27/04/2020

L’IEC participa en l’informe europeu Un sistema alimentari sostenible per a la UE


L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha participat en l’informe Un sistema alimentari sostenible per a la UE, un document elaborat per SAPEA, un organisme que forma part del mecanisme d’assessorament científic de la Comissió Europea. SAPEA està integrada per cinc xarxes acadèmiques, una de les quals és l’ALLEA (Federació Europea d’Acadèmies de Ciències i Humanitats), de la qual l’IEC és membre des del 2014.

L’informe adverteix que la demanda global d’aliments augmentarà i que, per a satisfer-la, no n’hi haurà prou d’incrementar la productivitat de manera sostenible.

Per conèixer a fons els arguments i les conclusions de la recerca, hem parlat amb dos dels científics que hi han participat: Pere Puigdomènech, president de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC, i Jordi Salas-Salvadó, director del Centre Català de la Nutrició de l’IEC (CCNIEC).

La tesi del document és que cal assolir un sistema d’alimentació més inclusiu i just. Haurem de canviar els hàbits i les rutines. Quins són els comportaments més nocius que s’han detectat i que haurien de canviar?

Pere Puigdomènech (P. P.): La situació mundial es caracteritza per una paradoxa: en el món es calcula que hi ha, d’una banda, més de set-cents milions de persones que no tenen un accés adequat al menjar i, de l’altra, una quantitat semblant de persones amb obesitat. Al mateix temps, la producció d’aliments té un fort impacte sobre el medi ambient. L’equació és complexa, però l’increment de la productivitat en els països que ho necessiten és imperatiu. Un altre factor important són els conflictes bèl·lics. La geografia de la fam s’aproxima molt sovint a la geografia de la guerra. També s’ha mencionat l’excés en el consum de carn, sobretot bovina.

Per què és tan important disminuir el consum de carn?

Jordi Salas-Salvadó (J. S.): L’informe reconeix que el consum excessiu de carn vermella i de processats no només s’ha vist que pot tenir conseqüències dolentes per a la salut, sinó que exerceix com un enorme factor que tensa l’equilibri del medi ambient, ja que contribueix de manera notable a les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. És important, doncs, anar cap a una alimentació basada en productes d’origen vegetal, que sigui més respectuosa amb el medi ambient. Així ho consideren diverses institucions de salut pública d’arreu del món. L’informe afirma que s’ha de conscienciar la població de la importància d’una alimentació saludable en aquest sentit, sense oblidar que s’hauran de buscar solucions de transformació del sector que dedica els seus esforços a la producció (grangers) i al processament d’aliments d’origen animal.

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) estima que el cost financer anual dels aliments desaprofitats serà de nou-cents milions d’euros en costos econòmics i de vuit-cents milions d’euros addicionals en costos socials. Serà viable que no es malbaratin tants aliments? Com es pot canviar aquest comportament en els països més rics, on sembla que llençar menjar no té gens d’importància?

P. P.: Les anàlisis sobre el malbaratament dels aliments conclouen que es produeix a l’inici i al final de la cadena alimentària: a l’inici perquè, quan es produeixen aliments, sovint es malmeten per males condicions de conservació i transport, i al final perquè hi ha sobreoferta i perquè l’opulència d’algunes societats acaba fent que una part dels aliments es perdin. En la meva opinió, caldria actuar sobretot en la primera fase, perquè és més propera a aquells que ho necessiten. En relació amb el final de la cadena, crec que hem de tenir en compte que fins i tot en societats riques com les europees hi ha un percentatge de gent que no té un accés suficient al menjar, potser un 20 %. En alguns països s’estan fent esforços perquè, quan hi ha una oferta excessiva, aquesta es dirigeixi cap a qui ho necessita sense cost. Personalment, considero que hem d’anar en aquesta direcció.

Actualment es parla molt de l’economia circular, un concepte que apareix en l’informe. Poseu-nos un exemple de procés que es pugui identificar amb l’economia circular.

P. P.: Una bona mostra d’economia circular seria, per exemple, quan utilitzem els residus alimentaris per a fer adobs per a l’agricultura. Hi ha maneres de compostar residus que han estat desenvolupades en aquest sentit. Cal tenir en compte, però, que una economia circular en tots els seus aspectes és molt difícil d’assolir.

Quin nivell de govern ha de tenir més responsabilitat en aquest camí cap a la sostenibilitat? Europa? Quina repercussió tindrà aquest informe en les polítiques de la Comissió Europea? És a Europa on tenen les competències per al canvi? Poseu-nos alguns exemples de mesures concretes que es poden prendre.

P. P.: Tots els nivells de govern tenen responsabilitats. A Europa les regulacions de seguretat alimentària i de transport d’aliments són competència de la Unió Europea; per tant, informar en l’àmbit europeu és essencial. La implementació de les mesures que es prenguin és responsabilitat dels estats, les entitats subestatals i els ajuntaments. Que aquestes responsabilitats siguin clares és una necessitat. En la meva opinió, caldria actuar per a preservar l’agricultura en el medi rural europeu. Hi ha una disminució molt greu de la renda agrícola i els joves abandonen la producció d’aliments. Això té efectes sobre la producció que depèn del transport a grans distàncies i sobre l’abandonament del medi rural. L’informe posa molt èmfasi en aquest aspecte que, per a mi, és essencial de cara al futur.


