|
Activitats
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
El català guanya projecció internacional a Expolangues
La participació de la llengua catalana com a convidada d'honor a la fira internacional d'idiomes i cultures Expolangues, celebrada a París del 3 al 6 de febrer, «és un fet cultural i lingüístic molt important de cara al català», afirma el membre de l'IEC Joan Veny. El lingüista va participar a la fira, on va presentar el Petit atles lingüístic del domini català, obra que dirigeix i que consisteix en una versió reduïda i més manejable de l’Atles lingüístic del domini català. Durant la conferència, Joan Veny va projectar i comentar diversos mapes del Petit atles, que mostren les accepcions d’una paraula o expressió, així com les variants de pronunciació d’una mateixa lletra que es produeixen en tot el territori de llengua catalana.
En l'acte, el president de la Secció Filològica (SF) de l'IEC, Joan Martí i Castell, també va exposar la resta de projectes de recerca, normativització i normalització de la llengua que du a terme l’Institut. El president de l'IEC, Salvador Giner, va participar a la taula rodona «Quelles solidarités entre langues romanes?», en què experts i acadèmics de diversos països van valorar quins projectes comuns poden plantejar-se les diferents llengües romàniques a partir del diàleg i la solidaritat. Durant els quatre dies de la fira es van
presentar diverses eines d'aprenentatge de la llengua (com ara
Parla.cat, Intercat.cat i Termcat); es van projectar documentals sobre
els territoris de llengua catalana; es van explicar experiències
pedagògiques catalanes presents a París, com La Bressola,
i es van oferir actuacions musicals i recitals de poesia. L'acte de
cloenda va ser a càrrec d'Els Comediants.
Més de dos-cents estudiants de doctorat en química es van reunir els dies 1 i 2 de febrer a la Universitat de València per participar en la Sisena Trobada de Joves Investigadors dels Països Catalans, organitzada per la Societat Catalana de Química (SCQ), filial de l’IEC. L’objectiu d'aquesta trobada biennal, que es va inaugurar l'any 2000 a Sitges, és facilitar el coneixement dels treballs d’investigació dels grups de recerca que treballen en les diferents disciplines de la química als Països Catalans i promoure la comunicació i cooperació entre els investigadors. El programa de la trobada es va estructurar en dues jornades, en què es van celebrar tres conferències plenàries, prop de noranta comunicacions orals i una taula rodona. Les conferències plenàries van ser a càrrec de Paolo Samori, professor de la Universitat d’Estrasburg; Miguel Ángel Miranda, professor de la Universitat Politècnica de València, i Joan Miquel Feliu, professor de la Universitat d’Alacant. La taula rodona va abordar temes com les relacions entre la investigació pública i privada, el finançament per a la recerca, les problemàtiques dels joves investigadors, la manca de patents, etcètera. Pel que fa a les comunicacions, es van agrupar en set simposis: Teoria i modelatge; Metodologia sintètica de compostos orgànics i inorgànics; Materials i química de l'estat sòlid; Biomolècules, metal·lobiomolècules i biomimetisme; Catàlisi; Metodologia analítica; i per últim, Medi ambient i qualitat de vida.
Finalment, es va entregar un premi a la millor presentació de
cada simposi. Els guardonats van ser Carolina Estarellas, de la
Universitat de les Illes Balears; Carles Isart, de la Universitat de
Barcelona (UB) i Raquel Gutiérrez, de la Universitat
Autònoma de Barcelona (premi ex aequo del segon
simposi); Xavier Vendrell, de la UB; Ariadna Pepiol, de l'Institut de
Ciència de Materials de Barcelona - CSIC; Amadeu Bonet, de la
Universitat Rovira i Virgili; Anna Martínez-Villalba, de la UB,
i Mireia Marín, de l'Institut Universitari Mixt de Tecnologia
Química de la Universitat Politècnica de València
- CSIC. L’Enciclopèdia de Menorca compleix trenta anys
«L’Enciclopèdia de Menorca no només és l’orgull de l’illa, sinó de tots els Països Catalans». D’aquesta manera va cloure Jordi Carbonell, membre de la Secció Filològica (SF), el seu parlament en l’acte de commemoració del trentè aniversari de l’Enciclopèdia de Menorca, «una publicació construïda des de Menorca i des d’una perspectiva menorquina però que ha transcendit a l’àmbit internacional». En l’acte, que es va celebrar el dia 18 de febrer a la Biblioteca de Catalunya, a part de Carbonell, van intervenir Pasqual Maragall, expresident de la Generalitat de Catalunya; Marc Pons, president del Consell Insular de Menorca; Joan Lluís Torres Faner, conseller de Cultura del Consell Insular de Menorca, i Josep Miquel Vidal Hernández, director de l’obra. L’Enciclopèdia va néixer amb l’objectiu de recollir tots els aspectes de la realitat menorquina, tant els que pertanyen al camp de les ciències —en especial les naturals— com al de les humanitats, agrupats segons una estructura temàtica. Els treballs d’edició de l’Enciclopèdia de Menorca són a càrrec de l’Obra Cultural de Menorca, que va començar a treballar en aquest projecte durant la tardor del 1977. El primer fascicle de l’obra es va publicar el mes de juny del 1979, i des d’aleshores se n’han editat tretze volums. Els volums s’han distribuït en Geologia, El món vegetal, Invertebrats no artròpodes, Vertebrats: Peixos, rèptils i amfibis, Arqueologia, Economia, Antropologia (I i II), Història (I i II) i Història de l’art
