La cuina de «l’editorial conjunt»; per Josep Maria Casasús

El Banc dels Aliments: una eina per a la política alimentària; per Jordi Peix

Des de fa seixanta anys, cada vigília de Nadal, el diari econòmic novaiorquès The Wall Street Journal publica el mateix article editorial amb el mateix títol: «In Hoc Anno Domini». És una singularitat en el món de la premsa. Es tracta d’una raresa hemerogràfica. És molt excepcional que un periòdic publiqui, en la mateixa data de cada any, el mateix editorial.

També és excepcional que, un dia qualsevol, tots els diaris d’una nació publiquin el mateix editorial. Aquesta singularitat periodística s’esdevingué a la premsa editada a Catalunya, el 26 de novembre proppassat, amb la publicació de l’article intitulat «La dignitat de Catalunya».

Un cop ponderada la seva dimensió política, podem concloure que es tracta d’una peça periodística inspirada pel possibilisme i l’accidentalitat. Altrament, des de la perspectiva de la recepció i dels seus efectes, podem intuir que ha tingut més pes la novetat d’un acord entre diaris rivals que no pas el contingut de l’article. Els mitjans eren el missatge.

No n’hi ha prou, però, amb aquest gest periodístic singular quan, en hores de prova com les actuals, cal aspirar a l’assoliment de fites nacionals més ambicioses. A partir de l’anàlisi del títol —dessabeït—, dels ingredients congriats en el text —usuals— i de l’argumentació desplegada amb ofici —rutinària— hom podia ensumar d’on va eixir aquell plat guisat a gust de tothom.

L’editorial «conjunt» fou adobat a les cuines de La Vanguardia. La tasca principal fou encomanada a un xef que coneix molt bé el cocido madrileño. Sabien que allí no el pairien bé. D’això es tractava. Buscaren algú que posés pebre al títol, però no va reeixir. Des d’El Periódico el rectificaren de sal. Els altres diaris s’hi afegiren després de tastar el plat amb més o menys entusiasme. Qui no té tall rosega els ossos. Tots s’avingueren al menú de catering, la teca liofilitzada i encapsada per les dues grans fàbriques barcelonines de premsa convencional.

Qui va donar la recepta? Potser algú dels qui volien impedir que, quan faltaven pocs dies pel 13 de desembre, la nostra gent no s’engresqués amb els aperitius del plat fort de la independència.

Més informació

El Banc dels Aliments: una eina per a la política alimentària

El Banc dels Aliments ha tingut enguany un reconeixement especial de la societat, iniciat amb la capta que va realitzar el mes d’octubre, el Dia Mundial de l’Alimentació, arran de la crida urgent per a fer front a l’augment de la pobresa deguda a la crisi econòmica. En efecte, al llarg dels dos darrers anys, hi ha hagut un augment de prop d’un 30% de demandants. Però en realitat, el Banc dels Aliments de Barcelona fou una iniciativa que es va iniciar ara ja fa vint-i-set anys i que finalment s’ha posicionat en totes les províncies de l’Estat.

El seu objectiu és lluitar contra el malbaratament, recollir els excedents alimentaris —consumibles però no comercialitzables— i distribuir-los a les entitats benèfiques que socorren els desvalguts. La base d’acció són vuitanta-nou voluntaris, majoritàriament jubilats i prejubilats que recullen, classifiquen i distribueixen els aliments. Enguany, el Banc dels Aliments de Barcelona ha rebut 7.527 tones de productes, procedents de 350 empreses, que es distribueixen a 79.500 beneficiaris mitjançant 294 entitats. Per a aconseguir-ho, els bancs dels aliments es constitueixen com una eina de política alimentària. La logística cada vegada és més complexa i subjecta a la rigidesa de les dates de caducitat i el consum preferent, la qual cosa fa que la distribució no accepti els aliments consumibles propers a les dates referides. Els bancs dels aliments, els assumeixen i distribueixen amb rapidesa perquè siguin consumits immediatament, sempre abans que finalitzi la validesa de la data. D’aquesta manera, se n’evita la destrucció i es participa en la causa de la sostenibilitat mitjançant la reducció dels residus.

