.png){kind=logo}
NotÃcies i actualitat
Per què la ciutadania tolera comportaments antidemocràtics dels seus líders polítics? Com s’explica la complicitat dels votants davant el segrest dels mitjans de comunicació, la vulneració dels drets de les minories o la ingerència política a les universitats? Durant la seva intervenció en el Ple de la Secció de Filosofia i Ciències Socials, el professor en ciència política Jordi Muñoz ha aprofundit en els factors que intervenen en la validació d’aquests processos de degradació i retrocés democràtic.
Els canvis de règim del segle XX han deixat imatges com la Marxa sobre Roma, el cop d’estat a Xile de 1973 o l’Alzamiento Nacional a Espanya, del qual Robert Capa en va documentar les conseqüències als carrers i a les trinxeres. Però el mateix segle també va viure processos democratitzadors, com la Revolució dels Clavells de 1974 a Portugal, la Transició espanyola a la democràcia o la caiguda del mur de Berlín i la dissolució de la Unió Soviètica.
Des del final de la Segona Guerra Mundial, la tendència dominant havia estat la transició de règims autoritaris cap a sistemes democràtics. Tanmateix, aquesta dinàmica s’ha revertit. Així ho va assenyalar Jordi Muñoz, professor de ciència política a la Universitat de Barcelona, durant la conferència El retrocés democràtic, pronunciada en el Ple de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC el 17 de desembre.
«Entre el 2000 i el 2024, s’observa una tendència global a l’autocratització, especialment en països amb democràcies imperfectes, però relativament consolidades, com Hongria, Turquia o l’Índia», va explicar. Aquest retrocés —conegut com a democratic backsliding— es manifesta a través de l’afebliment de les institucions democràtiques, com ara la transició pacífica de poder o unes eleccions lliures i justes, o la vulneració de drets individuals, especialment la llibertat d’expressió.
Segons Muñoz, es tracta de processos graduals dins de la legalitat vigent i duts a terme per governs escollits democràticament. L’objectiu és afeblir els mecanismes de control de poder. «Són petites accions continuades que dificulten l’actuació de l’oposició. Només si s’anticipa el desenllaç, es pot actuar a temps», va advertir.
La qüestió clau és per què la ciutadania tolera aquests comportaments. Muñoz ho va situar en un context «d’erosió dels partits tradicionals arran de la gran recessió, que va provocar una crisi de confiança en les institucions i partits, i que va tenir com a conseqüència un augment de la desafecció, de l’abstenció electoral i l’ascens del populisme d’extrema dreta».
El factor central, però, és la polarització, especialment l’afectiva. Què pesa més en la tolerància d’actituds antidemocràtiques: la distància ideològica respecte de la resta d’opcions polítiques o l’animadversió emocional envers l’altre? «Un estudi elaborat el 2021 demostra que variables com el gènere o la llengua d’un candidat no són determinants en la tria electoral. En canvi, la distància ideològica redueix fins a un 40 % la probabilitat de votar un candidat, i una declaració clarament antidemocràtica —com no acceptar els resultats electorals— la redueix un 20 %, independentment de la ideologia», va manifestar.
Malgrat això, la proximitat afectiva pot esmorteir aquest càstig. Una forta divisió entre el «nosaltres» i «ells», carregada d’emocions negatives, facilita que una part de la ciutadania justifiqui o perdoni comportaments antidemocràtics dels seus líders. Aquest efecte és especialment intens entre els anomenats «escèptics democràtics», persones amb un suport feble a les democràcies.
A Catalunya, l’enquesta de 2021 mostrava que la majoria de la ciutadania estava disposada a penalitzar aquests comportaments, fins i tot quan provenien de candidats propers. Així i tot, la polarització afectiva en reduïa significativament l’impacte, sobretot entre els sectors més escèptics envers la democràcia.
La conferència sencera es pot visualitzar aquí.