(I i II). Es tracta d’una obra de gran rigor científic
que, amb la col·laboració dels millors especialistes en
cada àmbit de coneixement, presenta una visió exhaustiva
de l’illa. Com a reconeixement públic, l’any 1987 va
rebre un dels Premis 31 de Desembre de l’Obra Cultural Balear. L'economista Xavier Vives analitza els factors clau de la productivitat a Catalunya Catalunya ha finalitzat un període extraordinari de creixement des del 1996 que s'ha basat en tipus d'interès baixos, una gran afluència d'immigració, la moderació salarial i una creació d’ocupació important. Aquest patró de creixement s'ha sostingut gràcies a les contribucions del sector immobiliari i de la construcció —així com del turisme—, i no pas gràcies als augments de la productivitat. En el moment present, aquest model ja no es pot mantenir, ni tan sols una vegada superada la crisi actual. Així ho va afirmar Xavier Vives, professor d’economia i finances i director del Centre d'Investigació Sector Públic i Sector Privat de l’IESE Business School, en la conferència «Competitivitat a Catalunya», celebrada el passat 8 de febrer a l’Institut d’Estudis Catalans i organitzada per la Societat Catalana d'Economia (SCE), filial de l'IEC. En aquesta intervenció, Vives va analitzar diverses qüestions clau relacionades amb la competitivitat de Catalunya. Va revisar els últims resultats macroeconòmics del país i va analitzar el rendiment i les perspectives en tres àrees: l'educació secundària; els vincles entre la productivitat, la innovació, el comerç i la competitivitat, i les relacions entre la ciència i la innovació amb l’activitat comercial. Pel que fa a l’educació, va explicar que el nivell és baix amb relació a la Unió Europea, que no s’ha emfatitzat la formació professional i que hi ha un declivi en el nombre d’estudiants amb estudis tècnics. «Aquesta composició educativa sembla ser potencialment disfuncional per a una regió industrial com Catalunya», va exposar Xavier Vives. A més, va subratllar que el país té un problema pel baix nivell educatiu dels estudiants.
En relació amb la ciència,
la innovació i l’activitat comercial, l’economista
va destacar que en el sistema català els esforços semblen
bastant «dispersos i fragmentats en diferents polítiques,
institucions i agents» i que el país té una despesa
total baixa en R+D. En conclusió, que el creixement en
productivitat és lent i les empreses catalanes no innoven gaire.
Per superar aquesta situació, l’economista proposa, entre
d’altres qüestions, que les escoles tinguin més
autonomia i transparència, que es promogui la formació
professional, que millorin els processos de subvencions de R+D, que
augmenti l’oferta i la demanda entre ciència i empresa, i
que el sistema universitari passi de ser un model burocràtic a
un model orientat en l’excel·lència. Pel que fa al
sector privat, Vives considera que cal una acceleració del
creixement productiu i la creació d’ocupació en la
indústria, i això només s’aconseguirà
a través de la innovació, en el sentit més ampli
del terme. Reflexions sobre l’administració de la justícia a la Generalitat republicana
L’investigador de la Universitat de Barcelona Federico Vázquez Osuna va pronunciar el 4 de febrer, a l’IEC, la conferència «La dificultat de la Generalitat republicana per a aconseguir una administració de justícia pròpia», organitzada per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics (SCEJ), filial de l’Institut. L’historiador va recordar com la Constitució del 1931 reconeixia un Estat integral —format per l’administració central, les regions autònomes i els municipis— i que l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1932 atorgava al Govern català l’organització dels tribunals i li transferia la magistratura i la judicatura, entre d’altres competències jurídiques. El sistema judicial que va inaugurar l’Estatut, però, va restar molt afectat després dels Fets d’Octubre de 1934, ja que —segons va explicar Federico Vázquez— tot i que la Generalitat mantenia les competències, sense Parlament ni Govern democràticament elegit, va patir un col·lapse. Durant els primers mesos de la Guerra Civil, Catalunya va assumir la plena sobirania sobre els tribunals i la producció legislativa, més enllà de les competències que li reconeixia l’Estatut, i en va envair moltes d’assignades al Govern central i a les Corts. Aquesta sobirania legislativa i
executiva fou aturada, però, pels Fets de Maig de 1937, quan el
Govern central va obligar Catalunya a complir la legalitat. «En
aquesta etapa Catalunya només desitjava poder gaudir de les
competències que li reconeixia l’Estatut, però el
Govern central no estava disposat a permetre-ho», va afirmar
Federico Vázquez durant la conferència. «Que la
Generalitat no va gaudir d’una magistratura procliu a
l’autonomia, ho prova el procés de depuració
empès pel franquisme el 1939: el 80 % dels magistrats destinats
a Barcelona el 1936 van ser admesos per la dictadura. Acabat un
règim, van servir l’altre... No havia passat res, la República només havia estat un ensurt».
