Nascut a Madrid l’any 1928, el pare Raguer es llicencià el 1950 en dret a la Universitat de Barcelona, el 1954 ingressà al monestir de Montserrat i el 1960 fou ordenat sacerdot. Malgrat la seva ordenació, va continuar investigant i formant-se a l’exterior. El 1960 redactà, per a la Facultat de Dret de la Sorbona —on el 1962 es diplomà en ciències polítiques—, una memòria sobre la Unió Democràtica de Catalunya i la seva intervenció durant la Guerra Civil espanyola. A París també cursà estudis de doctrina social de l’Església a l’Institut d’Études Sociales dels jesuïtes de l’Action Populaire. Del 1962 al 1972 fou destinat al monestir de Medellín (Colòmbia), on fou mestre de novicis, professor de Bíblia i litúrgia al seminari major, a la Facultat de Teologia de la Universitat Bolivariana i a l’Instituto de Liturgia del Consejo Episcopal Latinoamericano (CELAM). Ocupà també el secretariat nacional de litúrgia de Colòmbia els anys de la reforma litúrgica.
En la seva bibliografia destaquen: La espada y la cruz: la Iglesia 1936-1939; Leviatan. L’Església i els totalitarismes; La pólvora y el incienso. La Iglesia y la Guerra Civil española (1936-1939); els treballs sobre el Concili II del Vaticà Sapientia cordis. De Roncalli a Joan XXIII i Réquiem por la cristiandad. El Concilio Vaticano II y su impacto en España, i, amb altres autors, Storia del Concilio Vaticano II, dirigida per G. Alberigo. El 2018 publicà Escrits dispersos d’història.
És autor també de diverses obres d’espiritualitat, com La nueva liturgia de las horas, Para comprender los salmos, El rei David, Llegir avui l’Apocalipsi i La Lectio divina, un recull d’articles sobre qüestions religioses i el divulgatiu Mecanoscrit sobre els monjos de Montserrat. Dins la comunitat de Montserrat va ser una de les veus més dures sobre el funcionament intern del monestir i va mantenir una actitud crítica envers l’abat Escarré.
Raguer va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2014 i, dos anys més tard, va ser guardonat amb la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona. |
