Notícies i actualitat

Què significa per a vostè ser membre de l’IEC?

En primer lloc, és un honor, una responsabilitat i una oportunitat contribuir a la missió de l’IEC des dels meus àmbits professionals, la química i la recerca. Els membres de l’Institut s’ocupen de disciplines molt diferents i formen part d’institucions i universitats d’arreu, això ha de permetre que l’IEC sigui una molt bona plataforma per a compartir coneixement i fer reflexions de país, com a acadèmia multidisciplinària i independent.

En el discurs inaugural diu que Catalunya excel·leix en recerca, però afegeix:

«Convertir la recerca en innovació és el somni de molts de nosaltres. Això, a Catalunya, no ho fem tan bé.»

Què vol dir «convertir recerca en innovació»?

La innovació consisteix a transformar el coneixement en un bé pràctic que beneficiï la societat. Jo, per exemple, treballo en l’àrea dels materials supramoleculars. En el meu grup dediquem esforços a utilitzar aquesta àrea de coneixement per desenvolupar noves nanomedicines per a millorar la salut de les persones.

D’altra banda, les administracions tenen molt clar que han d’invertir en recerca i potser no tenen tan clar que han d’invertir en els passos següents, fins que la ciència arriba al sector empresarial. Aquesta és la gran qüestió: la transferència des de les institucions acadèmiques on es generen majoritàriament els resultats en recerca, fins a les entitats que produeixen els productes pel mercat i les persones, que majoritàriament són empreses, aquest salt, qui el finança? L’empresa o la part pública? Cal enfortir el procés de transformació de coneixement en béns que millorin la vida de les persones.

També cal identificar i formar professionals amb perfils adequats per a enllaçar el sector acadèmic amb l’empresarial. Aquests professionals han de tenir una formació acadèmica elevada, però també han de tenir coneixements sobre propietat intel·lectual, valorització, qualitat, màrqueting, comunicació o altres capacitats adequades per a afavorir aquesta connexió. A Catalunya, de fet, ja fa temps que funciona una xarxa de grups de recerca acreditats amb el segell TECNIO per la Generalitat de Catalunya (actualment n’hi ha seixanta), especialitzats en la transferència del coneixement.. Cal que el Govern hi pari atenció: s’han de posar els mitjans perquè hi hagi més grups de recerca que facin innovació.

Per tant, a banda del finançament, cal també més comunicació entre l’àmbit acadèmic i l’empresarial?

Sí. Els que fem recerca també hem de vendre, convèncer de per què és important allò que fem. Alguns investigadors seran més bons generant coneixement i d’altres ho són venent aquest coneixement. Hem anat millorant i cada vegada hi ha més gent que es dedica a la comunicació científica: gent que es dedica a veure quin coneixement és nou i s’ha de protegir, per exemple. Els científics hem de ser conscients de les dinàmiques del mercat. Per exemple, si trobem una nova nanomedicina i ho publiquem, estarà a l’abast de tothom i ja no es podrà protegir amb una patent. Si això passa, cap empresa no posarà diners per a fer tot el desenvolupament del nou producte, que potser són vint anys. Per què no ho farà? Perquè hi ha molt risc. En el món del desenvolupament de nous fàrmacs, de cada cinc mil productes prometedors que es troben en el laboratori, només arriben a la clínica quatre o cinc. L’empresa ho sap i no invertirà en un producte sense garanties de recuperar els diners. Com a investigadors hem de ser conscients de tot això, hem de conèixer tot el procés d’innovació i transferència. Si no hi ha innovació, mai no aprofitarem la inversió que hem fet en recerca. Això, per a un país, és nefast.

Vostè forma part del projecte europeu Phoenix, format per onze entitats empresarials i acadèmiques d’arreu d’Europa i amb un finançament de 14,5 milions d’euros de la Unió Europea. L’objectiu del projecte és proporcionar una nova instal·lació d’àmbit europeu, a disposició dels laboratoris d’investigació i de les empreses, per fabricar nanofàrmacs i facilitar-ne la transferència des del laboratori fins a la pràctica clínica. És un exemple d’aposta per la innovació?

Efectivament. La fabricació de nanofàrmacs planteja molts reptes. Si dius a una empresa «has d’invertir dos milions d’euros per fabricar aquest producte», no ho farà, perquè hi ha massa riscos. En canvi, probablement apostarà pel projecte si li ofereixes un espai compartit on pot fabricar a un preu molt més baix, perquè pot utilitzar equipaments que no ha de comprar i disposar de personal especialitzat que no ha de contractar. Abans tots els investigadors volien tenir el seu propi equip en el laboratori. Ara és impossible, els equipaments són molt cars. Anem cap a un sistema més sostenible, amb espais i serveis tarifats, on científics i empresaris poden treballar junts.

A Catalunya ho estem fent això?

Cada vegada més. Els centres d’investigació ofereixen serveis, el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) ho fa, per exemple. S’ha de promoure molt. Això va molt en la mateixa direcció de què està evolucionant la societat. Cap a una major compartició dels béns i serveis.

Quin paper ha de tenir l’IEC actualment en la recerca i la innovació del país?

Crec que hem d’aprofitar el rol aglutinador de l’IEC per fer debats, amb la participació de membres de l’Institut, però també de periodistes, empresaris, governants i polítics, per fomentar el diàleg entre aquests sectors. Empresa, acadèmia i administració han d’estar en contacte. L’IEC és un lloc ideal per a aquests contactes: és un espai neutre, sense cap lligam amb un centre de recerca o una universitat concreta. La Societat Catalana de Química, per exemple, va organitzar l’Any Internacional de la Taula Periòdica, i va ser una ocasió molt bona per a acostar les empreses que hi van participar al el món acadèmic.

Nora Ventosa és membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC des del 2018.