Notícies i actualitat
«Llengua i mitjans de comunicació a Catalunya. Política lingüística, política de mitjans i societat civil» és el títol del discurs que Maria Corominas i Piulats farà el proper Onze de Setembre a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) per commemorar la Diada Nacional de Catalunya. Doctora en ciències de la informació i nova vicepresidenta de l’IEC, enceta aquesta etapa amb il·lusió i optimisme. Hem parlat amb ella sobre el contingut de la conferència i sobre els seus objectius com a membre del nou govern de Teresa Cabré.
Aquest Onze de Setembre a l’IEC fareu una conferència amb trets de discurs patriòtic?
No exactament. El discurs patriòtic és un gènere per se. Quan l’aleshores president de l’IEC, Joandomènec Ros, em va plantejar fer el discurs patriòtic de la Diada, li vaig contestar que el que podia fer era una reflexió sobre la relació entre política lingüística i política de mitjans de comunicació. I, en el context de la commemoració de l’Onze de Setembre, m’ha semblat oportú posar l’èmfasi en el paper de la societat civil. El discurs patriòtic, des de l’àmbit que he treballat, que és l’acadèmic, no l’he conreat i el desconec.
En la vostra intervenció parlareu del paper de la societat civil en la defensa de la llengua a Catalunya. És i ha estat molt important?
Sí, he agafat el període que va dels anys vuitanta fins a l’actualitat; podria haver anat una mica més enrere, durant el franquisme, però això ja seria un altre tema. Les decisions sobre política lingüística i política de mitjans de comunicació, que estan interrelacionades, s’han pres en l’àmbit públic, però normalment es fa en un marc en què el sector privat també hi diu alguna cosa; de fet, cada vegada més i, sobretot, les grans corporacions. Això s’ha estudiat força. El paper de la societat civil, en canvi, no està tan estudiat i, a més, no s’ha destacat. Tot i això, en qualsevol període en què ens fixem, té un pes important. En alguns temes fins i tot ha estat decisiu. Per exemple, el domini .cat a Internet és un cas paradigmàtic en què el paper de la societat civil va ser clau. En altres casos no és tan decisiu, però també és important. Durant els anys noranta, per exemple, en l’àmbit de la comunicació local audiovisual, aquella en què cal espai radioelèctric, la societat civil va tenir un paper fonamental. En el context actual, de creixement de les plataformes de continguts audiovisuals, en què la presència del català és residual o nul·la, la demanda de la ciutadania torna a ser cabdal. Als anys noranta, la societat civil creava mitjans directament; ara, en canvi, l’activisme és a les xarxes socials: són procediments diferents però amb la mateixa finalitat.
Una part de la societat civil és activa demanant més continguts en català, és cert. Però, hi ha prou demanda per a canviar les coses?
Sí. Ho veiem en ràdio i televisió, on hi ha oferta i demanda. En cinema, sovint el doblatge està fet, però no s’hi pot accedir fàcilment. Quan el català va arribar a Disney+, per exemple, no es trobava entre les opcions d’idioma, havies d’anar als extres. Per a aconseguir la versió en català havies de fer un màster. No es tracta d’això. Les opcions lingüístiques haurien de ser igual d’accessibles. Ara ja s’ha normalitzat.
En el context actual, de profunds canvis comunicatius, la llei de política lingüística de l’any 1998 s’hauria d’actualitzar?
Sí. La digitalització als anys noranta era incipient, YouTube no existia, a final del decenni Netflix existia com una empresa de distribució de DVD per correu postal. Els anys noranta representen el final de l’època d’hegemonia dels mitjans de comunicació de massa unidireccionals. Ja havien començat a existir les plataformes de televisió per satèl·lit, però l’explosió de la digitalització ha vingut després. Els influenciadors o influencers tampoc no existien.
En un món digital, es pot exercir un control democràtic sobre la presència de la llengua?
Hi ha coses que es poden fer: per exemple, quan es va crear la Directiva «Televisió sense fronteres» (1989) es van anar introduint mesures per tal que les televisions unidireccionals emetessin una proporció majoritària d’obra audiovisual europea. A Internet no es pot fer això, però pots fer que hi hagi un percentatge determinat d’obres en el catàleg, pots demanar prominència —és a dir, que el contingut sigui fàcilment trobable— i també pots fer que s’hagi d’invertir en productes audiovisuals en català.
El vostre diagnòstic de la comunicació en català és optimista?
Tendeixo a ser optimista. Mirant enrere veig que hem anat sortint de situacions ben difícils. Generalment, les solucions han passat per una combinació del paper de les polítiques públiques, el sector privat i la societat civil. Com que s’ha fet més d’una vegada, tinc indicis que és una fórmula que funciona. En el moment actual, l’activisme de la societat civil és un dels signes que a mi em fa pensar en positiu. Que és fàcil? No. Hem de continuar treballant en aquesta línia.
El Govern de la Generalitat de Catalunya ha augmentat el rang de Política Lingüística, que ha passat de Direcció General a Secretaria. És un bon senyal també?
Sí. I el fet que l’actual secretari de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, sigui un dels acadèmics que ha estat reflexionant sobre què es pot fer en l’àmbit digital, especialment amb els adolescents, és un altre signe que anem pel bon camí.
Quin paper pot tenir l’IEC en l’àmbit de la llengua, més enllà del normatiu?
L’IEC inclou la Secció Filològica, que s’ocupa específicament de la normativa, però és institut en tots els àmbits de les ciències i les humanitats. Des de l’IEC, una de les coses que es pot fer i que es fa és pensar sobre qüestions d’actualitat amb incidència social i proporcionar elements de coneixement informat. Com deia, això ja es fa: per exemple, la Secció de Filosofia i Ciències Socials, que per ara és la que conec més, va fer un informe sobre cohesió social a Catalunya en diversos àmbits. Una de les accions que es preveien en aquest projecte era fer reunions de presentació amb diversos sectors socials: partits polítics, sindicats…, però la pandèmia ho va impedir. Aquesta és la part que hem de reforçar: la translació del coneixement a la societat.
Quins són els vostres reptes com a nova vicepresidenta de l’IEC, responsable dels temes comunicatius?
Com a responsable de comunicació, un objectiu molt clar és definir —elaborar conjuntament— un pla de comunicació i explicar què és l’IEC, quin missatge volem donar i a quins públics ens volem adreçar. En alguns sectors, l’IEC és molt conegut; en d’altres se’l coneix només com a acadèmia de la llengua, i en altres sectors no se’l coneix. Hem de donar a conèixer què és l’IEC i quines accions s’hi fan, que se n’hi fan moltes. El grau de coneixement és millorable. També tenim alguns aspectes millorables pel que fa a la comunicació interna.