Agenda

dilluns  10 desembre 2018
19 h
Conferència sobre William Nordhaus, Premi Nobel d’Economia

dilluns  10 desembre 2018
19.15 h
Conferència Canvi climàtic, illes de calor i salut a Catalunya

dimarts  11 desembre 2018
12.30 h
Lliurament dels premis CCNIEC 2018

dimarts  11 desembre 2018
17 h
Jornada de Santa Llúcia 2018: «Conviure entre contaminació: pol·lució, salut i malaltia»

dimecres  12 desembre 2018
18.30 h
Conferència de Joan Costa, Premi Modest Reixach de Sociolingüística 2018

dimecres  12 desembre 2018
19 h
Conferència Evolució dirigida: de C. Darwin a F. H. Arnold

divendres  14 desembre 2018
18.30 h
Cloenda de la primera edició del curs Especialista docent en llengua de signes catalana. Gramàtica i didàctica per a professorat d’LSC

dilluns  17 desembre 2018
19 h
Concert conferència El cant de la Sibil·la

dimarts  18 desembre 2018
18.30 h
Conferència Ansietats i imaginacions cartogràfiques urbanes: el mapa com a eina crítica

dimecres  19 desembre 2018
19 h
Conferència La Devesa de Girona, un parc urbà de plàtans centenaris


:: Més activitats ::
 
27/02/2017
Una recerca publicada a Estudis Romànics desvela el nom de l’autor de Curial e Güelfa, obra fins ara considerada anònima

Juntament amb Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, Curial e Güelfa és una de les obres cabdals de les lletres catalanes i és considerada una joia de la literatura europea medieval. La novel·la es conserva en un còdex únic a la Biblioteca Nacional de Madrid de l’any 1450, aproximadament, amb enquadernació mudèjar de la fi del segle XV, i no conté pròleg, títol ni autoria. Segons els resultats de la tesi de l’historiador Abel Soler que es publiquen a la revista Estudis Romànics, de l’IEC, l’autor seria Enyego d’Àvalos, castellà de naixement, valencià d’adopció i fascinat per la cultura literària italiana. L'article pot llegir-se en aquest enllaç.

Descoberta a mitjan segle XIX i donada a conèixer per Manuel Milà i Fontanals el 1876, Curial e Güelfa es va publicar a Barcelona el 1901. Des d’aleshores, s’ha acostumat a presentar com una obra escrita per algú de Catalunya, si bé molts filòlegs l’han certificada de valenciana. Ara, la tesi d’Abel Soler, historiador i doctor en filologia catalana per la Universitat de València, no solament en confirma la valencianitat, sinó que també en revela el nom de l’autor: Enyego d’Àvalos.

Si bé no hi ha cap document que certifiqui qui és l’autor de Curial e Güelfa, tal com passa amb quasi totes les obres medievals i la major part de les modernes ―no hi ha, per exemple, cap document que certifiqui que Ausiàs March és l’autor de les seves poesies o que Cervantes sigui l’autor d’El Quijote―, segons Soler «hi ha poques obres que traspuïn tantes dades sobre el seu autor com el Curial».

La tesi de Soler està en procés d’edició per la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació de València, en coedició amb la Universitat de València. Per ara, se’n pot trobar una síntesi en un article de l’últim número de la revista Estudis Romànics, que publica l’Institut d’Estudis Catalans. Estudis Romànics és una revista anual de la Secció Filològica i va ser fundada per Ramon Aramon i Serra l’any 1947. 

 

Antecedents i mètode d’investigació
La troballa corona una línia d’investigació d’Antoni Ferrando, membre de la Secció Filològica de l’IEC i director de la tesi doctoral de Soler. Ferrando s’havia proposat identificar l’autoria de Curial e Güelfa a partir del perfil d’un lletraferit que recorre a molts termes característicament valencians (febra, bambollat, acurtar, mentira, rabosa, la fel, almànguena, etc.) i a molts calcs lingüístics i fonts literàries italianes per redactar una novel·la la gestació de la qual només s’entén en el context de la cort valenciana i napolitana del Magnànim.

