20/05/2021

Joandomènec Ros: «Cal pressionar les diferents administracions perquè massa fàcilment obliden les seves obligacions ambientals»


El president de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), Joandomènec Ros, acaba de publicar un nou llibre, Cal que siguem masovers del món, un recull de reflexions sobre el medi ambient. Hem parlat amb ell sobre la seva llarga trajectòria com a ecòleg i dels reptes mediambientals que afronta la societat actual.

El títol del llibre és un toc d’alerta. Quin és el missatge?

No som els propietaris del món, no podem fer-hi allò que ens plagui: ho hem fet durant molts mil·lennis i així està ara el planeta. En som només els masovers: hem de cuidar-lo i extreure’n només allò que necessitem i de manera sostenible. Ara es parla molt de sostenibilitat, però, com passa amb molts discursos polítics, hi ha més bla, bla, bla que substància. I no ens ho podem permetre.

El llibre pretén fer-nos reflexionar sobre alguns aspectes que afecten el medi ambient. Quins són els temes més importants que cal reivindicar?

Jo poso èmfasi en àmbits que normalment el ciutadà comú veu molt lluny. És clar que cal estalviar aigua, reciclar la brossa, evitar i combatre els incendis forestals, etc. Però els problemes més grans i punyents no són aquests: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, el creixement demogràfic imparable (que és la mare de tots els problemes), el menyspreu dels polítics i les grans empreses (i, també, la societat occidental) per a aquests i altres problemes. Sembla que hem renunciat a planificar un demà verd, sostenible, per a tot el planeta, i només ens interessa un avui negre (per la contaminació), insostenible, per a nosaltres i el nostre cercle immediat.

El llibre aspira a modificar els hàbits o les idees del lector?

No és el primer llibre que escric sobre els problemes ambientals i no soc l’únic que ho fa des de fa anys i dècades. El resultat és allò del got mig ple o mig buit: no estic segur que el missatge arreli i ajudi a modificar idees i hàbits. Però cal fer-ho i, a més, cada cop de manera més insistent. Si els que tenim alguna idea de com funciona ambientalment el món i els problemes que té no ho fem, qui ho farà? Els ignorants i desvergonyits tertulians que veiem cada dia vomitant bestieses en els platós de les televisions i els estudis radiofònics? Els polítics que coneixen poc o molt els problemes, però tenen altres objectius més immediats (pel benestar dels ciutadans, diuen)? Els empresaris que, salvant-ne uns pocs que realment estan preocupats pel nostre entorn, només pensen a fer diners? Els homes d’Església, que creuen coses impossibles i que només es preocupen de salvar la nostra ànima i se’ls en refot el que li passi al nostre cos? (Incidentalment, com a científic, no hi crec, en l’existència d’una ànima.)

Com ha evolucionat la seva reflexió sobre el medi ambient al llarg dels anys? Fa molts anys que escriu sobre aquest tema. Què en queda de l’ecòleg dels primers temps d’investigació?

Al llarg d’aquests anys ha augmentat el meu coneixement de la natura i dels seus problemes, però també la meva incredulitat en relació amb el que es pot esperar dels gremis que acabo d’esmentar. Amb el temps, és clar, m’he fet més descregut, però més conscient que cal que insistim a ensinistrar la societat (excuseu aquesta manera de dir-ho, pròpia d’un professor d’ecologia que ja fa alguns anys que no imparteix classe). Si hi ha alguna esperança, és en el ciutadà corrent, mitjanament informat dels problemes (per això els divulgo) i disposat a aportar el seu gra de sorra per a resoldre’ls. Els meus llibres (i aquest no n’és una excepció) són un recull de coneixements d’altri i d’experiència personal dels problemes ambientals. Però no és balder tornar-hi; el meu primer llibre de divulgació ambiental, La nostra ecologia de cada dia, és de fa un quart de segle i molts problemes ambientals que s’hi desgranaven eren possibilitats; ara són ben reals i els tenim a sobre, i alguns que ara són possibilitats ens els trobarem ben presents d’aquí a uns quants anys.

