La realització dels drets de l’infant, avui; per Jordi Cots i Moner

Llengües, artefactes; per Josep M. Nadal

Jordi Cots i Moner, membre numerari de l'IEC i coodinador del Seminari commemoratiu del vintè aniversari de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant

La Secció de Filosofia i Ciències Socials, per les disciplines que agrupa, era segurament la més apropiada per unir-se als molts actes i jornades que enguany es celebren per commemorar el vintè aniversari de l’aprovació de la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant.

Aquesta Convenció es va adoptar, després de deu anys de debats, el 20 de novembre de 1989. Va ser objecte d’una ràpida i massiva ratificació. L’Estat espanyol va fer-ho el 21 de desembre de 1990; i, d’una manera general, va entrar en vigor el 5 de gener de 1991.

Amb la Convenció havia culminat un llarg procés de conceptualització dels drets de l’infant que, de fet, va comprendre tot el segle XX i va marcar un moment històric. Curiosament, el principal país promotor dels drets civils dels infants, els Estats Units d’Amèrica, no ha ratificat encara la Convenció; com si volgués repetir l’episodi que, en el període d’entreguerres, va portar-lo a no formar part de la Societat de Nacions que el President Wilson havia impulsat.

Després de vint anys, però, hi ha la percepció que la defensa dels drets dels infants ha perdut força. Això ha produït, a escala mundial, un moviment de mobilització renovada entorn d’aquest text bàsic. Aquest moviment ha tingut un ressò notable a Catalunya i ha donat lloc a nombrosos actes, jornades i commemoracions de caràcter tècnic o sensibilitzador. I l’IEC ha volgut sumar-s’hi.

No era la primera vegada que la Secció s’ocupava de la infància. Aquest seminari va convocar una vintena d’experts del camp del dret, de la judicatura, de la pedagogia i de la pediatria. També hi van assistir dos càrrecs institucionals i la delegada provincial de Salut i Benestar Social d’Albacete, persona lligada a Catalunya, la qual s’havia ocupat del Departament d’Infància del Defensor del Poble de Castella-la Manxa.

El seminari tenia per objecte afavorir l’aplicació de la Convenció. S’hi desenrotllaren tres ponències: en la primera, per part del mateix signant d’aquesta nota, es proposà dilucidar les circumstàncies que han pogut dificultar la utilització plena de la Convenció; en la segona, l’expert belga Stefan Vanistendael, responsable de la divisió de recerca i desenvolupament de l’ONG Bureau International Catholique de l’Enfance (BICE), exposà la relació que s’estableix entre la resiliència (noció potser no prou coneguda encara entre nosaltres) i la satisfacció dels drets de l’infant; i en la tercera, el professor de dret civil de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona Carlos Villagrasa precisà el concepte de drets de l’infant, pressupòsit indispensable per a la seva defensa.

Les intervencions programades del seminari i el debat a què donà lloc es gravaren amb la intenció de fer-ne objecte d’una publicació de la Secció.

Llengües, artefactes

A la fi del Neolític la invenció de l’escriptura va canviar totalment les coses. Amb l’escriptura es va poder construir, a partir d’una obra d’enginyeria, un idiolecte que era un autèntic artefacte. Aquest artefacte va esdevenir, en el sentit cognitiu, una representació prototípica de l’oralitat. Però a més, i això és fonamental, va començar a moure’s en la mateixa realitat. Ja sabeu que Dante, en el De vulgari eloquentia, deia que la llengua és com una pantera «que flairem per tot arreu però que no veiem enlloc». Amb l’escriptura és com si algú hagués deixat anar la pantera de Dante pels boscos i els prats d’Itàlia. D’aquesta manera, els idiolectes orals, que havien estat el punt de partida de la construcció, van començar a ser considerats meres desviacions del prototip (escrit) i van tendir a ser rebutjats. Podríem dir que van deixar de ser considerats l’origen de la llengua per passar a ser percebuts com el producte d’una desviació errònia. La pantera, a més de visible, començava a devorar els dialectes. Juan Carlos Moreno s’hi ha referit per parlar de las lenguas amenazadas por los lingüistas. Però perquè «les llengües de veritat» existissin de veritat havien d’amagar els idiomes naturals. Ja ho sé, Juan Carlos Moreno i jo, quan diem llengües, diem coses diferents: ell es refereix a la llengua individual i jo a la llengua pública.

