alternatives en l’ensenyament, per exemple.

Quant a la tercera, la constatació de la intensitat i el calendari diferents de la mortalitat provocada per la pandèmia que resulta de la comparació territorial, ens ha permès copsar les disparitats de societats que han establert sistemes demogràfics, socials o econòmics singularitzats a través de la seva història, encara que siguin similars. I a la inversa, perquè les similituds observades davant la mateixa crisi sanitària, ens senyalen allò que té de comparable cada territori però també els trets distintius de la mateixa interacció de la pandèmia amb el mitjà social on s’expandeix; i, perquè ―com ens ha fet avinent el capítol geogràfic de la mobilitat― introdueix la perspectiva d’escala en la comparació.

Els mitjans de comunicació van difondre que la COVID-19 havia provocat migracions internes cap a municipis més petits. Es pot afirmar que la pandèmia va propiciar l’èxode urbà?

En un primer moment es van incrementar les migracions de les grans àrees metropolitanes als municipis més petits, alhora que davallava la mobilitat dirigida als municipis més grans, de manera que s’enregistraren saldos migratoris positius en el primer cas ―quan anteriorment solien ser negatius―, i a la inversa, en el segon cas. Aquest moviment va ser anunciat pels mitjans de comunicació com un nou «èxode de la ciutat al camp», que permetria la reversió del despoblament rural. Hi ha dues lliçons a tenir en compte: la primera, la tendència a convertir en notícia espectacular el que és una simple intuïció o un desig; per exemple, durant els primers mesos del confinament, la premsa va especular també amb un augment de la natalitat equiparable al de la mítica apagada de Nova York, i el resultat va ser un descens de la fecunditat i, per tant, de la natalitat seguint la tendència a la molt baixa fecunditat enregistrada als tres territoris analitzats ―com al conjunt d’Espanya. La segona és que precisament el mateix exercici per a presentar la COVID-19 com la inauguració d’una inflexió en la tendència al despoblament va comptar amb el que s’anomena periodisme de dades, i es van deixar portar per una interpretació de les dades conjuntural, recolzada tant per la percepció dels actors com per les primeres dades, que va crear falses expectatives.

És cert que durant els primers mesos del confinament hi va haver un augment de veïns en els municipis més petits de cinc mil habitants, tant de fet com de dret, molt lligat a la possessió de segones residències. Fet que permetia no sols millorar les condicions de vida durant el confinament, tenint en compte l’expansió del teletreball, sinó també saltar-se les limitacions de mobilitat imposades pel confinament. A aquests moviments s’hi pot sumar el de compra efectiva i empadronament de nous habitatges regit pel criteri de més espai i paisatge que acompanyen els municipis rurals. Per acabar, la retenció de població d’aquests municipis petits durant la pandèmia va contribuir al canvi de signe del saldo migratori.

Amb tot, l’estructura per edats dels protagonistes d’aquests moviments podia ja donar una primera pista sobre la seva limitació, més envellida que els moviments dirigits als municipis més grans, amb una significativa concentració just abans i després de l’edat de jubilació. Les limitacions en el mercat de l’habitatge, en el teletreball i en el mateix cicle de vida expliquen que l’any 2021 aquests moviments, tot i que segueixen estant per damunt dels que s’enregistraren el 2019, hagin disminuït en comparació amb el 2020. En tot cas, no semblen la solució al despoblament rural.

La pandèmia ha suposat una restricció de drets i llibertats?

De drets fonamentals, en els més de dos anys de durada de la pandèmia, se n’han vist afectats molts, més enllà del dret de circulació, com estableix la llei que regula l’estat d’alarma o les normes sanitàries: el dret de sufragi, el dret d’informació, el dret a la intimitat, el dret de reunió, el dret a la integritat física, el dret de protecció de dades personals, la llibertat d’empresa o el dret al treball. L’òrgan legislador de les restriccions de drets no ha sabut, almenys en un inici, justificar-les des de la perspectiva del principi de proporcionalitat, quan era qui tenia els instruments per a fer-ho. El poder judicial ha suplantat sovint, en aquesta tasca, el legislador i s’ha excedit en la seva funció, sense tenir els coneixements ni els estris adients. I el Tribunal Constitucional ha acabat dictant una sentència que declara parcialment inconstitucional la primera declaració d’estat d’alarma, que té més de resposta política que jurídica (Sentència del Tribunal Constitucional 148/2021). 

Es pot afirmar que molts estats van tenir una actitud arbitrària i autoritària?

