Els acadèmics responen

A Blanca Garcés Mascareñas (Barcelona, 1976) sempre li ha interessat l’Estat. A la universitat, la va encuriosir com s’havien construït els estats postcolonials al continent africà i els debats entorn dels estats fallits. Més endavant, va aprofundir en com l’Estat reelaborava la història de l’esclavitud a l’altra banda de l’Atlàntic, al Brasil. La seva recerca va virar cap a l’anàlisi de les polítiques migratòries arran dels fets ocorreguts a l’Ejido, on una onada de xenofòbia va arrasar la localitat d’Almeria després de l’assassinat de dos agricultors i una dona.

Actualment, es dedica a l’estudi de les polítiques migratòries en tots els seus vessants, en relació amb la frontera, la regulació dels fluxos migratoris, l’acollida i la inclusió social. També treballa sobre la politització de la immigració i la seva relació amb les polítiques públiques i la crisi de la democràcia. Des d’octubre de 2025, és membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC.

De Minneapolis a Chicago, el control migratori s’ha tornat més visible, violent i obertament polític als Estats Units. L’administració Trump qualifica d’aliens il·legals als immigrants indocumentats i les batudes del Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE) i de la Patrulla Fronterera (CBP) han aixecat protestes per la seva arbitrarietat i per detencions basades en perfils racials. Davant d’aquest escenari, què podem esperar de les eleccions de mig mandat del novembre i quin podria ser el rumb de les polítiques migratòries fins a les pròximes eleccions presidencials del 2028?

Les polítiques de deportació i detenció no són noves als Estats Units; fa anys que s’apliquen. De fet, sovint es recorda que Barack Obama va ser el president nord-americà que va deportar més persones immigrades. Ara bé, sota el nou mandat de Trump el que observem és un pas més enllà.

D’una banda, les detencions ja no es limiten a fer-se a la frontera, sinó que penetren directament en les comunitats immigrades. I no només s’actua contra qui hagi comès un delicte, sinó també contra persones amb un perfil racialitzat.

D’altra banda, hi ha un propòsit clarament simbòlic. No sembla que aquestes polítiques redueixin substancialment el nombre de migrants en situació irregular; més aviat generen un estat de por generalitzat. Amb aquesta crueltat es busca una escenificació del poder i del control, pròpia d’un estat autoritari.

«Estats Units ha instaurat un estat policial de vigilància, basat en l’escenificació de la crueltat cap a les persones immigrades.»

Memorial a Alex Pretti a Minneapolis

Les decisions que s’adopten a les institucions europees tendeixen a passar desapercebudes en l’agenda mediàtica. Recentment, el Parlament Europeu ha aprovat que els sol·licitants d’asil siguin traslladats a «tercers països segurs», amb els quals no tinguin cap vincle previ, abans que es tramitin les seves peticions. Quina és la deriva actual de les institucions comunitàries en l’abordament del fenomen migratori?

Crec que és important comparar el que està passant als Estats Units amb el que fa anys que passa a Europa, especialment des de la crisi de recepció de refugiats del 2015. El canvi en les polítiques migratòries i l’auge de l’extrema dreta no són fenòmens importats, sinó que es desenvolupen amb trets propis europeus, marcats per un discurs nativista, nacionalista i excloent.

En matèria migratòria, fa temps que Europa ha fet un pas més cap a la crueltat. Ho hem vist amb les devolucions en calent —clarament il·legals— en mans de les autoritats gregues, amb persones abandonades enmig del mar. Ho vam veure el febrer del 2020, quan refugiats van intentar travessar el riu Evros després que Erdogan anunciés l’obertura de fronteres: la mateixa Ursula von der Leyen va qualificar l’exèrcit grec com l’escut de la defensa europea, tot i que parlàvem de famílies i infants.