La història lingüística de la humanitat va començar ara fa uns cent mil anys i l’escriptura és una revolució tecnològica que amb prou feines en té set mil. Però ha estat tan determinant que marca, pel que fa a la diversitat lingüística, dos moments radicalment diferents. Abans de l’escriptura, la llengua només podia ser una abstracció perquè els únics sistemes utilitzables eren els idiolectes que, en interactuar, tendien espontàniament a assemblar-se però sense arribar mai a ser iguals. En aquest sentit una llengua només era un conjunt d’idiolectes diferents que tenien un cert aire de família. En canvi després de l’escriptura, els artefactes, convertits també en un idiolecte, han pogut ser utilitzats per tothom, inicialment en el registre escrit, i així han passat a ser percebuts com la llengua de veritat. La reducció de la diversitat podria, ara, planificar-se. Al començament, durant l’època dels imperis, no es va fer sistemàticament. Potser perquè el domini de la llengua escrita era només un afer estamental o potser perquè aquesta actuava només com una lingua franca. Però tot va canviar a partir del segle XVI i sobretot del XVIII, quan es va produir l’aparellament entre estat i nació, i entre territori i llengua. Aleshores unes poques llengües hegemòniques van ser triades per esdevenir les llengües franques de cada estat en substitució del llatí universal d’abans. I a més havien de ser les de tothom. Només quan en alguns d’aquests estats, durant els processos d’escripturació i de codificació, altres llengües havien adquirit prou força per oposar resistència, el conflicte va ser inevitable i la diversitat es va mantenir. Per això Lluís V. Aracil ha advertit que «acreditar que o latim estava condenado a desaparecer e ser abandonado, e que somente houve proveito, somente houve êxitos e felicidades no abandono do latim, que nada se perdeu, que era o que naturalmente tinha de chegar e tudo isso, sao simplificaçoes um bocado selvagens».

Amb les llengües arribem a una mena de mapes peculiars. Els idiolectes es relacionen amb els mapes d’escala 1:1 que intenten reproduir «tota» la realitat. Són una mapes inútils i sempre acaben sent ruïnes que, com deia Borges a “Del rigor de la ciencia” perduran despedazadas en los desiertos del Oeste. Els de les llengües són uns mapes que pretenen que la realitat en sigui una projecció. Si dels altres hem dit que eren inútils, d’aquests podríem dir que, encara que poden ser perillosos i injustos, són inevitables i necessaris.

Joan Veny
Institut d’Estudis Catalans
Barcelona, 2009
ISBN: 978-84-7283-942-7 (o.c.) ; 978-84-92583-61-4 (v. 2)
Nombre de pàgines: 244

L’IEC publica el segon volum del Petit atles lingüístic del domini català (PALDC), del filòleg i membre de l’IEC Joan Veny. Es tracta de la versió reduïda del segon volum de l’Atles lingüístic del domini català (ALDC), del qual l’Institut ja ha publicat quatre dels nou volums que tindrà. Tant l’un com l’altre estan dedicats al lèxic relatiu al vestit, la casa i les ocupacions domèstiques.

El Petit atles inclou cent seixanta-dos mapes d’interès fonètic, morfològic i lèxic, enriquits amb comentaris lingüístics, que tot i no aprofundir en conceptes d’alta filologia, són bastits sobre una base de rigor científic. És una obra de consulta fàcil, destinada sobretot a universitaris, alumnes de batxillerat i diletants de la llengua.