D’altra banda —i potser és la quantitat de més volum— participa en els instruments de retirada de la política agrària de la Unió Europea. El cas més interessant ha estat el de l’elaboració de sucs de préssec. En efecte, les produccions agràries es caracteritzen per l’estacionalitat i això fa que periòdicament hi hagi excedents de fruita que arriben alhora a la maduració i que el mercat no pot absorbir. Enguany, gràcies a la participació financera del Departament d’Agricultura, s’han elaborat cinc-centes tones de suc pur de préssec d’excel·lent qualitat que, pel volum i la peribilitat, no es poden distribuir en un espai curt de temps. Ara, es distribueixen a les entitats benèfiques, i de manera escalonada, durant tot l’any.

Per a recuperar els aliments altament peribles, el Banc dels Aliments disposa també d’un magatzem a Mercabarna, on es recullen anualment unes sis-centes tones d’aliments que no es poden comercialitzar i que en cas contrari serien destruïts. Els casos poden ser molt variables. Fa uns anys, ens vàrem fer càrrec d’un volum important de llaunes de carn en conserva que l’Estat havia destinat a l’Iraq i que, arran de la retirada de tropes, es va anul·lar. Enguany, hem rebut patates primerenques de Mallorca d’excel·lent qualitat, que estaven destinades al mercat polonès i que, a causa de la caiguda de preus a tot Europa, no van resultar rendibles per a l’operació. És molt freqüent, també, que es disposi de productes envasats en llengua estrangera —fins i tot en ciríl·lic— que no s’han pogut vendre al seu destí (per impagament, reducció de la demanda, etc.). Les mateixes empreses alimentàries creuen que en temps de necessitat han de col·laborar amb el que produeixen. Per a demostrar-ho, fan crides a la solidaritat i ho encapçalen, predicant amb l’exemple, mitjançant l’aportació de productes propis al Banc.

Per acabar, el que voldria destacar especialment, és el moviment de solidaritat que està sorgint arreu de manera espontània. Cada vegada són més importants les escoles, empreses, o entitats privades que s’han bolcat vers el Banc dels Aliments, fent captes voluntàries per a afrontar l’augment de persones amb dificultats. Com a exemple, podem citar la darrera capta organitzada per Catalunya Ràdio a tot Catalunya mitjançant una crida que uneix la tradició i la necessitat amb el Tió Solidari, que celebra les festes amb els més petits i a la vegada recull aliments per a aquells que els manquen.

El segon número de la Catalan Historical Review, la revista de periodicitat anual que publica la Secció Històrico-Arqueològica (SHA) de l’Institut, ja es pot consultar en línia a l’Hemeroteca Científica Catalana (http://revistes.iec.cat/chr/). En aquest segon número es tracten els temes següents: la problemàtica entorn de la població preromana o els ibers, els habitants dels regnes de Mallorca i València immediatament després de la conquesta per Jaume I, els jueus de Catalunya, l’expulsió dels moriscos ara fa justament quatre-cents anys, l’estat dels estudis sobre Jacint Verdaguer, el cant coral a la Catalunya contemporània, i els exilis del 1936 i del 1939. Així mateix, una novetat d’aquest número és que informa dels llibres i de les revistes de temàtica històrica que l’Institut ha publicat durant l’any 2008.

La Catalan Historical Review ofereix estats de la qüestió extensos sobre grans temes de la història dels països de llengua catalana relacionats amb totes les èpoques i amb tots els aspectes, des de la política i l’economia fins a l’art i la literatura. L’objectiu de la revista és donar projecció internacional a la historiografia dels Països Catalans, i per aquest motiu s’edita en anglès i en català. La versió electrònica és de lliure accés i, a més d’estar disponible al portal de l’Hemeroteca Científica Catalana, també està indexada en els principals portals de revistes científiques, com RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert), Dialnet, DOAJ (Directory of Open Access Journals) i Latindex.

La revista, que estarà disponible properament en format paper, es distribueix a més de quatre-centes biblioteques, universitats i centres acadèmics de tot el món.