Els tipus de reacció dels poders públics en supòsits de profunda crisi com la que ha comportat la pandèmia mostren els trets de caràcter més profund que sovint queden amagats en el capteniment quotidià. Sabem també que enfront de la temptació d’una gestió de la crisi sanitària competitiva, tecnocràtica, autoritària, centralitzada i paternalista, una democràcia de qualitat demanda dels poders públics una gestió cooperativa, controlada democràticament, amb limitacions dels drets proporcionades, descentralitzada i que fomenti la consolidació d’una ciutadania responsable. Pel que fa al cas de l’Estat espanyol, es constata que ha gestionat la crisi, sobretot en la primera fase, d’una manera centralista i amb pulsions autoritàries, tot i que hauria resultat més adequada i eficaç una gestió de la crisi descentralitzada i coordinada.

Els científics han guanyat espai en els mitjans de comunicació. Els polítics escolten més la comunitat científica arran de la pandèmia? La ciència ha guanyat prestigi i visibilitat?

Generalment els polítics van acudir als científics per desplaçar part de la seva responsabilitat en la presa de decisions eminentment polítiques durant la pandèmia a aquest col·lectiu, d’aquí la referència constant als «comitès d’experts» ―moltes vegades inexistents―, per fer acceptables les seves decisions. La presència als mitjans dels «experts» procedents del camp de la ciència ha tingut un vessant positiu quant a la reivindicació de la recerca com a eina fonamental en la millora de les condicions de vida, molt específicament, en les ciències de la salut, per una banda, i en el que s’ha anomenat analistes de dades, per una altra, que recull tot un plegat de disciplines ―estadístics, economistes, matemàtics o ecòlegs, entre els principals. L’èxit en la rapidesa de trobar diverses vacunes contra la COVID-19, malgrat l’especulació de la qual van ser objecte ―com va passar amb altres elements fonamentals com les mascaretes o els respiradors―, va afirmar el prestigi dels professionals. És indubtable que aquesta reivindicació de l’expert (també eina per a lluitar contra els populismes de dretes que alimenten les teories de la conspiració), s’ha fet reassignant una autoritat que el mercat estava erosionant. Un cop passada la pandèmia, la tendència sembla reabsorbir la presència de la ciència en les tertúlies, de manera que es difumina. La mercantilització de les ciències, d’altra banda, junt amb la necessitat d’acompanyar l’activitat científica amb relats d’impacte social per a obtenir fons a part de les patents, sembla que erosiona ràpidament la credibilitat que s’havia pogut aconseguir.

En l’àmbit educatiu, la pandèmia ha consolidat l’educació a distància. Aquesta tendència contribueix a accentuar les desigualtats socials?

En l’àmbit educatiu és veritat que s’ha incrementat l’ús de les noves tecnologies, que, de fet, ja era una assignatura pendent a les aules. La part negativa va ser constatar que aquesta posava de manifest la creixent desigualtat, i com, un cop finalitzada la pandèmia, no s’ha avançat en acabar el que aleshores es va percebre com un escàndol. El que també s’ha fet palès és que es va posar tot el pes en els recursos humans, és a dir, en els docents, amb una diferència evident per gènere ―sobretot en l’estrès carregat en la conciliació de la vida familiar i laboral―, així com la limitació de la tecnologia digital en la docència, si aquesta pretén identificar-se només amb la telecomunicació.

La pandèmia ha provocat un canvi d’hàbits en la mobilitat. Quins? Hi ha diferències entre els grups socials?

El capítol de mobilitat de l’informe i el llibre respon a preguntes com ara quina és la relació de la disminució de la mobilitat amb la pandèmia, també des d’una perspectiva territorial comparada, o si els canvis en la mobilitat han tingut en les àrees urbanes una incidència diferenciada segons els diversos grups socials; a aquesta qüestió es respon afirmativament, ja que els més benestants han pogut limitar els seus desplaçaments, mentre que per als més vulnerables la mobilitat ha estat una càrrega i un risc dels quals no han pogut escapar. 

Els canvis socials provocats per la COVID-19 han millorat les nostres societats?

Som bastant escèptics sobre les bondats de l’efecte de la pandèmia, un cop el perill o la sensació de perill imminent ha passat. Les promeses de redoblar esforços en la lluita contra la degradació del medi ambient ―tenint en compte que la mateixa pandèmia de COVID-19, com a zoonosi, n’és conseqüència―, les crides a lluitar contra l’escalfament global, d’accelerar la transició energètica, que es van sentir durant la pandèmia, sembla que amb la nova crisi d’estagflació empitjorada per la Guerra d’Ucraïna han quedat en paper mullat. Com també ha quedat ajornat el debat sobre la renda mínima universal, que en el pic de la crisi, amb la por de l’augment de la tensió social, es va encetar. És el que ja vàrem veure quan durant la Gran Recessió es prometia la «refundació del capitalisme». Els canvis provocats per la pandèmia han estat l’acceleració de tendències anteriors: la concentració en la propietat dels mitjans de comunicació o l’acceleració de dispositius i tecnologies de control. És per això que, més que d’una mostra de resiliència, hauríem de parlar de reincidència.


 

‹‹123456...268