Notícies i actualitat
Els dies 23 i 24 de novembre va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) el congrés d’homenatge a Ramon d’Abadal i de Vinyals (1888-1970), amb motiu del cinquantenari de la seva mort i de la finalització de la col·lecció «Catalunya Carolíngia», que ell va iniciar. El programa de les jornades, organitzades per la Societat Catalana d’Estudis Històrics (SCEH), va permetre fer un recorregut per l’àmplia obra de l’historiador.
La inauguració del congrés va anar a càrrec de Marta Prevosti, vicepresidenta de l’IEC, i Josep M. Salrach, membre de l’IEC.
Prevosti es va referir a Abadal com «un dels puntals de la història de Catalunya» que va «establir, durant la primera meitat del segle XX, les bases dels estudis del període comtal i ho va fer amb una mirada llarga, remuntant-se als orígens i escorcollant-ho tot per arribar a entendre bé la gestació dels fets històrics». Va subratllar que la seva gran obra, la col·lecció «Catalunya Carolíngia», és un molt bon instrument de recerca i que és «un bon exemple de les estructures de coneixement del país que ha d’impulsar l’IEC».
La vicepresidenta va recordar que Abadal va ser nomenat membre de l’Institut l’any 1942, en plena dictadura franquista: «Ell va tenir la valentia de ser-hi: anant contra corrent, va perseverar i es va mantenir fidel a Catalunya i als seus principis. L’IEC encara existeix gràcies a homes valents i perseverants com Ramon d’Abadal, que van ser capaços de reconstruir la institució en la clandestinitat, exposant-se a represàlies.»
El programa també va incloure les intervencions de Gaspar Feliu, Ignasi J. Baiges, Xavier Barral i Altet i Tomàs de Montagut, membres de l’IEC; Cristian Folch, Jesús Alturo, Ramon Martí i Francesc Vilanova, de la Universitat Autònoma de Barcelona; Xavier Costa, de la Universitat de Barcelona; Stefano Cingolani, historiador, i Pere Orti, de la Universitat de Girona.
En l’acte de clausura, Jaume Sobrequés i Callicó, president de la SCEH, va reivindicar el caràcter «d’historiador total d’Abadal», que, per a ell, no admet un qualificatiu únic: «Va ser positivista, racionalista, marxista, nacionalista, catalanista i romàntic». Sobrequés va destacar també el seu compromís amb el país i el seu interès per aspectes de la història local de Catalunya.
La lliçó de clausura de Michel Zimmermann
La lliçó de clausura la va signar Michel Zimmermann, professor emèrit d’història medieval de la Universitat de Versalles Saint-Quentin-en-Yvelines i membre corresponent de l’IEC. A l’inici de la seva intervenció, es va referir als treballs de Ramon d’Abadal com «el fonament dels seus coneixements sobre la Catalunya medieval». L’investigador francès va remarcar també l’excepcionalitat de la documentació conservada al país: «He dedicat molts anys a desxifrar els arxius catalans, estupefacte per la seva riquesa, i, sobretot, per allò que aporten al coneixement fàctic, estructural i cultural de la societat contemporània».
En el seu darrer llibre, Naissance de la Catalogne, l’autor indaga sobre l’origen de la nació catalana, tema que va centrar la seva conferència. L’historiador considera que el naixement de Catalunya és «un procés històric apassionant i d’una originalitat incontestable». Per explicar aquest caràcter particular, va retrocedir fins al final de l’Imperi romà, «perquè, aleshores, la futura Catalunya era una via de pas natural i essencial entre Itàlia i Espanya». Va relatar que «va ser diverses vegades l’escenari de moviments centrífugs respecte de les construccions polítiques del seu voltant: des d’un rebuig inicial dels bàrbars en nom d’una romanitat preservada fins a la supervivència d’un reducte gòtic l’endemà de la conquesta àrab, passant per diverses pulsions separatistes».
L’historiador va explicar com els francs es van anar apoderant a poc a poc del territori de frontera, que sempre va ser reticent a acceptar polítiques centralitzadores. Els sobirans carolingis, però, «van tenir l’habilitat de donar satisfacció a la reivindicació de goticisme dels futurs catalans» i així els van anar integrant.
El progressiu desmembrament de l’Imperi de Carlemany va anar de bracet de l’allunyament cada cop més explícit del regne per part dels habitants de la futura Catalunya. Aquesta llibertat creixent i la situació fronterera del territori va encoratjar, segons Zimmermann, les seves reivindicacions autonomistes. Així va néixer un poder regional que, a finals del segle IX, es consolida amb l’inici de les dinasties hereditàries a partir de Guifré el Pilós, darrer comte designat pels francs. Per a l’historiador, un dels esdeveniments que va marcar el futur del país va ser la ràtzia d’al-Mansur sobre Barcelona l’any 985. Per a ell, aquell atac, que descriu com «la pitjor catàstrofe que ha conegut el país», va fundar la consciència col·lectiva de catalanitat.