Notícies i actualitat

En el marc del cinquantenari de la mort de Francisco Franco, el debat sobre la memòria històrica conviu amb nous reptes polítics que travessen Europa: l’auge de la ultradreta, la crisi de confiança institucional, la digitalització de l’espai públic i el ressorgiment de lideratges autoritaris.

Per a analitzar aquest context, conversem amb Carme Colomina, investigadora sènior del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs), experta en la Unió Europea, la desinformació i la política global, sobre què queda de l’herència autoritària cinquanta anys després, com s’ha reconfigurat la ultradreta al continent i quin paper juguen les xarxes socials i les persones influenciadores en la fragilització de les democràcies liberals.

Què caracteritza a l’Europa de 2025? Com ha canviat el vell continent en aquests cinquanta anys?

Europa viu un moment d’acceleració i d’expansió de l’extrema dreta. En les últimes dècades, ha passat de ser una força de càstig electoral a convertir-se en una opció de govern present en una gran majoria d’estats membres. A les darreres eleccions europees, l’extrema dreta va guanyar vots en 22 dels 27 estats i avui ja forma part de les institucions comunitàries.

En els seus inicis, alguns partits d’extrema dreta es definien com a antisistema i criticaven l’establishment; en canvi, ara ocupen ascons a l’Eurocambra o formen part dels governs nacionals. Com s’explica la institucionalització d’aquests grups i quina representació tenen a Europa actualment?

Tot això s’inscriu en una crisi més profunda de les democràcies liberals europees, que es veuen superades per fenòmens globals: des de la crisi financera fins a l’arribada de migrants el 2015, i ara un procés de digitalització que ha deixat els estats en una clara asimetria de poder respecte a les grans plataformes tecnològiques, que saben més dels ciutadans del que saben els governs.

Ha augmentat la desconfiança institucional i la ciutadania se sent vulnerable. I en aquest clima, sorgeixen unes forces que exploten les pors de qui els pot donar vots.

Ara bé, com més s’estén l’extrema dreta, més heterogènia i fragmentada esdevé: són forces que comparteixen ideals, objectius i fins i tot eslògans coordinats, però que intenten ocupar espais diferents.

Actualment, al Parlament Europeu hi ha tres famílies principals: els Conservadors i Reformistes, que creixen al voltant de Giorgia Meloni i juguen a ser l’extrema dreta moderada, els Patriotes, un grup que pivota entorn de Viktor Orbán, que actua des del desafiament institucional, i l’Europa de les Nacions Sobiranes, encapçalat per Alternativa per a Alemanya (AfD) i potser el més radical de tots.

Està ressorgint la figura del polític com a líder d’un moviment? En un context en què cada cop es vota més pel cap visible del partit i no pas pel seu programa electoral, es pot comparar aquesta nova política personalista amb líders del passat com Franco, que també van centrar el poder en la seva figura?

És molt difícil comparar els lideratges actuals amb els del passat, perquè la digitalització ho ha canviat tot. Dubto que els líders «forts» d’abans resistissin la sobreexposició mediàtica de les xarxes socials.

Avui, el que el ciutadà espera d’un líder no és tant la capacitat de negociació o de consens, sinó que li ofereixi una explicació del món que encaixi amb la seva visió i que doblega els seus rivals. Donald Trump n’és l’exemple més clar: no té votants, té seguidors fidels.

Aquesta noció de «moviment» que va més enllà dels partits tradicionals s’ha imposat i alimenta la crisi d’un sistema polític que no acaba de trobar la manera de renovar-se.

La ultradreta ha demostrat el seu domini de les xarxes socials, amb la publicació de continguts curts, impactants i sovint descontextualitzats. Els partits tradicionals poden recuperar la narrativa, sense caure en el parany de l’espectacularització?

Els partits tradicionals i les institucions en general s’enfronten a dos dilemes profunds.

El primer és com ser rellevants en un entorn digital on les regles de joc no són les mateixes per a tothom. Hi ha actors o partits polítics que fan servir bots o l’amplificació algorítmica per a ser més sorollosos, mentre que els actors tradicionals no poden emprar aquestes tècniques.

L’altre dilema és què és i què no és la llibertat d’expressió. En el debat europeu veig una clara influència dels Estats Units, en què qualsevol intent de posar límits a l’espai digital es planteja com un afront a la llibertat d’expressió.

Però si Elon Musk participa en un míting electoral d’Alternativa per a Alemanya o demana el vot per a Nigel Farage al Regne Unit, això és llibertat d’expressió?

En teoria tothom té la llibertat de dir allò que pensa, però la legislació europea és molt clara i situa els límits en el discurs d’odi.

Quin paper juguen les persones influenciadores com a generadores d’opinió política, especialment entre els joves? Haurien d’estar subjectes als mateixos estàndards que els actors polítics?

Un dels fenòmens clau del moment actual són les línies difuses entre informació i opinió, entre què és veritat i què no ho és. La digitalització ha canviat la nostra relació amb la veritat. Com d’important és per a l’usuari o usuària la veritat o quin esforç fa per consultar fonts fiables? Aquí apareixen els influenciadors, que connecten amb el públic d’una altra manera, sense les mateixes obligacions editorials, d’ètica professional o de transparència que s’exigeixen als mitjans tradicionals.

El consum d’informació també ha canviat; els usuaris perceben com més fiable allò que sona diferent, precisament perquè no forma part del sistema.

Les mateixes institucions intenten adaptar-s’hi. Ho veiem en les estratègies de comunicació de les institucions europees, que busquen connectar amb agents influenciadors per a arribar a públics que ja han desconnectat dels mitjans tradicionals. D’aquesta manera, aquestes figures acaben formant part del sistema, sense que existeixi encara un debat clar sobre quin rol han de jugar ni quins límits se’ls ha d’aplicar.

Parlem de la masclosfera. Quins riscos comporta la creixent influència d’aquests espais digitals, especialment entre les generacions joves, en un context de violència política creixent i malestar social?

Aquest moviment digital evidencia una reorganització del panorama polític i social que s’està produint al marge de les anàlisis tradicionals.

Són espais en què l’explotació dels greuges es porta al límit. La masclosfera n’és un exemple clar, amb la instrumentalització del discurs antigènere.

Als Estats Units, on els nivells de violència política han augmentat de manera preocupant, ja s’han produït casos d’atacs per part d’incels (acrònim de celibat involuntari) que exploten l’odi, la frustració i el malestar d’homes que no troben el seu lloc a la societat.

El problema no és només que aquests espais existeixin, sinó fins a quin punt el món polític avança en paral·lel i sense connectar amb aquest altre univers digital que cada vegada té més pes, sobretot entre les generacions joves, que han traslladat gairebé completament la seva socialització a l’espai digital.

S’atreveix a fer una predicció, no de què passarà en cinquanta anys, però sí a curt termini, o la paraula de l’any és incertesa?

Jo crec que és la paraula del segle! La incertesa i l’acceleració, cosa que fa que el nivell d’impredictibilitat sigui cada vegada més alt. Ens cal fer un esforç molt més gran per intentar entendre tots aquests canvis.