El Antoni M. Badia Margarit. Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya

És motiu d’aplaudiment que les institucions es recordin de les personalitats del país que han contribuït al progrés de la ciència, de la cultura, i a la defensa de la seva identitat. És evident que, en el camp de la llengua, Antoni M. Badia i Margarit n’és un exemple conspicu.

Quan l’any 1953, com a alumne del primer curs de filologia romànica de la Universitat de Barcelona, a la classe de gramàtica històrica, vaig escoltar per primera vegada el professor Badia, em vaig sentir captivat per un professor jove, savi, excel·lent expositor, amè, dialogant… Ja havia fet excel·lents contribucions a l’estudi de l’aragonès, el castellà i el català, estudi que, en anys successius, aniria ampliant i enriquint amb un barnillatge temàtic que va de la fonètica experimental a la dialectologia, de la lingüística teòrica a la gramàtica normativa, de l’edició de textos a l’onomàstica, dels treballs de semàntica a la història de la romanística, dels llibres de síntesi a les monografies més competents. Treballs que rumbegen solidesa, claredat, innovació i prudència.

Preocupat pel coneixement i reconeixement del català a un àmbit internacional va pronunciar conferències i va impartir cursos a prestigioses universitats d’Europa i Amèrica; va organitzar, en ple franquisme, el VII Congrés Internacional de Lingüística Romànica (Barcelona, 1953), on la nostra llengua va tenir un protagonisme destacat; va fundar l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, impulsora de la catalanística estrangera; va presidir la Societat de Lingüística Romana; va coordinar la secció catalana del PatRom (Patronymica Romanica), un projecte europeu d’antroponímia de tots els països de la Romània; va promoure, juntament amb G. Colón, l’Atles lingüístic del domini català, una obra avui en procés d’edició que col·loca el nostre país a l’avantguarda de la geolingüística, etcètera.
Als caires científic i docent cal afegir un tarannà obert, amatent, una senzillesa pròpia dels vertaders savis, una modèstia allunyada de les fatuïtats que a vegades rumbegen alguns docents, una integritat moral que fins l’ha fet assumir responsabilitats alienes, un amor immens al país derivat en fermes conviccions patriòtiques i en actuacions cíviques exemplars.

Als nombrosos guardons rebuts al llarg de la seva vida (Ciutat de Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, Creu de Sant Jordi, sis doctorats honoris causa, etc.), se suma ara la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya que el nostre il·lustre nonagenari rebrà els propers dies. Col·legues, deixebles, amics i simpatitzants, ens sentim orgullosos de la seva ciència i humanitat, el felicitem efusivament i li desitgem una senectut plàcida i dilatada que vegi plasmats els seus somnis.

«Tu què voldràs estudiar després del batxillerat?», li va preguntar el periodista al noi. «Jo vull ser ballarí», va dir el noi sense dubtar ni una mica, «i ja m’estic preparant a l’Institut del Teatre per ser-ho». «Doncs, per què véns a fer un examen de matemàtiques?», li va preguntar el periodista una mica estranyat o fent-ho veure. «Perquè les matemàtiques m’agraden!», va fer ell amb el to de dir la cosa més normal del món.

Aquesta conversa es produïa dijous passat, 15 de març, al pati de la Casa de Convalescència, la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, que en aquell moment estava ple de nois i noies entre catorze i divuit anys que sortien de fer la prova Cangur 2012. Eren uns quants dels prop de vint-i-un mil cinc-cents que la van fer a Catalunya i a Andorra, i uns dels prop de trenta-mil, incloent-hi també les Illes Balears i València, que l’han feta en català, sota la responsabilitat de la Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l’IEC i membre de l’organització internacional Le Kangourou sans Frontières. Aquell dia, la matemàtica era al carrer, era a la conversa de molts milers de famílies i també va ser present als mitjans de comunicació.

L’endemà, dia 16, es va inaugurar a la capella de Santa Àgata de Barcelona l’exposició «Imaginary/BCN: la mirada matemàtica, les arts i el patrimoni». Es tracta d’una exposició interactiva itinerant de la Reial Societat Matemàtica Espanyola, acollida i complementada amb elements de la nostra pròpia tradició per la mateixa SCM i per tota la comunitat matemàtica catalana, amb la col·laboració extraordinària del Museu d’Història de Barcelona. En poques paraules, l’exposició mostra pinzellades de la relació entre la matemàtica i l’art i entre la matemàtica i, en general, el patrimoni cultural.

En aquesta inauguració hi va haver altres converses ben interessants: una noia matemàtica, experta en geometria projectiva i visió per ordinador (i geometria algebraica, per cert) explicava a un historiador les possibles aportacions de la seva anàlisi geomètrica d’un dels frescs de Ferrer Bassa del monestir de Pedralbes. Altra vegada, la matemàtica fent un esforç per a sortir d’ella mateixa, per a posar-se al mig de la plaça pública, defensant que el nostre punt de vista també val la pena que sigui tingut en compte.

Esdeveniments com aquests dos han posat aquests dies sobre la taula el tema de la presència de la matemàtica en la nostra societat i també en els mitjans de comunicació. Als matemàtics, com a la majoria de científics, ens fa una mica de por d’aparèixer als mitjans de comunicació. Ens fan por les imprecisions del llenguatge directe i, massa sovint, acabem renunciant a la claredat a favor del rigor. Això no està pas malament, especialment en un món en què de vegades «qui no sap, parla», però algunes conseqüències d’això poden ser molt inconvenients. Si com a conseqüència d’aquest fet la majoria de la població acaba tenint una imatge llunyana i rebuscada de la matemàtica, serà una pena i voldrà dir que anem per mal camí.

