05/05/2021

Borja de Riquer: «Els historiadors hem d’explicar el que estem investigant als conciutadans d’una manera comprensible»


Un dels objectius fonamentals de CATCAR, projecte de cooperació transfronterera liderat per l'IEC, és explicar la Catalunya carolíngia d’una manera atractiva i accessible per al gran públic. Hem parlat amb Borja de Riquer, director de Vides catalanes que han fet història (Barcelona: Edicions 62, 2020), un èxit editorial que reuneix cent vint biografies de personatges rellevants del país.

L’obra Vides catalanes que han fet història dona continuïtat a l’obra Història mundial de Catalunya (Barcelona: Edicions 62, 2018), que va ser un èxit rotund, de la qual fins ara s’han venut trenta mil exemplars. Aquell primer volum es basava sobretot en els fets, en canvi, aquest nou projecte se centra en les persones. La biografia és un bon gènere per a divulgar la història?

Som ja a l’època de la biografia, perquè és un gènere que et permet endinsar-te en la història amb un fil conductor —la vida d’un individu— que té un cert atractiu. Si el relat està ben fet literàriament, permet tractar una sèrie d’aspectes que en les obres més generals queden abandonats. La gent que vol entendre la història també vol saber quines són les circumstàncies en què una persona adopta certes actituds, certes opcions. L’èxit de la biografia és que permet, a partir de la vida d’un personatge, conèixer tot un món social i el seu context històric. En els llibres d’història general, en què l’individu està pràcticament desaparegut, això no es troba.

Història mundial de Catalunya és un format inspirat en la Histoire mondiale de la France, que Patrick Boucheron va dirigir l’any 2017 i de la qual a França s’han venut cent cinquanta mil exemplars. A Catalunya no tenim encara una bona tradició d’obres biogràfiques?

Certament als països anglosaxons i també a França i Itàlia, hi ha una tradició de biografia seriosa que arriba al gran públic. Aquí ens falta aquesta tradició. Malauradament, el món acadèmic universitari ha estat bastant reticent a fer biografies. N’hi ha, però a vegades s’adrecen a un públic molt especialitzat, coneixedor d’aquella temàtica o d’aquell personatge. Arribar al gran públic amb rigor, amenitat i aportacions noves no és fàcil; malgrat tot, cada vegada anirem més cap a aquest camí. El contingut és important, però també la forma, l’estil literari. Un bon biògraf ha de ser primer un bon escriptor. Ha de saber arribar a la gent i farcir el relat amb informació al voltant d’aquest personatge. És la manera de tenir un cert èxit de públic.

El llibre recull cent vint biografies de personatges rellevants, des de l’edat antiga fins a la contemporània, escrites per un centenar d’historiadors coordinats per Isabel Rodà, Josep M. Salrach, Joaquim Albereda i Margarida Casacuberta. Quins han estat els criteris per a escollir les biografies?

Amb els assessors que em van ajudar vam fer primer una relació extremament llarga de noms: hi havia centenars de personatges dignes de ser biografiats, però els has de reduir per a fer un volum. Vam excloure els que en la Història mundial de Catalunya ja havien estat tractats; no era qüestió de tornar a parlar de Ramon Llull o d’Antoni Gaudí. Vam excloure també els personatges vius per raons òbvies. Vam fer una selecció final combinant importància i originalitat. Els més emblemàtics han de ser-hi: Francesc Macià o Jaume I, per exemple. A part dels canònics, també hi volíem incloure homes i dones no tan coneguts però molt representatius d’un grup social o d’unes circumstàncies determinades, tant en l’aspecte polític i cultural com en el científic i del món del treball.

Entre els personatges triats hi ha poques dones. És més difícil documentar la vida de les dones?

Sí, és més difícil. Si anem a la documentació històrica, fins al segle XIX la presència de les dones és ínfima, perquè no tenen una personalitat jurídica tan destacada com els homes. Llevat que siguin princeses o comtesses, difícilment en trobem, si no és que vas a treballar fonts històriques més profundes dels arxius, d’on els historiadors i, sobretot, les historiadores, en els darrers anys, estem rescatant dones que eren desconegudes. En aquest llibre, per exemple, presentem Duoda, que és un personatge molt poc conegut, és una dona de comte que escriu. És excepcional perquè en tot Europa, als segles VIII i IX, hi ha poquíssimes dones que escriguin, és un personatge bastant emblemàtic.

Les biografies aporten aspectes nous? Es tracta de personatges que han generat ja molta literatura, com el comte Borrell o Oliba de Cerdanya, dos dels noms rellevants del període carolingi.

En alguns casos són personatges molt coneguts, sí, però els historiadors busquen aspectes nous o temes als quals s’havia donat poca rellevància i avui ens semblen importants. Ens interessava que els autors ens presentessin, més enllà dels trets bàsics de les biografies, la rellevància dels personatges: com van ser considerats en la seva època, com els veu avui la historiografia.També hem rescatat certs personatges de l’anonimat: Dolors Aleu, per exemple, la primera dona metgessa a l’Estat espanyol, que va tenir una quantitat enorme de dificultats per a exercir. És important rescatar aquests personatges que el gran públic no coneix.

Creu que el món acadèmic té prou en compte la importància de la divulgació?

Malauradament molt poc. Com a professor universitari, sovint em trobo amb col·legues i també deixebles que continuen fent un tipus de treball —no només les tesis doctorals— que s’adreça als col·legues. És evident que hi ha d’haver un debat entre els historiadors, però no pots dirigir-te només als col·legues: t’has d’adreçar a la societat. Hem de fer una tasca cívica, didàctica. Hem d’explicar el que estem investigant als conciutadans d’una manera comprensible, no escriure per als quatre amics. L’historiador no pot tancar-se en una torre d’ivori i escriure articles de revista pensant que això serà llegit i discutit. Evidentment això ha d’existir, però no pots abandonar el gran públic, perquè, si no, què pot passar? Poden aparèixer publicistes poc rigorosos que facin una divulgació atractiva però molt discutible —una divulgació mal feta, distorsionadora—, i això ho hem d’intentar evitar.

Quina creu que és la clau perquè la societat s’interessi per la història?

S’han de combinar la forma i el contingut. Hem tingut poc en compte les formes. La divulgació que es pot fer des de la televisió i el cinema és importantíssima, però també des dels llibres i des de les revistes d’història. Penso que en aquest país comencem a tenir revistes d’història i de divulgació, Sàpiens o L’Avenç, que són extremament bones i competitives en l’àmbit internacional. A la televisió s’han fet programes molt bons, sobretot a TV3. En cinema soc més crític: hem fet poques coses i no sempre ben orientades. La ciutat cremada, per exemple, és una de les primeres grans pel·lícules històriques sobre un fet històric concret a Catalunya: la Setmana Tràgica de 1909. Malauradament, aquesta pel·lícula no ha estat seguida per altres de similars, i no és per falta d’episodis històrics, sinó que és per la falta de relació entre un bon comunicador i una informació històrica rigorosa. Aquí el que s’ha de fer és un esforç de relació entre l’historiador, com a assessor, i el comunicador, com a responsable del procediment per a arribar al màxim de gent.


 

‹‹123456...235