Camp de refugiats a Grècia. Font: Julie Ricard / Unsplash

Pensem en els milers de morts al Mediterrani any rere any. El 2015 Europa va quedar commocionada i molts dirigents van afirmar que no podíem permetre aquelles morts a les nostres fronteres. Tanmateix, les morts han continuat —fins i tot en xifres superiors— i, en certa manera, ens hi hem acostumat o preferim no mirar-les.

Tot plegat són exemples d’aquest avanç cap a polítiques cada vegada més cruels. La proposta d’enviar sol·licitants d’asil a tercers països per tramitar-hi les seves peticions —que en la pràctica suposa crear centres de detenció— no és nova: ja es plantejava a principis dels anys 2000, però aleshores es descartava per il·liberal.

Polònia, Hongria o la República Txeca s’han oposat reiteradament a les quotes de repartiment de migrants dins la Unió Europea. Aquesta negativa pot tensionar encara més els països de primera arribada, com ara Espanya?

Sí, efectivament. Això reforça, una vegada més, que els països de primera arribada acabin assumint el gruix de les sol·licituds d’asil. En el cas d’Espanya, però, la situació és particular: la majoria dels sol·licitants d’asil no arriben per la frontera sud, sinó per la via atlàntica. Es tracta majoritàriament de ciutadans llatinoamericans que entren a través de l’aeroport —ja que no necessiten visat— i que posteriorment formalitzen la seva petició d’asil.

En aquest context, si el Govern espanyol utilitza el volum de sol·licituds com a argument per a reclamar més solidaritat europea, altres estats membres poden respondre exigint a canvi polítiques d’entrada més restrictives.

Com valora l’anunci de la regularització extraordinària per a persones migrants impulsada pel Govern espanyol?

Qualsevol persona que conegui algú en situació irregular només la pot valorar positivament, perquè implica el reconeixement d’aquestes persones, el seu accés a drets fonamentals i la reducció de situacions d’explotació laboral.

En aquest cas, la mesura és doblement extraordinària perquè no es limita a treballadors amb una oferta laboral, sinó que s’adreça a persones residents independentment de la seva situació. Tanmateix, al cap d’un any, les persones regularitzades hauran de renovar el permís de residència d’acord amb la llei d’estrangeria, que torna a situar la integració laboral com a requisit. En regularitzacions anteriors —com les del 2001, 2002 o 2005— una part significativa de persones va tornar a caure en la irregularitat pel fet de no poder aconseguir un contracte de feina.

També és rellevant recordar l’origen d’aquest procés. La iniciativa legislativa popular que va impulsar la regularització va sorgir de les organitzacions i de les comunitats immigrades, però va tenir un suport transversal: des de la patronal fins a la Conferència Episcopal, passant per sectors diversos de dreta i d’esquerra. Però la seva concreció va arribar en el marc d’un acord polític entre el PSOE i Podemos, en un context de negociació pressupostària, fet que pot generar certes suspicàcies.

Finalment, qualsevol política de reconeixement de la immigració ha d’anar acompanyada d’un reforç de les infraestructures i dels serveis públics. Si no es dimensionen adequadament, és fàcil que es generi una percepció de saturació i que prosperi el discurs de l’extrema dreta basat en la pregunta de «qui va primer, ells o nosaltres?». En contextos de precarietat, la competència pels recursos —especialment entre els més vulnerables— esdevé inevitable.

Quines iniciatives es poden dur a terme per a mitigar les tensions en aquelles zones on la integració no ha estat exitosa?

La immigració pot anar acompanyada de tensions. A banda de la competència per recursos escassos, les tensions també tenen a veure amb qüestions identitàries i culturals. Aquí, el millor antídot és l’encreuament de mirades i de mons. Vivim en espais homogenis, envoltats de persones que pensen i viuen d’una manera semblant i el repte és com connectem aquests mons diferents que, tot i conviure en un mateix municipi o barri, amb prou feines es troben. Les polítiques d’interculturalitat apunten en aquesta direcció: crear espais que facilitin les «trobades improbables», és a dir, espais de relació entre persones que d’altra manera no coincidirien.

