Notícies i actualitat

Doctor Sanmartí, què li agradaria que es recordés de Miquel Tarradell, cent anys després del seu naixement?

Miquel Tarradell va ser un gran arqueòleg, però va ser molt més. De fet, la seva preocupació fonamental no era la recerca, sinó ser un intel·lectual al servei del país. Era un home polifacètic i molt afable.

Quines van ser les seves aportacions principals a l’arqueologia?

Va ser un arqueòleg molt peculiar, relativament poc especialitzat. Allà on anava feia una anàlisi de la situació, identificava els problemes i creava els mètodes per a resoldre’ls. Una part fonamental de la seva carrera es va desenvolupar al Marroc, on, en sis anys, va deixar posades les bases de la prehistòria d’aquella zona. Al País Valencià va fer el mateix, va escriure un llibre imprescindible: El País Valenciano del neolítico a la iberización. Ensayo de síntesis (1962). A Eivissa, amb la seva dona, Matilde Font, que va tenir un paper fonamental en la seva obra, va fer un treball molt important, perquè allà s’hi havia excavat molt però no s’havien explotat científicament les dades. Una altra obra cabdal seva és Les ciutats romanes dels Països Catalans, publicació que va sortir del seu discurs en l’acte de recepció a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona. En aquest text introdueix mètodes totalment nous. De fet, una de les coses més importants que podem dir d’ell és que va inspirar la recerca del futur en tots els àmbits en què va treballar.

Per a ell va ser important la divulgació del coneixement?

Molt. Tenia una personalitat molt atractiva i un magnetisme extraordinari per als seus alumnes. S’havia format a París i Nova York, i això, en aquells anys cinquanta i seixanta, no era gaire habitual. Va tenir alumnes brillants, no necessàriament arqueòlegs, com Joan Francesc Mira o Eliseu Climent, que es reconeixen deixebles seus. Va escriure molts treballs de síntesi, en el seu moment força populars, en la mesura que ho poden ser els llibres d’història, és clar. Feia servir un llenguatge molt accessible, era un mestre en la transmissió de coneixement de nivell alt. Ell considerava imprescindible que el fruit de la recerca revertís en benefici de la societat.

També va ser un gran defensor de la cultura catalana.

Sí, de fet, va ser una de les persones que va encunyar el terme Països Catalans: quan l’any seixanta-dos publica El País Valenciano del neolítico a la iberización, ja posa aquest títol amb una clara intencionalitat política; en aquell moment poca gent utilitzava la denominació País Valencià.

L’homenatge que s’ha preparat és una reivindicació de la seva figura, més recordada potser al País Valencià?

Aquí també se’l va reconèixer en vida i immediatament després de la seva mort. Ara que farà vint-i-cinc anys que va morir, i que en fa cent que va néixer, és el nostre deure recordar-lo. Hem de transmetre a les noves generacions el deute que tenim amb ell. A moltes generacions ens va marcar molt. I a València, efectivament, és molt recordat. Jo crec que si el valencianisme avui encara és viu, és gràcies a persones com ell o com Joan Fuster.

El programa de l’homenatge que es farà el dijous 2 de desembre inclou intervencions, entre altres, de Marta Prevosti, vicepresidenta de l’IEC; Agustí Alcoberro, vicerector d’activitats culturals de la UB; Carmen Aranegui, catedràtica d’arqueologia a la Universitat de València, i Eliseu Climent, editor i activista cultural. També es presentarà el llibre Homenatge a Miquel Tarradell (1920-1975) en ocasió del centenari del seu naixement i s’inaugurarà una exposició sobre l’arqueòleg que es podrà visitar a la Facultat de Geografia i Història de la UB. La mostra serà itinerant i està previst que també es pugui veure a l’IEC. La jornada ha estat organitzada per l’IEC, la Universitat de Barcelona i el Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Programa.