Entre molts altres temes tractats, en el capítol de fonètica es cartografia la distribució de les variables c[o]sí/c[u]sí, criada/crià, ansa/nansa, somni/somi; en el de morfologia es contrasta la diferència de gènere en pinta/pinte; i en el de lèxic —el més extens— s’estudien mots del camp semàntic del vestit com collar/collaret i esclop/soc, i de la casa i ocupacions domèstiques com fatxada/façada/frontera/frontis. El volum es clou amb una bibliografia, una terminologia lingüística que fa més intel·ligibles els comentaris i un índex alfabètic dels mots comentats. «En suma, una obra de referència, innovadora, divulgativa i alhora de gran rigor científic, que ens endinsa en l’entranya de la llengua i que ens fa conèixer la seva multiforme realitat», assegura Joan Veny.

Introducció a l’edafologia. Ús i protecció de sòls

Jaume Porta, Marta López-Acevedo, Rosa M. Poch
Ediciones Mundi-Prensa
Madrid, 2009
ISBN: 978-84-8476-385-7
Nombre de pàgines: 507

L’IEC acaba de publicar, amb l’editorial Mundi-Prensa i un ajut de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) de la Generalitat de Catalunya, el llibre Introducció a l’edafologia. Ús i protecció de sòls. Es tracta d’un manual universitari sobre l’edafologia, la ciència del sòl, orientat especialment als estudiants de les titulacions de ciències ambientals, biologia i ciències agronòmiques. Els autors de la publicació són Jaume Porta, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia (SECCT) de l’IEC, i les professores Marta López-Acevedo i Rosa M. Poch, de la Universitat de Lleida.

Introducció a l’edafologia. Ús i protecció de sòls es presenta en un format que combina l’exposició de conceptes sobre el sòl amb exercicis que faciliten l’adquisició de coneixements i la visualització de les aplicacions que poden tenir. Això es complementa amb il·lustracions i fotografies. Per aquestes característiques, és un material docent que encaixa amb els plantejaments docents derivats del Pla de Bolonya. L’obra, que ha estat supervisada pel Servei de Correcció Lingüística de l’IEC, contribueix a la normalització lingüística de la ciència del sòl en català.

L’edició d’aquest llibre constitueix un fet històric per a la ciència a Catalunya, ja que és el segon manual universitari que es publica a Catalunya des del 1938, any en què la Generalitat republicana va editar el llibret Què és la ciència del sòl?, d’Antoni Oriol i Josep Valle.

Un segrest ecologista

Josep Vallverdú
Cossetània Edicions
ISBN: 978-84-9791-559-5
Nombre de pàgines: 128

L’escriptor i membre de l’IEC Josep Vallverdú publica Un segrest ecologista, un conjunt de narracions curtes de temàtica variada, que van des del relat d’intriga criminal al drama rural, i en què no falten el misteri, les situacions límit i els girs humorístics o tragicòmics. El lector trobarà tots aquests ingredients en uns contes narrats amb la desimboltura pròpia d’una llarga experiència narrativa. Els personatges d’aquests relats queden atrapats en les situacions que viuen i el lector, inevitablement, s’hi sent incorporat com un espectador de primera fila, quasi com a coprotagonista. Un sentit de la plàstica i la immediatesa i una línia de plànols quasi cinematogràfica afegeixen agilitat al nervi narratiu de l’obra.

Josep Vallverdú i Aixalà, nascut a Lleida l’any 1923, ha conreat tots els gèneres literaris, des de la narrativa a la poesia, passant per l’assaig, el teatre i la traducció. Ha alternat la vocació literària amb la docència durant més de seixanta anys i és internacionalment conegut com autor de narrativa juvenil. Part de la seva obra ha estat traduïda al basc, al castellà, al francès, a l’italià i al rus. Ha estat distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990) i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2000).

El llibre es va presentar el passat 13 de novembre al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí.

Recull d’articles

Gen de la parla, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 23 de novembre de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 22 de novembre de 2009

ADN curatiu, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 16 de novembre de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 15 de novembre de 2009

La Terrassa tecnològica, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 14 de novembre de 2009

Fiesta sin sentido, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 11 de novembre de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 8 de novembre de 2009

El final de una era, de Salvador Giner
El Periódico, 4 de novembre de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 1 de novembre de 2009