Entre la dictadura i la revolució: Cròniques polítiques per a Ginebra i Liverpool 1925-1947

A cura d’Albert Balcells i Enric Pujol
Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Barcelona, 2009
ISBN:978-84-9883-156-6
Nombre de pàgines: 296

Els articles de l’historiador i periodista Ferran Soldevila (1894-1971) al diari La Publicitat o a la Revista de Catalunya són coneguts, però ben poc se sap dels seus escrits a mitjans estrangers de l’època. Ara, el llibre Entre la dictadura i la revolució recupera per primer cop les cròniques polítiques de Ferran Soldevila a dues publicacions estrangeres: el diari suís Journal de Gèneve i la revista britànica Bulletin of Spanish Studies. L’obra, a cura dels historiadors Albert Balcells i Enric Pujol, ha estat editada per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i s’inclou dins un programa de la Secció Històrico-Arqueològica (SHA) de l’IEC.

El llibre pren per títol un article publicat per Soldevila en el Journal de Gèneve l’1 de desembre de 1930, en què relatava els esforços del general Berenguer per a equilibrar dues forces oposades: els partidaris de la República i els partidaris de la tornada a la dictadura. En el Journal de Gèneve, un dels més antics d’Europa —fou fundat el 1826—, Soldevila informava sobre l’evolució dels esdeveniments a Espanya. Hi va escriure entre el 1926 i el 1936 i hi signava amb les sigles A. K. També ho feia a la revista anglesa Bulletin of Spanish Studies, on firmava com a E. V., fet que li permeté una llibertat considerable, primer per a evitar la censura i, després, per a evitar disgustos entre els partits catalans. La revista va ser fundada i dirigida per l’hispanista Edgar Allison Peers, que, amb l’objectiu de donar testimoni de la pluralitat lingüística i de la cultura hispànica en l’obra, va permetre que Soldevila publiqués les cròniques en català, al costat d’altres articles escrits en castellà per corresponsals de Madrid i d’altres ciutats. A més, els temes que hi va tractar, des del 1925 fins al 1947, eren exclusivament catalans.

La fidelitat total a la Generalitat republicana que manifestà Soldevila a partir de l’esclat de la Guerra Civil va comportar que aquestes obres deixessin de publicar els seus escrits durant el conflicte. Avui, aquests textos ens transporten a la història política d’uns anys crucials i ho fan en temps present. En paraules dels curadors, «amb la palpitació del fet viscut, sense que el cronista conegui l’esdevenidor que per a nosaltres ja és passat».

Pere Alberch: The Creative Trajectory of an Evo-Devo Biologist

Diego Rasskin-Gutman i Miquel de Renzi
Institut d’Estudis Catalans i Universitat de València
Barcelona, 2009
ISBN: 978-84-92583-57-7
Nombre de pàgines: 442

Deu anys després de la mort de Pere Alberch, considerat pels seus col·legues una figura sobresortint de la biologia del desenvolupament i l’evolució de l’últim quart del segle XX, l’IEC i la Universitat de València li reten homenatge amb aquest llibre. Alberch va contribuir notablement a la recerca en biologia del desenvolupament i la relació que manté amb l’evolució orgànica, en el marc de la biologia teòrica. Malgrat això, la seva recerca va anar més enllà de la teoria i va desenvolupar un treball empíric molt important, centrat en la metamorfosi dels amfibis i el desenvolupament de les extremitats d’amfibis i rèptils. A més, la consciència sobre la funció social de la ciència el va portar a interessar-se també per la museologia.

El llibre té dues parts: la primera inclou els articles de Diego Rasskin-Gutman, Miquel De Renzi, Arantza Etxeberria i Laura Nuño, que serveixen per a introduir el lector en el context històric i filosòfic de l’obra d’Alberch, i per a analitzar com va influir, i va ser influïda, en i per diversos camps, com la paleobiologia evolutiva o la biologia evolutiva del desenvolupament. La segona part del llibre és un recull de facsímils que reprodueixen vint articles de Pere Alberch. Aquesta part se subdivideix en tres seccions: la primera, que només inclou un article, reflecteix les línies principals del seu programa de recerca futur; la segona, la més extensa, agrupa disset articles sobre l’evolució i el desenvolupament. És en aquest apartat on trobem els grans temes en què Alberch va centrar la recerca: les limitacions en el desenvolupament, l’heterocronia i la modelització. La tercera part se centra en el camp de la museologia.

Recull d’articles

Copenhaguen, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 21 de desembre de 2009

L'escala de cargol, de Ramon Folch
El Periódico, 20 de desembre de 2009

Saberes de alto coste, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 9 de desembre de 2009

Llençar menjar, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 7 de desembre de 2009

La ciutat de les raons, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 5 de desembre de 2009