Espanya i concretament Catalunya estan prenent mesures per a afrontar l’augment de la demanda d’aliments? El fet que els restaurants hagin de facilitar un tàper per a endur-se el menjar a casa és significatiu o només simbòlic?

J. S.: Per a satisfer la demanda mundial d’aliments del 2050, caldrà un canvi dietètic important, així com grans reduccions del malbaratament d’aliments, ja que és poc probable que, simplement, la tecnologia o un augment en el rendiment de la producció puguin satisfer la demanda. Tant a Espanya com a Catalunya es comença a pensar en aquest problema mundial, però encara som força lluny d’altres zones (com ara els països nòrdics). Tot i això, també estem en una posició més bona que altres països rics, com els Estats Units d’Amèrica. Les empreses i les administracions «s’estan posant les piles». No obstant això, serveix de poc si no es consciencien tots els actors, des dels agents de la producció fins als consumidors. Això del tàper per a endur-se a casa és una de les mesures que, entre d’altres, intenta sensibilitzar la gent del carrer i els que es dediquen a la restauració. Una mesura com aquesta, però, no serveix de res si només hi recorre un petit percentatge de persones. Per aquest motiu, és important conscienciar la gent d’aquest problema i trobar sistemes i tecnologies que el consumidor accepti i valori.

Rebre aliments de l’altra punta del món contribueix significativament al canvi climàtic. Hem d’apostar pels aliments de quilòmetre zero de manera absoluta? Hem de deixar de consumir productes exòtics? Què cal fer per a anar en aquesta direcció i no perjudicar els països que ara viuen de les exportacions?

P. P.: El quilòmetre zero en termes absoluts és impossible i ho ha estat sempre, sobretot quan parlem de ciutats grans i de territoris densos com ho són els nostres. Això no vol dir que no calgui fer una política d’ordenació del territori que impliqui la conservació de les millors terres agrícoles. N’hem perdut algunes de molt valuoses i d’altres, com el Parc Agrari del Baix Llobregat, estan en perill. També hi ha polítiques d’etiquetatge, com les denominacions d’origen o els productes tradicionals, que poden ajudar a mantenir produccions concretes.

J. S.: Aquestes són preguntes molt difícils de contestar i requereixen que cada estat avaluï la situació entre tots els actors. És clar que una manera de contribuir a reduir la producció de gasos d’efecte d’hivernacle i contribuir significativament al canvi climàtic és apostar pels productes de quilòmetre zero. L’adopció del quilòmetre zero, a més, és una iniciativa que pot afavorir l’economia local. De tota manera, vivim en un món globalitzat i consumista, cosa que implica limitacions importants. En aquests moments, Catalunya no es pot autoabastir amb aliments procedents només del país, sinó que depèn i dependrà d’altres països. És important, però, intentar reduir els possibles excessos. Per posar un exemple: per què s’han d’importar kiwis del Brasil si els podem obtenir d’algunes regions d’Espanya o Itàlia?, per què fer plantacions de kiwis petites a Catalunya si cal emprar més pesticides i una quantitat d’aigua superior que quan es planten en un altre país proper? Cal planificar i millorar les tecnologies de conreu perquè siguin més productives i respectuoses amb el medi ambient. La idea de productes preferentment locals és molt bona per a alguns productes però no per a tots. Tot això s’ha d’acompanyar de campanyes de sensibilització de la població i d’estratègies consensuades.

L’informe defensa els impostos com una mesura eficaç per a canviar conductes. Quin tipus d’impostos podrien ser bons i amb quina finalitat?

J. S.: Quan parlem d’impostos, ens posem les mans al cap, ja que els veiem com mesures coercitives. La majoria de països tenen polítiques fiscals amb els aliments, però són molt diferents en funció del territori. Hi ha països que no apliquen taxes (l’impost sobre el valor afegit o IVA) a la major part dels aliments o que no n’apliquen als aliments de primera necessitat. D’altres països graven amb més impostos els aliments considerats de menys necessitat. Alguns països han intentat establir criteris d’IVA en funció de criteris de salut pública. Actualment es reconeix que les mesures impositives en els aliments són capaces de modificar el comportament alimentari molt més fàcilment que les campanyes d’educació o sensibilització. Això ho reconeix aquest document i altres documents internacionals. Posar impostos a les begudes ensucrades ha permès en alguns països (també a Catalunya) reduir el consum d’aquest tipus de begudes i fer disminuir així la quantitat de sucre que ingerim, que, per cert, està per sobre del recomanat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Per què no podem agafar els impostos obtinguts per la venda de begudes alcohòliques d’alta graduació o els obtinguts per la venda de begudes ensucrades i revertir-los en salut? O, per exemple, per què no podem abaixar els impostos de la fruita i la verdura perquè la població en consumeixi més? És una vergonya que al nostre país, durant molts anys, l’IVA del pa integral o de la pasta fos superior al del pa refinat. I ara no s’entén que, per exemple, l’IVA d’un iogurt sense sucre sigui superior al de la llet. Al nostre país, cal redefinir de seguida els impostos dels aliments fent servir criteris de salut pública i estudiant molt bé les possibles conseqüències de les mesures impositives. Hi ha economistes i persones que treballen en l’àmbit de la salut pública que han proposat aplicar impostos en aliments segons la quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle que es generen durant la producció o d’acord amb altres criteris de sostenibilitat del planeta. Creiem que en els propers anys veurem iniciatives com aquesta arreu del món.


 

‹‹123456...244