En els últims deu anys, la població dels territoris de llengua catalana ha augmentat prop d’un 20 % —bàsicament per la immigració estrangera. Malgrat el gran canvi demogràfic, els parlants de català han crescut en cinc-centes mil persones i són prop de deu milions —una clara majoria sobre el total de la població (13,6 milions). El català, per tant, es consolida com una llengua de demografia mitjana entre les cent llengües més parlades del món. Aquestes dades es desprenen de l’Informe sobre la llengua catalana (2010), elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l’IEC, per encàrrec de l’Observatori de la Llengua Catalana.

Segons els responsables de l’informe, «la llengua catalana no pot ser considerada minoritària, sinó que els seus parlants tenen dret a un tracte igualitari entre les llengües de l’Estat i d’Europa, que només pot ser negat per prejudicis polítics sense justificació democràtica». La importància del context sociopolític en l’evolució de la llengua és evident a l’hora d’interpretar la dinàmica sociolingüística dels diferents territoris. Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT, considera que «en els territoris on la conjuntura política s’ha mostrat favorable a la llengua catalana, com Andorra, Catalunya i les Illes Balears, el català es manté o avança; mentre que al País Valencià, on el continuisme institucional prolonga una política lingüística pretesament igualitarista que no prioritza la llengua històrica i territorial, hi ha un clar retrocés del català». D’altra banda, Miquel Strubell, coordinador de l’Observatori de la Llengua Catalana, afirma que «els lectors trobaran que aquest informe, entre tots els que hem encarregat des de 2003, subratlla més bé l’enorme paradoxa que mostra la nostra llengua, entre la seva dimensió i fortalesa en alguns àmbits socials, i el fet de ser víctima d’atacs polítics i ideològics. Esperem que serà d’utilitat per als polítics i diputats a qui l’enviem».

Portada de l'informe

L’evolució de l’habilitat de parlar la llengua, per l’estreta vinculació que té amb l’ús, és molt important per al seu futur. Segons l’informe, els tres grans territoris estudiats mostren un decrement percentual, especialment rellevant al País Valencià. Així, aproximadament, a Catalunya tres quartes parts de la població es declaren competents oralment, a les Illes dos terços i al País Valencià només la meitat, amb l’agreujant que en aquest territori més d’un quart de la població declara no entendre el valencià. Per al director de la Xarxa CRUSCAT, «les incompetències que se’n deriven constitueixen veritables obstacles comunicatius per a la llengua en el seu ecosistema històric i la seva correcció hauria de ser un objectiu prioritari de tota política lingüística compromesa amb la recuperació de la llengua catalana».

Paral·lelament a la disminució percentual de les competències d’entendre i parlar la llengua catalana, els usos també han disminuït. A Catalunya, el català guanya presència fora de la llar, en les comunicacions més formals. Al País Valencià, en canvi, la pauta s’inverteix, de manera que el català és parla més en les xarxes de proximitat.

L’ensenyament i la cultura

De l’informe també es desprèn que l’evolució favorable dels coneixements lingüístics —en català i en castellà— es deu al gran esforç del sistema educatiu en els territoris i àmbits en què el català és la llengua vehicular habitual. Per als responsables de l’informe, «aquest esforç especial en l’atenció educativa de la diversitat creixent de la població escolar reclama suport i respecte, a fi de mantenir i millorar els resultats educatius i la cohesió social. És greument irresponsable suscitar controvèrsies sobre l’elecció particular de llengua vehicular en detriment dels objectius d’interès general que han de guiar els projectes educatius de centre i les polítiques públiques d’ensenyament», en referència a les diferents sentències judicials i campanyes mediàtiques que qüestionen el model d’escola catalana. Pel que fa a l’ensenyament universitari, la docència en català es pot estancar o retrocedir sense motius, per una potenciació mal entesa de l’anglès com a llengua vehicular, fet que, segons l’IEC, requereix d’una profunda reflexió en l’àmbit de la gestió universitària.

Quant al conjunt de l’oferta i del consum mediàtic i de productes culturals, es manté una clara minorització de la llengua catalana. Els àmbits del cinema, de la música en català i del lleure infantil i juvenil continuen presentant una gran precarietat a tot el domini lingüístic. La notícia més positiva arriba del món de la Xarxa, un àmbit on la llengua catalana, de manera sostinguda, continua guanyant visibilitat.

Una de les conclusions és que és indispensable aconseguir la vertebració de l’espai lingüístic, cultural i comunicatiu. L’articulació de les institucions i dels grups empresarials de l’àmbit cultural i de comunicació hauria de permetre una distribució normal i general dels productes culturals a tot el territori i l’eliminació de les barreres polítiques antidemocràtiques a la recepció lliure de les emissions televisives —com reclama la iniciativa legislativa popular (ILP) pendent de tramitació al Congrés.

Segons els responsables de l’informe, la dificultat principal per a la plena recuperació i l’ús normal del català és la política estatal i d’alguns governs autonòmics, «que sembla orientada a legitimar la desigualtat lingüística, en lloc d’avançar cap a la igualtat entre les llengües oficials, tant a l’Estat com a la UE, i que dóna a entendre que la igualtat només serà possible si s’aconsegueix la plena sobirania política».

Síntesi de l’Informe sobre la llengua catalana (2010)

Article: «És possible la igualtat lingüística sense sobirania política?»

Recull de premsa: