23/06/2017

Emma Sallent: « No hauríem de tendir cap a una història de la ciència, de l’economia, o de la política..., sinó cap a una història que integri tots aquests aspectes»


Li agradaven tant la física i les matemàtiques com la història de la ciència. I ho ha acabat fent tot. Es va doctorar en física, i la seva tesi va tractar de la història de les matemàtiques. Avui dia, Emma Sallent del Colombo compagina l’ensenyament de la física i les matemàtiques amb la recerca en història de la ciència i, des del 2013, amb el càrrec de presidenta de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), filial de l’IEC. La filial aplega uns tres-cents socis, entre els quals hi ha professionals de la història de la ciència, que treballen en universitats o en instituts d’arreu dels territoris de llengua i cultura catalanes, i persones interessades en la relació de la ciència amb l’ensenyament, sobretot professors de secundària.

Llegiu l'entrevista | Vegeu-ne el vídeo

Què inclou la història de la ciència?

Aplega tant la història de la ciència com de la tècnica i de la medicina, i també té en compte idees, accions o problemes relacionats amb aquests àmbits. Els historiadors de la ciència també estem interessats en aspectes interdisciplinaris, com la comunicació científica, la terminologia científica o la història de l’art.

Per què és important conèixer la història de la ciència?

Fa de pont entre les ciències i les humanitats, per la qual cosa els temes científics s’analitzen i s’estudien des d’una perspectiva sempre crítica. La història de la ciència no consisteix en les historietes que expliquen què va passar ―normalment, sobre senyors que van tenir una idea genial i van fer un descobriment―, sinó que consisteix a veure com ha nascut i s’ha desenvolupat el coneixement científic, les interaccions que hi ha hagut entre els diversos protagonistes ―que no tan sols són científics i genis descobridors amb grans idees.

A més d’això, la història de la ciència també es preocupa per l’estudi i la preservació del patrimoni científic, un patrimoni que, com que no té un valor estètic, sovint no es valora prou.

Ets física. Què et va despertar la curiositat per a dedicar-te a la història de la ciència?

Sempre m’havia agradat. Vaig pensar que, per a poder fer història de la ciència, era una bona idea tenir una formació prèvia sòlida en ciència. I les matemàtiques i la física m’agradaven. Vaig fer el doctorat de física perquè el d’història de la ciència no existia encara, però la tesi sí que la vaig poder fer sobre la història de les matemàtiques. Actualment, no m’hi puc dedicar de ple, però.

Ara mateix estem escrivint la història, i d’aquí a uns cinquanta, o uns cent anys, hi haurà una nova Emma Sallent que estudiarà l’època actual. Què en dirà?

Tindrà molt a dir! Les dinàmiques de la ciència, els problemes a què s’enfronta, la manera com els científics investiguen, el fet que cada cop tenen més pressa per a obtenir resultats…, la fal·lera d’haver de publicar i el fet de no tenir temps per a dedicar-se a certes investigacions... Estudiar tot això i analitzar-ho serà fantàstic, per a un historiador de la ciència. Les dinàmiques científiques són dinàmiques humanes i les preguntes que sorgeixen són de l’estil: com s’ho fan i per què? Què poden aconseguir? Què volen? Aquestes preguntes sempre existiran, perquè els científics són persones que interactuen; per això crec que hi haurà molt a dir en el futur.

La història l’escriuen els guanyadors i, de ben segur que, durant molts anys, els homes. També ens trobem aquesta situació en la història de la ciència?

I tant! Evidentment, la història es fa a partir de l’estudi de fons documentals; si no n’hi ha, és molt difícil saber què ha passat. La història de les dones en la ciència és un exemple molt clar i és complicat perquè hi ha molta contaminació, en un sentit negatiu. Hi ha hagut historiadors que han arribat a dir que les dones científiques eren pervertides, hermafrodites o homes; si qui escriu la història diu coses com aquestes, òbviament la realitat es contamina. Afirmacions per l’estil ―com, per exemple, que les dones, tot i poder ser intel·ligents i bones alumnes, mai no tindrien la capacitat de crear, inventar o fer ciència― també les han arribat a dir polítics o intel·lectuals implicats en l’ensenyament o en l’elaboració de plans de recerca. Per coses com aquesta, es fa molt difícil saber realment què ha passat i quines contribucions han estat fetes per dones. De tota manera, sóc optimista perquè els que es dediquen a la història de la ciència i el gènere han detectat pistes: retrats de dones al laboratori, o que una dona, Émilie du Châtelet, tradueixi Newton i contribueixi a difondre’n el treball. Hi ha un cas curiós: en un institut de recerca, van descobrir que hi havia hagut uns lavabos de dones en la zona dels laboratoris, i això fa pensar que hi treballaven dones. Són fils que es poden estirar i que van deixant entreveure la realitat; és complicat, però, contradir el que ja està escrit i demostrar que les coses no van anar d’aquella manera.

Quina és l’especificitat de la història de la ciència com a disciplina?

Es tracta d’aquest pont entre humanitats i ciències. De fet, és una disciplina relativament jove i encara poc institucionalitzada, sobretot en comparació amb altres matèries. La bona història de la ciència, per mi, és la que critica i analitza, no la que simplement descriu.

El mètode d’investigació, però, és el mateix?

Hauríem de tendir cap a una sola història i no cap a una història d’això, d’allò altre... Tampoc no hauríem de fer història específicament de ciència. Hauria de ser una única història que englobés tots els aspectes ―la ciència, l’art, la política, l’economia, etcètera―, i hauríem de construir un relat que integrés tots aquests components perquè els descobriments científics o els artístics, o la relació entre les persones, tenen una determinada influència en el relat històric general. Idealment, jo crec que hauríem de tendir cap aquí; ara bé, com podem realitzar-ho? Aquest ja és un altre tema...

Parlem, per acabar, de la recerca en història de la ciència que es fa als territoris de llengua i cultura catalanes. En relació amb altres països, en quina situació ens trobem?

Estem molt bé. A València hi ha l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero, en què treballen diverses persones reconegudes internacionalment; a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) hi ha el CEHIC (Centre d’Història de la Ciència), que ofereix màsters i doctorats d’història de la ciència, i el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) té la Institució Milà i Fontanals, que té un grup d’historiadors de la ciència. Crec que la salut de la nostra disciplina és bona, i que el nivell de les institucions i universitats en aquest àmbit és, en general, perfectament equiparable al d’altres països europeus. Els recursos amb què treballem, però, no ho són, d’equiparables.


 

‹‹123456...266