Notícies i actualitat

El 20 de novembre es va commemorar el 50è aniversari de la mort de Franco. En un moment en què s’acaben de publicar les memòries del rei Joan Carles I a França i que les enquestes mostren una pujada de la ultradreta tant a Catalunya com a Espanya, convenia tornar a posar sobre la taula el que va significar el franquisme políticament i sociològicament. El 26 de novembre passat, diversos experts, congregats per la Societat Catalana d’Estudis Històrics, van recordar la història recent per explicar la pervivència d’una ideologia reaccionària a la Catalunya actual i a l’Europa del segle XXI.

Calia deixar-ho clar d’entrada. Xavier Arbós, catedràtic emèrit de dret constitucional de la Universitat de Barcelona i director de l’Institut d’Estudis d’Autogovern, va explicar els components idiosincràtics del franquisme, que «no és ni feixisme ni nacionalsocialisme», sinó «una dictadura personal institucionalitzada», amb un substrat ideològic de nacionalisme espanyol conservador.

En aquest mateix sentit, va remarcar que «no hi ha una ideologia franquista, però sí un règim franquista», que «la Transició no va ser pacífica, perquè els mecanismes repressius van continuar» i que, ara com ara, «no hi ha un partit franquista com a tal, sinó una extrema dreta populista que pot exhibir una interpretació reivindicativa de Franco».

Però com era el dictador? Paul Preston, catedràtic emèrit d’història internacional de la London School of Economics i autor de la biografia Franco. Caudillo de España (Debate), va recordar amb diversos fragments del seu llibre, la fredor, la crueltat i l’ambició d’un personatge que, segons el mariscal Pétain, «va assumir l’estatus de rei» i «no pensava abandonar mai el poder».

La seva mort va donar pas a la Transició que, tal com va tornar a insistir-hi Sophie Baby, directora del Departament d’Història de la Universitat de Borgonya, «no va ser pacífica», sinó que va articular «un calendari esglaonat d’acceptabilitat de la violència» que es va perllongar fins al 1977.

Les violències d’aquesta època perviuen en les «fissures dels fonaments democràtics» de l’Estat que va descriure Mercè Barceló, catedràtica de dret constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona i consellera del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Barceló va palesar que «la transició política, més que trencar amb el franquisme el va blanquejar».

Fragilitat democràtica

La catedràtica va recordar el camí cap a la Constitució de 1978, l’Estatut d’autonomia del 2006, el camí cap a la consulta de 2014 i el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, que va portar a una confusió entre les funcions dels diferents poders i a una pèrdua de la centralitat dels drets fonamentals. Uns trets que posen en qüestió la consolidació de l’Estat espanyol com a estat democràtic. A més, va subratllar Barceló que «l’encaix polític de Catalunya en l’Estat espanyol segueix sense resoldre’s».

Josep Maria Roig, professor emèrit d’història contemporània a la Universitat Rovira i Virgili, va coincidir amb Barceló amb la idea de «retrocés dels drets democràtics a la Catalunya actual». Però va aclarir que tot i que franquisme, feixisme i populisme sovint s’utilitzen com a sinònims, no ho són.

«El franquisme ve d’un concepte d’espanyolisme radical caracteritzat per un nacionalisme espanyol reaccionari, que es caracteritza per ser excloent, per la seva actitud repressora i l’ús de la violència, l’uniformisme, el nacionalcatolicisme i l’anticatalanisme», va dir. «I no va ser derrotat el 1975, ni el 1978 amb la Constitució».

De fet, avui dia encara no s’ha passat comptes amb el règim de Franco. «No s’ha tancat el passat», va dir l’historiador, que va desgranar els vestigis de la dictadura que perviuen en la vida quotidiana, els trets del «franquisme latent» que es van manifestar l’1 d’octubre del 2017 i «el neofranquisme» que torna erosionant els fonaments d’aquesta democràcia incompleta que tenim.

El baròmetre del mes d’octubre d’enguany del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), que diu que el 21,3 % dels espanyols creuen que el franquisme va ser «bo o molt bo», n’és una clara mostra. El sondatge aporta una altra dada preocupant i és que els joves que justifiquen la dictadura són el doble que fa quaranta anys.

Pervivències franquistes

Per a Roig, «en general, perdura allò que algun autor ha qualificat de patriotisme constitucional, és a dir, un model d’Estat unitari, uns marcs ideològics retrògrads en els quals encara s’identifica unitat amb identitat».

Per a Carme Colomina, investigadora sènior del Barcelona Center for International Affairs (CIDOB) que va descriure els moviments ultradretans a l’Europa del segle XXI, a la darrera ponència del dia, en molts països de la Unió Europea hi ha una democràcia «en procés de segrest» i a altres països, com els Estats Units, es viu «un procés d’autocratització».

En aquest escenari global, les forces d’extrema dreta guanyen presència a les institucions, com a vot de protesta per a capitalitzar un malestar que no se sap gestionar, o a Europa, per a desencant amb el sistema europeu a causa de la crisi del sistema de benestar. Colomina va citar el politòleg holandès Cas Mudde, que assegura que «s’ha radicalitzat el mainstream», per afirmar que «estem davant d’unes noves majories polítiques que decanten clarament quines són les noves realitats, les noves enteses i l’agenda a escala europea».

«França és qui crec que demostra millor quin és el nivell d’acceleració que viu l’extrema dreta en aquest procés de canvi d’homologació, perquè la capacitat que té Marine Le Pen no té res a veure amb la del seu pare (Jean-Marie Le Pen)», va dir la investigadora, que també va analitzar el pes de la digitalització i de les xarxes socials en la capacitat d’influència i coordinació que tenen les forces d’extrema dreta europees.

Ara com ara, «la possibilitat de dissenyar hiperrealitats algorítmicament construïdes té una capacitat d’influir sobre la conversa pública sense precedents». I Elon Musk, que va comprar Twitter per convertir-la en X, és, de fet, l’enginyer en cap d’aquest caos, va insistir.

«La digitalització ha canviat com concebem la nostra relació amb la veritat. Hi ha una crisi de pensament crític», va concloure Colomina, per tancar una jornada amb força participació, que va palesar com és de necessari recordar el passat per encarar el futur.