13/05/2022

El Ple de l'IEC ret homenatge a Josep Laporte


El Ple de l’IEC de dimecres passat, 11 de maig, va retre homenatge a Josep Laporte i Salas (Reus, 1922–Barcelona, 2005) en ocasió dels cent anys del seu naixement. Membre de la Secció de Ciències Biològiques i president de l’IEC del 2002 al 2005, Laporte va ser recordat per amics i companys de professió com a professor de farmacologia, demòcrata a la Universitat Autònoma, conseller de Sanitat, conseller d’Educació, comissionat d’Universitats i Recerca i amic. 

Teresa Estrach, vicepresidenta de la Secció de Ciències Biològiques, va obrir l’acte, que va tenir lloc a la sala Prat de la Riba de l’IEC. Tot seguit va iniciar-se la taula rodona, en què amics i col·legues de professió van recordar les diverses facetes de la figura de Laporte. 

En primer lloc, va intervenir Jordi Camí, membre de la Secció de Ciències Biològiques, amb la seva glossa «El professor de farmacologia, el mestre (1967-1976)». Camí va dir que era un «privilegi tenir l’oportunitat de recordar una època poc coneguda de Josep Laporte, quan era professor de farmacologia, abans d’entrar en el món de la política». Va explicar que es van conèixer el 1971, quan Camí era estudiant en pràctiques «i ell el meu mentor», i va relatar aquells «temps marcats pel centralisme, a les acaballes del franquisme», quan s’entreveien algunes escletxes de reformisme, com el naixement de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Va recordar el Laporte d’aquells temps com un demòcrata envoltat de revolucionaris i un professor «extraordinàriament estructurat», de qui va aprendre a fer classes. 

A continuació, el president de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, Borja de Riquer, va relatar «la lluita per una universitat autònoma, democràtica, científica i catalana (1973-1976)». Borja de Riquer va assenyalar que Laporte va ser «el primer rector universitari escollit democràticament a l’Estat espanyol després de 1939» i que «ho fou en unes circumstàncies extremament difícils, tant per a la universitat com per al moment polític que es vivia», va dir, «i això fou possible perquè a la Universitat Autònoma de Barcelona s’havia creat un ambient d’àmplia convivència democràtica entre el professorat, els estudiants i el personal que van possibilitar aquest cas tan excepcional». 

Segons Borja de Riquer, el curs 1970/71, quan s’incorporà Laporte a la UAB, «la facultat de medicina, a l’Hospital de Sant Pau, va ser pionera a tot l’Estat espanyol en la descentralització de la formació clínica en centres hospitalaris». El curs 71/72 es van traslladar la major part de facultats a Bellaterra i, va recordar, llavors «van venir tres anys patètics, crítics i extremament agitats», cursos de crisi política i universitària. «A l’Autònoma ho vam patir amb rectors designats a dit, estatuts suspesos, claustres prohibits, prohibició de parlar en català als claustres i fins i tot l’amenaça de tancament i dissolució de la universitat.» Laporte, va dir, «va ser un rector polític» que tingué «el suport de la immensa majoria», demòcrata, tolerant, respectuós amb la ideologia de tothom, que va saber crear un bon ambient de convivència, d’entusiasme i de col·laboració. «La Universitat Autònoma, les universitats catalanes i, en general, el país està molt en deute amb ell pel que va fer», va concloure. 

A continuació, el metge i polític Xavier Trias va recordar «El conseller de Sanitat, el polític (1980-1988)». Trias va destacar la necessitat de l’homenatge perquè «no tenim tants personatges com Josep Laporte», i va assenyalar que Laporte es va fer càrrec de la conselleria de Sanitat quan tot just s’havia traspassat aquesta competència a Catalunya (1981) i que va ser el primer responsable a organitzar la sanitat catalana. Per a Trias, Laporte era «una persona amb talent, amb capacitat de treball, un home honest i que, a més, tenia una passió pel país». Per a Trias, que es va sentir sempre molt estimat per ell, Josep Laporte «era un home independent, un científic, un enamorat de la universitat, de la formació, de la recerca i de la innovació, que et deixava fer les coses de manera diferent dins de l’administració». Finalment, va recitar uns versos d’enyorança de l’amic.

Tot seguit, Ramon Pascual, físic i membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, va rememorar «El rector, després conseller d’Educació, i comissionat d’Universitats i Recerca (1988-1994)». Pascual va dir que havia estat el seu mentor. «Jo no tenia cap experiència ni ambició política, sinó una certa ambició científica i la trobada amb Laporte va canviar molts aspectes de la meva vida», va dir qui va substituir-lo com a rector en funcions de l’Autònoma quan Laporte va entrar al govern de la Generalitat. «Em va dir: demà dimiteixo i tu has de ser rector.» Després, van continuar en contacte i li van proposar ser director general d’Ensenyament Universitari. «Ell em va dir que havia d’acceptar.» Pascual, que es considera amic i deixeble seu, va dir que Laporte havia expandit el sistema universitari a Catalunya amb les universitats de Girona, Lleida, Rovira i Virgili, UOC i Pompeu Fabra, i n’havia impulsat la recerca. Finalment, va recordar com Laporte el va acompanyar en la lluita perquè l’accelerador de partícules que es volia fer a Espanya es fes a Catalunya. Aquest projecte finalment va consistir a construir una font de llum de sincrotró, que va acabar sent l’ALBA. 

La taula rodona la va completar Montserrat Ponsa, escriptora, amb el discurs «Josep Laporte i Salas, amics de l’ànima». Ponsa va explicar que Laporte havia estat un amic de vida: «Ens vèiem cada cap de setmana, teníem unes mateixes dèries, de cultura i de bona taula. Compartir temps de vida amb Josep Laporte era un plaer de déus», va assegurar. «Creia i confiava en la paraula», va destacar. 

La cloenda de l’acte va anar a càrrec de Teresa Cabré, presidenta de l’IEC, que va fer una breu glossa del qui havia estat president de l’Institut d’Estudis Catalans entre el 2002 i el 2005. «Va emetre dues declaracions de notable rellevància: d’una banda, sobre l’ús social de la llengua catalana i, d’altra banda, en el llibre Perspectives del segle XXI, recerca i país», va dir. Aquelles publicacions incloïen recomanacions al govern, per exemple, de fer polítiques per a millorar la qualitat del tercer cicle i la seva internacionalització. «Per a ell», va recordar Cabré, «la recerca era un dels àmbits estratègics de millora d’un país.»


 

‹‹123456...256