Notícies i actualitat
El dijous 1 de juliol va tenir lloc, en format virtual, la conferència «Polítiques científiques públiques: del retiment de comptes a la corresponsabilització», a càrrec de Paula Adam, de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS).
En aquesta nova sessió del cicle Dijous de ciència 2021, la Secció de Ciències i Tecnologia (SECCT) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va convidar Paula Adam a fer una exposició sobre com les polítiques científiques públiques han evolucionat de la cultura del retiment de comptes a la corresponsabilització. Alícia Casals, presidenta de la SECCT, va presentar la sessió i, tot seguit, Adam va iniciar la seva ponència.
Per començar, la professional d’AQuAS va explicar què volia dir exactament el terme retiment de comptes, que respon a la pregunta següent: a qui demanem explicacions? En l’àmbit de la ciència, va dir, ens centraríem en «l’impacte social i planetari de les seves actuacions». Per a Adam, l’impacte són «tots els canvis que es produeixen més enllà de l’acadèmia». És a dir, hem de saber diferenciar entre el coneixement que s’adquireix amb una recerca i el canvi que aquesta aconsegueix produir en la societat.
En la seva exposició, Paula Adam va destacar la importància que té per a les polítiques públiques el fet de centrar-se en l’impacte que generen. En primer lloc, perquè, segons ella, hi ha un «contracte social implícit entre ciència i societat». És a dir, la ciència té l’obligació no escrita de tenir retorn per a la ciutadania. D’aquí neix la corresponsabilització. En segon lloc, com que la recerca és fruit d’inversió pública i privada, requereix retiment de comptes: s’ha de mesurar tot l’impacte. En tercer lloc, perquè fer-ho fa que tinguem arguments per a promoure més i millor ciència i així poder demostrar el seu valor (tal com ha passat amb la crisi del coronavirus). I, finalment, és important que les polítiques científiques se centrin en l’impacte que generen perquè així podrem «analitzar, entendre i millorar com es fa la ciència per a augmentar la cadena de valor i fer que aquesta disciplina sigui motor de canvi social».
Finalment, la ponent també va posar èmfasi en el fet que l’avaluació tradicional de l’impacte ja no funciona i s’ha de passar a un nou model. Abans, relacionàvem els diners atorgats per a fer una recerca amb els resultats que obtenia i això, per a ella, és un error. Avui, hi ha una nova generació de models avaluatius crítics amb aquesta avaluació tradicional, com són la Declaració de San Francisco, el Manifest de Leiden o la International School on Research Impact Assessment (ISRIA). Tots tres coincideixen que els indicadors quantitatius han d’anar acompanyats d’una valoració qualitativa per tal de no cometre injustícies. A més, tots estan d’acord amb la necessitat de contextualitzar els indicadors segons el tipus de recerca i l’impacte que generen. Per a Paula Adam, aquest és el camí que s’ha de fer per passar del retiment de comptes a la corresponsabilització en el camp de la ciència.
Després de la ponència, hi va haver un breu col·loqui sobre els temes tractats.