El poeta i escriptor Joan Maragall (Barcelona 1860-1911), fundador de la Secció Filològica (SF) de l’IEC, era un enamorat de la natura i, per extensió, un enamorat del seu país. En la darrera conferència de la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut, Joan Tort, professor de geografia de la Universitat de Barcelona, va analitzar de quina manera l’escriptor va abordar el paisatge en la seva obra, des de la perspectiva específica de la geografia. La ponència, sota el títol «El paisatge en Joan Maragall», va tenir lloc a l’IEC el 25 de febrer. L’admiració de Maragall pel paisatge es remunta a la seva adolescència, quan s’uní a l’Associació Catalanista d’Excursions Cienfífiques, creada el 1876. De ben jove, doncs, el poeta va estar fortament vinculat al moviment excursionista català. Tenia una predisposició natural als viatges i a descobrir nous horitzons, tot i que, com va escriure el seu amic Josep Pijoan, les seves condicions físiques eren més aviat limitades. No obstant això, Maragall podia convertir una excursió qualsevol en una experiència única, com se’n desprèn de la composició Pirinenques, a partir d’una excursió a la vall de Núria, així com de «Les muntanyes»o«Vistes al mar». Per a Joan Tort, el conjunt de l’obra de Maragall —especialment la poètica— té un valor geogràfic alt, sobretot perquè sovint es fonamenta en percepcions de llocs d’un abast territorial força ampli, entre els quals la muntanya —i, concretament, el Pirineu oriental i el Montseny— té un paper destacat. Però Tort destaca especialment la concepció que tenia Maragall del paisatge, basada en els sentiments i les emocions provocats pel contacte amb la natura. És el que anomena «paisatge existencial», en què l’adjectiu caracteritza la intensa càrrega sensitiva i emocional amb què Maragall construïa literàriament paisatges. «Com més íntima és aquesta poesia, com més maragalliana, més vinculació té amb els paisatges del país», escrivia Josep Pla en la seva biografia sobre el poeta. «Ja és hora que l’Estat assumeixi la seva pròpia riquesa lingüística»
Miquel Gros, advocat de professió i sociolingüista de vocació, fill de pares catalans però criat a Pamplona, va presentar el 16 de febrer, a l’IEC, el llibre El euskera en la Comunidad Autónoma Vasca (2009): Una aproximación a la diversidad lingüística, en un acte organitzat per la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), filial de l’Institut. El llibre fa una introducció breu a les diversitats lingüístiques europea i espanyola, i, seguidament, presenta l’evolució de l’èuscar a la comunitat autònoma basca en les tres darreres dècades i les seves expectatives de futur, d’acord amb les dades demolingüístiques. Segons el cens del 1981, només un 22 % de la població parlava basc, això demostra «que el país de parla basca havia desaparegut com a resultat de la imposició del castellà, l’èuscar ja no era hegemònic a cap comarca», explica Miquel Gros. No obstant aquesta tendència, la comunitat basca va protagonitzar en la següent generació «el procés de reversing language shift (RLS) més exitós del planeta. Tenint en compte que només un de cada cinc habitants era euskaldun (parlant de l’èuscar), aquest èxit només és possible gràcies a un suport important de la població». L’èxit relatiu
d’aquest procés, però, no pot amagar els enormes
entrebancs de qualsevol recuperació lingüística, que
provenen de l’actuació legislativa de l’Estat.
«A Espanya mai no hi ha hagut, i no sembla que en tinguin cap
intenció, una política lingüística
traçada des de les institucions centrals. Ja seria hora que
l’Estat assumís la seva pròpia riquesa
lingüística, assumint el plurilingüisme d’una
manera decidida», afirma Gros. Per això, l’autor
planteja en aquest llibre l’absoluta necessitat d’una
política lingüística d’estat que estableixi
quin futur es vol per a totes les seves llengües, i que sigui
aplicable parcialment de manera immediata.
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
    |
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
