Notícies i actualitat

Barceló va estructurar el discurs que va pronunciar amb motiu de la investidura en diversos blocs. El primer va tractar el seu inici en l’acoblament de l’espectrometria de masses amb la cromatografia de líquids com a tècnica analítica, que comprèn el període inicial de la seva carrera científica, entre els anys 1984 i 1986. Més endavant, aquesta tècnica va madurar considerablement i va motivar que es concedís el premi Nobel de Química a John Fenn el 2002. «Ara es disposa d’equips d’alta resolució en cromatografia líquida-espectrometria de masses. Potser l’opinió pública pensa que les nostres aigües estan més contaminades que fa anys, però això no és rigorosament cert en tots els casos, ja que ara disposem d’equips molt superiors respecte dels de fa trenta anys i podem identificar més contaminants químics i microbiològics i a nivells de concentració molt menors», va manifestar. 

En segon lloc, el químic va parlar sobre els estudis dels contaminants emergents en aigües naturals i residuals. L’última dècada del segle XX es va caracteritzar per un gran progrés en el sanejament de les aigües residuals, que va impulsar projectes per a l’avaluació del risc ambiental dels efluents de les estacions depuradores d’aigües residuals (EDAR). En aquests, s’han combinat noves eines aplicades a millorar la caracterització i a entendre el funcionament de les EDAR. «Mitjançant aquestes noves tècniques hem pogut caracteritzar els microorganismes associats al procés de depuració en presència de polímers, així com la gran quantitat dels compostos químics presents i els seus productes de degradació», va assenyalar. Barceló no va deixar de banda les aigües subterrànies, sovint considerades com les eternes oblidades: «Els problemes de les aigües subterrànies són iguals o pitjors que els de les aigües superficials.»

Els tractaments de les aigües residuals i la seva reutilització va ser la temàtica que va ocupar el tercer bloc. Segons el químic, hi ha diferents opcions per tal de millorar la qualitat de les aigües continentals, com ara la prevenció —és a dir, disminuir el consum de productes químics o utilitzar-ne de biodegradables— o l’increment del tractament de les EDAR optimitzant, per exemple, els tractaments addicionals avançats que possibiliten la reutilització, que inclouen la nanofiltració, l’osmosi inversa o l’oxidació avançada: «La reutilització de les aigües residuals tractades o aigües regenerades és cada cop més important, sobretot en un escenari d’escassetat d’aigua i de canvi climàtic.»

Per acabar el discurs d’investidura, Barceló va centrar-se en els estudis d’epidemiologia d’aigües residuals (WBE), que s’han revalorat durant els últims anys. Amb l’arribada de la Covid-19, el món científic va reaccionar també des de l’àmbit ambiental, i els WBE es van articular com un sistema de detecció del SARS-CoV-2. Una altra alternativa per detectar el SARS-CoV-2 en aigües residuals és l’ús de biosensors. «És una tècnica amb un gran avantatge: es pot aplicar en països en vies de desenvolupament», remarcava el químic, atès que, per contra, la WBE només es pot utilitzar quan hi ha una xarxa de sanejament.

A tall de conclusió, Barceló va resumir la seva trajectòria referint-se a un personatge de ficció ben conegut: «La meva carrera té l’esperit de Sherlock Holmes aplicat a la ciència, sempre a la recerca de nous productes químics que, potser estant presents a l’aigua, no els podem detectar fins que no els podem mesurar amb les tècniques apropiades o fins a observar-ne els efectes adversos.»