En els darrers anys, especialment des de sectors progressistes, s’ha posat molt l’èmfasi en les qüestions identitàries i en els drets de les minories, cosa que és fonamental. Tanmateix, potser cal fer un pas més enllà i identificar allò que tenim en comú, objectius que compartim i pels quals organitzar-nos per a construir conjuntament, com la construcció d’una nova escola al barri o l’ampliació d’un CAP.

L’extrema dreta ha construït un relat d’alteritat basat en la idea d’un «nosaltres» i un «ells» amb valors presumptament incompatibles. Com es construeix aquesta figura de «l’altre»?

La definició d'aquest «altre» ha anat canviant al llarg del temps en funció de la definició de «nosaltres». En realitat, quan parlem d’immigració, parlem de nosaltres mateixos.

En el context europeu del segle XX, fins a la Segona Guerra Mundial, «l’altre» eren els jueus, convertits en boc expiatori. Més recentment, a Catalunya, durant el Procés, es va aturar l’embranzida dels discursos antiimmigració que havien sorgit al voltant del 2010, amb formacions com Plataforma per Catalunya, perquè «l’altre» era intern.

«Quan parlem d’immigració, parlem de nosaltres mateixos.»

El cas espanyol és més complex i, en certa manera, singular. Gairebé el 30 % de la immigració prové d’altres països europeus i, prop del 40 % de l’Amèrica Llatina, amb qui es considera que compartim una llengua, una història, una cultura i una religió.

En canvi, la immigració procedent del Magrib, especialment del Marroc, s’inscriu en una història basada en l’alteritat. Històricament, qui ha estat «l’altre» a Espanya? El moro.

En les darreres setmanes, ha ressorgit la polèmica de l’ús del burca i el nicab als espais públics. Com poden les esquerres equilibrar la defensa de la diversitat i multiculturalitat sense caure en el relativisme cultural?

És un tema molt complex, davant del qual les esquerres queden paralitzades i dividides.

El que em preocupa especialment són les iniciatives polítiques recents, impulsades per partits com Vox, el PP o Junts, que tendeixen a vincular l’islam amb un problema de seguretat i, indirectament, amb un conflicte de valors. El debat s’inicia formalment al voltant del burca o el nicab, però s’acaba projectant sobre el conjunt de dones que porten vel.

En aquest punt discrepo profundament amb la Najat El Hachmi quan diu que totes les dones que porten vel ho fan exclusivament per pressió familiar. Hi ha molta recerca europea que demostra que hi ha contextos i motivacions diferents, i en alguns casos l’ús del vel forma part d’un procés de reafirmació identitària, fins i tot més present en generacions joves. Sovint les mesures que es presenten en nom d’elles acaben sent a la seva costa.

Hem de teixir ponts i evitar replegaments identitaris, com ha succeït a França. I darrere d’aquest debat continua operant una visió que situa l’islam com «l’altre», com el contrari del que som. És un marc interpretatiu perillós.

Quo Vadimus? Com evolucionarà el panorama polític i social global en els pròxims anys?

És la pregunta que, en el fons, ens fem tots.

Si tornem, als Estats Units i a les eleccions de mig mandat, tot sembla indicar que els republicans perdran i que hi haurà una certa rendició de comptes respecte a les polítiques cruels de l’era Trump.

Malauradament, aquesta fractura va més enllà de si en un moment determinat guanyen o perden els republicans, o de si l’extrema dreta puja o baixa en intenció de vot. L’auge de la dreta radical no segueix una línia estrictament ascendent: en països amb una llarga trajectòria d’aquestes forces, com França, els Països Baixos o Àustria, s’observen alts i baixos. Aquests moviments són conjunturals. Però les qüestions de fons —l’ordre liberal internacional— estan en joc més enllà d’aquestes oscil·lacions.

La qüestió rau en com resistim i com qüestionem aquestes tendències generals que s’estan accelerant arreu del món.