Doctor Peñuelas, quina és l’aportació més important d’aquest estudi?
La gràcia d’aquest treball, el que té d’original, és que, en lloc de treballar amb individus, hem treballat per països. Hem fet servir les dades de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de les nostres bases de dades, i el que hem vist és que aquells països que tenen una ingesta més gran de carn i d’alcohol són els que tenen una incidència més gran de càncer. Si el que mirem és la durada de la vida, aquests factors tenen una relació inversa. Com més carn i més alcohol consumeixen, tenen més càncer i viuen menys temps. No diem res de nou, però confirmem el que sempre ens han dit els metges.
L’estudi també apunta altres factors vinculats a la prevalença del càncer.
Sí, i el que fem és, en la mesura que podem, intentar desentrellar aquests altres factors: la renda del país, la renda per capita, els hàbits, l’índex de benestar, el clima. Tot això ho hem tingut en compte en aquest estudi. I és molt interessant comprovar que si només ens fixem en el grup de països més pobres, el que importa per a la seva salut i esperança de vida és que mengin més o mengin menys. Als països pobres, com més carn mengen més viuen.
D’acord amb aquest estudi, els vegetals i el peix són els grans aliats que tenim per a evitar el càncer.
Sí, l’ideal és la nostra alimentació mediterrània: una mica de carn, peix i molts vegetals. Els productes processats són els més problemàtics. A mi m’encanta menjar xoriço, pernil, llonganissa i fuet, però complementat amb una bona entrada de verdura, d’enciam, de fruita i de peix… L’alcohol és molt tòxic; si el descobríssim ara, estaria prohibit, però l’associem a la nostra cultura. A mi, una mica, també m’agrada.
La relació de l’alimentació amb el càncer és recurrent en els estudis científics. Quan vau iniciar la recerca, buscàveu confirmar en l’àmbit global el que ja ens havien dit altres investigacions en l’àmbit local?
No. L’origen d’aquest treball no té a veure amb els resultats que finalment hem obtingut i presentat. El que nosaltres buscàvem era treballar amb la presència de dos elements a la nostra alimentació: quant de nitrogen i quant de fòsfor entra a la dieta. La nostra hipòtesi era que, atès que el fòsfor, és determinant per al creixement cel·lular, proporcions més grans de fòsfor que de nitrogen accentuarien el creixement cel·lular dels tumors, però no n’hem trobat proves. No hem trobat la relació que buscàvem. On sí que hem trobat que aquesta hipòtesi es compleix és en els microorganismes: amb proporcions més altes de fòsfor, hi ha més creixement cel·lular.
Per què us vau plantejar aquesta hipòtesi?
Perquè els humans estem alterant les proporcions d’aquests dos elements essencials, i ho fem tant a la natura com a l’agricultura. Cada vegada estem posant més nitrogen al món. Quan vam descobrir el procés de Haber-Bosch (reacció per a aconseguir nitrats i nitrits, imprescindibles per als adobs), vam canviar el món de l’agricultura. Des que es va inventar això, un mecanisme bastant barat, tenim nitrats a dojo i fertilitzem a dojo perquè així els nostres conreus produeixen més. També hem de tenir en compte que contínuament estem fent combustió, amb els cotxes i a les indústries, i atès que a l’aire hi ha nitrogen i oxigen, es formen òxids de nitrogen que reaccionen a l’atmosfera i després es depositen al medi natural. En resum, els humans hem fertilitzat la biosfera amb grans quantitats de nitrogen, i això canvia el nostre món. Aquest desequilibri és un dels grans canvis en el context de canvi global en què ens trobem. A la natura, això provoca canvis en els microorganismes, les plantes i els animals que acaben afectant els humans, a través de l’alimentació.
D’aquest fil en va sortir un altre estudi: el fet que cada vegada fertilitzem més els cultius —deu vegades més que fa seixanta anys— no és neutre. En el blat, per exemple, com que hi posem més nitrogen, n’augmenten les proteïnes i unes de les proteïnes que augmenten són les del gluten, com ara gliadines i glutenines, que sabem que són al·lèrgenes que provoquen celiaquia. I veiem que al món cada vegada hi ha més celíacs. També hi ha altres raons que poden incidir en l’augment de la celiaquia, algunes de tan simples com el fet que la medicina ha millorat la capacitat de detecció o l’augment de l’ús de pesticides i altres productes tòxics, però, en tot cas, aquest augment de les gliadines és un mecanisme que cal considerar.
Aquests desequilibris són reversibles?
Les dades ambientals són preocupants. Hauríem de canviar d’estil de vida i de sistema econòmic, un sistema que està basat en la creença que els recursos del planeta són il·limitats: és un error molt gran, però ningú no actua en conseqüència. Descarbonitzar la nostra activitat és importantíssim perquè l’escalfament que estem generant en tan poc temps canvia completament el funcionament del planeta i els humans hem evolucionat en unes condicions determinades i no sabem si serem capaços d’adaptar-nos a temps a les noves condicions. Si no fem res, hi haurà problemes d’aigua, d’alimentació, de migracions, de conflictes socials. El que ja vivim, però multiplicat.
Els problemes ambientals no se solucionaran si no revertim la pobresa al món. A una persona sense recursos no li pots dir que no entri a la selva a desforestar per conrear. També s’ha de prioritzar l’educació: les nenes dels països pobres als dotze o tretze anys haurien d’anar a l’escola i a l’institut, i no pas ser obligades a tenir criatures i a portar aigua i llenya a casa. Amb més educació, no creixeria tant la població. El medi ambient està fortament lligat a la pobresa i l’educació. Ho entenem, però no ho posem en pràctica.
La recerca científica i la seva divulgació són clau per a conscienciar la població de la necessitat de tenir més cura del planeta. A Catalunya hi ha científics molt importants, però no precisament gràcies al pressupost públic.
Catalunya és potent des del punt de vista científic. Se’ns jutja per les nostres publicacions, però també pels projectes que aconseguim en l’àmbit internacional en convocatòries d’excel·lència. I amb aquests barems, Catalunya és un dels països que té un percentatge més elevat d’èxit, però no acabem de ser dels que dominen el món de la ciència perquè hi ha altres països que hi destinen molts més recursos. Ara aquí és l’Estat espanyol qui té la paella pel mànec; per tant, ens haurien d’abocar més recursos o transferir-nos la competència. Soc molt partidari que el finançament de proximitat complementi adequadament el gran finançament internacional, bàsicament el de la Unió Europea (UE). Els països que van bé destinen a recerca i educació molts més recursos: a països com Finlàndia, Àustria, Suïssa o Dinamarca ho tenen molt clar. |