Per tant, la matemàtica ha de continuar fent esforços com aquests dos que hem esmentat: les Proves Cangur i l’exposició «Imaginary/BCN». A més, tots dos estan pensats per a convertir-se en activitats que es puguin dur a terme des de les escoles o els instituts i, així, contribuir a mostrar que l’assignatura de matemàtiques forma part d’un cos viu i engrescador, molt independent del fet que l’estudiant desitgi acabar fent una carrera universitària en què s’estudiïn moltes matemàtiques o no. Com ja s’ha dit moltes vegades, el foment del coneixement de la matemàtica en què treballem des de la Societat Catalana de Matemàtiques no és pas dirigit a fomentar vocacions d’estudiants dels graus universitaris de matemàtiques, o no hi és pas dirigit com a objectiu principal. El coneixement de la matemàtica i la capacitat de fruir-ne han de ser objectius per a tota la societat. Com s’ha dit també altres vegades, aplicant a aquest cas una frase famosa d’un altre context, «la matemàtica és massa important per a ser deixada exclusivament en mans dels matemàtics».

Catalan Social Sciences Review

Josep M. Casasús (ed.)
Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans
Març 2012
ISSN: 2014-6035

Catalan Social Sciences Review (CSSR) és una revista digital en llengua anglesa que aplega articles de l’àmbit de les ciències socials publicats originalment en català a diverses revistes científiques. Aquesta nova publicació, editada per la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, té per objectiu afavorir la difusió internacional de la producció científica sobre les ciències socials en català. El primer número ja es pot consultar a l’Hemeroteca Científica Catalana.

En aquest primer número, la Catalan Social Sciences Review inclou articles dels àmbits de la filosofia, la sociologia, la comunicació, la geografia i la pedagogia. Concretament, s’hi poden trobar els treballs «Usefulness and uselessness of history: History, memory and the contemporaneity of faith according to S. Kierkegaard», de Gabriel Amengual; «Norbert Elias: A proposed intellectual portrait for the 20th anniversary of his passing (1990-2010)», de Jordi Collet-Sabé; «The daily press and political communication: The perception of the Statute of Catalonia in twelve daily Spanish newspapers», de Sergi Cortiñas i Carles Pont; «Cartography, landscape and territory», de Vicenç M. Rosselló, i «The Rousseau Institute of Geneva’s influence on and presence in Catalan pedagogy in the first third of the 20th century», de Joan Soler. La revista tindrà una periodicitat anual.

Mercè Rodoreda, l’obra de postguerra: exili i escriptura

Carme Arnau
Fundació Mercè Rodoreda. Institut d’Estudis Catalans
Barcelona, 2012
ISBN: 978-84-938230-1-6

En aquesta obra, que va ser Premi Fundació Mercè Rodoreda 2010, Carme Arnau analitza amb detall La plaça del Diamant, l’obra probablement més traduïda de la literatura catalana, i d’una manera més breu, la segona versió d’Aloma, que compara amb la primera. La plaça del Diamant —centrada en la Barcelona que la Guerra Civil va destruir i amb una protagonista hàbilment construïda, la Colometa— reflecteix la perspectiva del desterrament, amb les pèrdues que arrossega, des de la identitat —central en la narrativa contemporània— fins a la mort. I és que les guerres esdevenen un motiu nuclear en la producció de Mercè Rodoreda.

La perspectiva de l’exili, amb tot el que representa, marca profundament la producció rodorediana de postguerra. En l’exili, Mercè Rodoreda madura profundament, tant pel que fa a la visió del món com per les lectures que duu a terme, des dels autors clàssics fins als més actuals. D’aquesta manera, la seva escriptura esdevé molt personal, expressiva i emotiva, d’una banda, i depurada i essencial, de l’altra. Aquest estil «modèlic i pictòric» —com el defineix Carme Arnau—, que descobreix a La plaça del Diamant, resulta fonamental a l’hora de revisar Aloma, de tornar-la a escriure, de fet. Un obra de joventut, en la primera versió, i plena maduresa en tots els sentits, en la segona.

Ta zôia. L’espai a Grècia II: els animals i l’espai

Montserrat Jufresa i Montserrat Reig (ed.)
Institut d’Estudis Catalans - Societat Catalana d’Estudis Clàssics i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC)
Tarragona, 2011
Textos en italià, espanyol, anglès i francès, i resums en anglès
ISBN: 978-84-9965-088-3

Els treballs recollits en aquest volum, el segon d’una sèrie de tres, aborden la concepció i l’organització de l’espai a la Grècia antiga des d’una perspectiva multidisciplinària. El llibre explora les relacions que els animals tenen, en el món grec, amb la configuració espacial: llur intervenció en els relats i rituals que defineixen l’espai de la ciutat i del territori, el protagonisme que tenen en els topoi de les faules, l’ús que en fan les monedes i els topònims, el debat sobre el significat dels animals en l’espai de la dansa a la comèdia, llur lloc en l’espai iconogràfic dels vasos i els animals com a frontera metafòrica entre la cultura grega i la resta de cultures.

L’obra aplega els resultats del col·loqui internacional que es va celebrar els dies 3 i 4 de desembre de 2009, organitzat pel grup de recerca «L’espai tal com el veien i el pensaven els grecs», format per membres de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics i de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). Conté aportacions de Giovanni Manetti, Carlos García Gual, Xavier Riu, Julien Averty, Montserrat Reig, Pedro Azara, Arnaud Zucker, François Quantin, Francisca Chaves, Margarita Moreno i Lydia Trakatelli.

Recull d’articles