Agenda

dissabte  19 agost 2017
9 hores
XXXII Jornada d’Agricultura de la ICEA a Prada: «Fauna salvatge, espècies invasores i activitat agrària: problemes i polítiques»

dijous  14 setembre 2017
21 hores
Concert: «La puresa de la música instrumental» 


:: Més activitats ::
 
03/10/2016
Sobre la simplificació dels accents diacrítics en la proposta d’Ortografia de la llengua catalana

El 29 de setembre, la Secció Filològica va presentar davant del Ple de l’IEC la proposta d’Ortografia de la llengua catalana, que s’ha previst que es ratificarà en la reunió del Ple del propvinent 17 de novembre i que es comercialitzarà al principi del 2017. A partir de la presentació al Ple, s’ha obert un període de comentaris durant el qual els membres de l’Institut podran opinar sobre la idoneïtat d’aquesta proposta. L’aplicació, un cop el Ple de l’IEC l’haurà ratificat, es durà a terme progressivament durant un període de cinc anys.

Un dels canvis que es proposen és la reducció de la llista de mots amb accent diacrític, que passaran a ser només catorze: bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos. A més, s’escriuran sense accent diacrític els compostos i derivats dels mots que encara en conservaran, com adeu-siau, marededeu, rodamon o a contrapel.

Arran del debat que la proposta ha suscitat a la Xarxa i als mitjans de comunicació, la Secció Filològica aclareix el següent:

— L’ortografia és una qüestió del discurs escrit. No afecta la llengua oral, tot i que pot contribuir a facilitar la lectura i la pronunciació.

— L’accent diacrític és un fet d’ortografia, no un fet de llengua. El nombre de diacrítics no determina ni la riquesa ni la genuïnitat del català. De fet, tenen accents diacrítics moltíssimes llengües, mentre que moltes altres no en tenen cap.

— La simplificació dels diacrítics afavoreix l’aprenentatge de l’ortografia, no l’aprenentatge de la llengua.

— Una bona part de l’ortografia és arbitrària; una altra part obeeix a raons etimològiques. Per això mateix, no sembla adequat comparar l’accent diacrític amb la h o la ela geminada, atès que l’accent diacrític no és etimològic.

— La quantitat de diacrítics en els mots catalans s’havia multiplicat de l’època de Pompeu Fabra ençà: d’una cinquantena a més de cent cinquanta. Els diacrítics compleixen la funció de desambiguar el sentit d’un mot o facilitar-ne la lectura als qui no són parlants natius, però la major part dels accents diacrítics dels mots catalans actuals no feien aquest paper ara com ara.

— La tria dels mots que conserven l’accent diacrític, tots monosíl·labs, obeeix a raons diferents perquè ha estat fruit d’intensos debats per a arribar a un consens: el criteri que descriu la major part dels casos és l’alternança entre un mot lèxic i un mot gramatical àton (són-son; mà-ma; és-es). Tot i això, hi ha dos casos que són excepció en aquesta regla: déu/deu i bé/be, tots dos explicats per la seva freqüència d’ús. El criteri anterior es podria aplicar a altres parelles de mots ―sa (adjectiu i pronom), lent (adjectiu i nom), vol (nom i verb), etc.―, casos que no s’han considerat perquè ja no duien cap accent diacrític que els diferenciï.

— Si la simplificació dels diacrítics pogués ser un problema greu, com ens ho faríem per no confondre soc (basar) i soc (calçat), ambdós sense accent, amb el verb sóc? I com distingiríem deu (nombre) de deu (doll d’aigua)? D’altra banda, per què hem de reclamar un accent diacrític per a vénen (de venir) i no per a venien, si també conflueix amb l’imperfet del verb vendre? I per què no hauríem de fer el mateix entre venia (jo venia) i venia (ell o ella venia)?

— La comunicació no es fa per mitjà de paraules soltes, sinó de frases en les quals les paraules tenen un context sintàctic i semàntic. Per això, l’ambigüitat dels mots no es resol fora de context, sinó quan els mots es troben dins de frases i enunciats. Així, per exemple, la frase «Venen de França» no és ambigua, perquè no té res a veure amb l’estructura en què apareix el verb vendre: «Venim d’algun lloc» i «Venem alguna cosa».

— És cert que l’ambigüitat es pot donar en contextos fora de discurs: si trobem un rètol on diu «Institut Català del Sol», no podem saber d’entrada si es tracta d’un institut dedicat a l’estudi de l’astre o de la terra que trepitgem. Ara bé, en discurs comunicatiu, el mot sol no és ambigu («El sol és una font d’energia»; «El sol d’aquesta comarca és molt ric per al conreu de verdura»). També hi pot haver ambigüitat semàntica quan dues unitats apareixen en el mateix lloc d’una cadena sintàctica i poden compartir el mateix context semàntic i comunicatiu. Perquè això s’esdevingui, d’entrada han de ser de la mateixa categoria gramatical. Entre riu (de riure) i riu (nom) hi pot haver confusió? I entre nét (nom) i net (adjectiu)?

Una de les raons fonamentals per a editar l’Ortografia de la llengua catalana és la dispersió de materials que formen la normativa ortogràfica vigent. D’aquesta manera, s’aplegaran en un sol tractat l’ortografia fundacional, les rectificacions que hi va fer el mateix Fabra, els retocs introduïts després de Fabra i la legislació ortogràfica de la Secció Filològica d’ençà del 1984.

El dia 3 de novembre, la Secció Filològica tindrà una reunió amb els responsables d’organismes relacionats amb la llengua per a informar-los directament de la proposta i de l’aplicació que convindrà fer.
 

 

Facebook mail

:: Tornar a la pàgina principal ::

 

 

Novetats editorials

Martí Teixidó

Pedagogia, ara

 

Enric Ortega i Gonzàlez

Diccionari etimològic dels noms científics dels ocells dels Països Catalans

 
 

 

 

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal

Inici

Institució

Recerca

 

Llengua

 

Publicacions

Arxiu

Serveis

Serveis lingüístics

Transparència

  • Organització institucional
  • Informació econòmica
  • Personal
  • Premis i ajuts
  • Memòries, publicacions i programes de recerca
  • Serveis