Creu que els polítics de Catalunya hi estan fent prou? Caldria tenir més competències en medi ambient?

Com en molts altres àmbits, tenir competències és important, però encara ho és més exercir-les, es tinguin o no es tinguin. Catalunya no té competències en recerca científica, però és la regió espanyola més activa i més prolífica en aquest camp. En canvi, tenim competències en medi ambient, però no fem tot allò que cal fer per a resoldre’n la problemàtica; i això és més de doldre, perquè fa quatre dècades érem els capdavanters en polítiques ambientals dins l’Estat espanyol. Cal creure-hi i fer-ho, i no cedir. D’altra banda, les polítiques europees ens hi obliguen.

Creu que seria necessari recuperar la Conselleria de Medi Ambient?

En certa manera ho he contestat abans: per a fer què? Per a seguir, amb el cap cot, acceptant els disbarats que es fan des d’Agricultura, des d’Indústria, des d’altres conselleries que «passen» del medi ambient? Si és per això, no cal una conselleria de medi ambient. Si és per a encapçalar la política ambiental del Govern de Catalunya i impregnar la seva política de sostenibilitat, d’energies alternatives, d’agricultura, ramaderia i pesca sostenibles, aleshores sí.

Vostè ha fet de professor durant molts anys. Els joves d’avui tenen més consciència de la importància de tenir cura del planeta. Creu que els joves són la clau del futur per al planeta? 

Els joves d’avui seran els adults de demà i hauran d’heure-se-les amb els problemes ambientals (i els altres) que se’ls plantejaran llavors. Jo diria que els joves d’avui són més conscients de la problemàtica ambiental, però volen resoldre-la a la seva manera, sense fer gaire cas dels experts. Aquest és un problema molt mediterrani: tenim centenars, literalment, d’entitats ecologistes, ambientalistes, petites i locals. Però no una gran entitat que les inclogui totes i que sigui prou forta per a pressionar els governs regional, estatal, europeu. Això és una anomalia si es compara amb les entitats ambientalistes de l’Europa del Nord i dels Estats Units. Localment es poden fer moltes coses… petites. Cal ser gran per a intentar resoldre problemes grans i globals. El medi ambient no és l’únic àmbit on això es veu: no parlem del polític, que ara no toca, però a Catalunya en tenim exemples ben galdosos. D’altra banda, els joves de fa tres o quatre dècades eren molt combatius pel medi ambient i els joves d’ara creuen en bona part que les administracions (a tots els nivells) tenen programes de medi ambient (cosa que és certa) i que potser no cal tornar a aturar estassades als boscos, la construcció en àrees protegides, etc. És cert que aquestes actuacions polítiques hi són, però també que cal pressionar les diferents administracions perquè massa fàcilment obliden les seves obligacions ambientals.

Quin futur albira? És optimista?

Soc pessimista (recordeu aquella frase que diu que un pessimista és un optimista ben informat). No ho soc per naturalesa, sinó per coneixement, tant dels problemes com de la manca de polítiques serioses (en l’àmbit local i mundial) per a resoldre’ls. El futur no el coneixem —per sort—, però el veig negre. Hem fet tard per a abordar amb èxit el problema del canvi climàtic, de la pèrdua de biodiversitat, de depurar aigües, aire i sòls de contaminants, de bandejar d’una vegada els plàstics no biodegradables… Insisteixo: hi ha molt poca cosa que puguem fer si no és que canviem radicalment de capteniment. Per això escric sobre la problemàtica ambiental: no resoldrem res posant pedaços (petits però que ens semblen importants), hem d’abordar els problemes de manera seriosa i enèrgica. Parlant d’energia, és ridícul tot el moviment anti-molins de vent i anti-plaques solars: l’única alternativa —si no es vol l’energia solar, l’eòlica o la geotèrmica— és la nuclear, que és milers de vegades pitjor! Aquest és un dels molts exemples d’esforços mal dirigits, des de la societat i des del poder. No anem bé…


 

‹‹123456...240