Tots els indicis de l’obra apunten que es va redactar a Itàlia. Ho han suggerit, entre d’altres, Antoni Rubió i Lluch, Antoni Comas, Antoni Ferrando, Júlia Butinyà i Maria Teresa Ferrer. Alguns d’aquests estudiosos han arribat a proposar un nom per a l’autor. Els Estudis lingüístics i culturals sobre Curial e Güelfa (2011), coordinats per Ferrando, van projectar molta llum sobre la llengua i la cultura de l’obra. Entre aquests, el de Ferrando va destacar que els papers extrets de l’enquadernació del Curial procedeixen del senyoriu toledà de Fuensalida, i va proposar relacionar aquestes dades i algunes petges castellanes del còdex del Curial amb l’autor. A partir d’aquestes dades i indicis, que aporten pistes sobre el perfil biogràfic de l’autor, Soler ha fet la ressenya biogràfica de tots aquells cortesans hispànics de Nàpols relacionables amb les lletres o l’escriptura ―més de dos-cents personatges― i ha analitzat totes les fonts literàries i els elements ambientals de la novel·la ―art, numismàtica, geografia, heràldica, indumentària, onomàstica en clau, entre d’altres―, i el resultat és que l’única persona en què concorren tots aquests elements és Enyego d’Àvalos.

L’autor: castellà de naixement, valencià d’adopció
Enyego d’Àvalos (Toledo?, ca. 1414 – Nàpols, 1484; Íñigo Dávalos, com a nom de bateig; Inico d’Avalos, per als italians) va passar la seva infància i joventut a València, i està documentat com a catalanoparlant. Camarlenc d’Alfons el Magnànim a la cort de Nàpols, també era mecenes i corresponsal d’humanistes, cavaller organitzador de justes i capità de la cavalleria reial, posseïdor de la segona biblioteca més gran del sud d’Itàlia, i amant de la música, les lletres i les arts. D’Àvalos s’exilià a València amb son pare, el conestable Ruy López Dávalos, amb set o vuit anys d’edat, i es va educar al Palau del Real de València (que llavors, entre els anys 1416 i 1430, era la capital de facto de la Corona d’Aragó), abans de passar per Milà (1435-1440), on va ser cortesà de Filippo Maria Visconti i, després, ambaixador del rei d’Aragó (1443-1447).

Entre Nàpols i Milà, pels volts dels anys 1445-1448, deuria redactar la novel·la, en què demostra els seus coneixements d’italià literari i col·loquial (amb llombardismes inclosos), i la seva familiaritat amb la geografia llombarda. Un inventari parcial de la seva biblioteca permet identificar les fonts literàries de l’obra i explicar la novel·la. Molt important és l’onomàstica de l’obra ―Honorada, Salonés de Verona, Guillalmes del Chastell, Pero-Maça Cornell, Johan Ximenes d’Urrea, entre d’altres―, atès que els personatges de ficció remeten a personatges històrics relacionats amb la biografia de D’Àvalos i amb el seu entorn nobiliari més immediat, constituït per nobles valencians de l’entorn del rei Alfons.

El paper del còdex conté marques amb la mateixa Biscia Viscontea (símbol de Milà) del paper usat el 1447 a la cort milanesa. En l’obra, coprotagonitzada per Güelfa, senyora de Milà, apareixen personatges relacionables amb les corts de Nàpols i de Milà, i errates que sols es retroben en un còdex ducal milanès. Les armes heràldiques que fa Curial en honor de la seva estimada Güelfa («un lleó rampant que travessa les dues colors d’un escut migpartit») coincideixen amb les adoptades per Enyego d’Àvalos el 1443, quan va signar les esposalles amb la noble napolitana Antonella d’Aquino. Fer-ho era, en aquella època, una manera de signar l’autoria de la novel·la.

 

 

Facebook mail

:: Tornar a la pàgina principal ::

 

 

Novetats editorials

Secció Històrico-Arqueològica de l'IEC

Ferran II i la Corona d’Aragó

 
 

Abel Soler

Enyego d’Àvalos i l’autoria del Curial

 
 

 

 

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal


Amb el suport de

Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

i la col·laboració de

Ministerio de Educación, Cultura y Deporte        Ministerio de Educación, Cultura y Deporte

Inici

Institució

Recerca

 

Llengua

 

Publicacions

Arxiu

Serveis

Serveis lingüístics

Transparència