Bust d'Eixmenis a l'Institut	IEC		Lo Regiment de la cosa pública	BC

Com és possible que sorgís una figura tan interessant com la d’Eiximenis al segle XIV? En quin punt es troba la recerca de les seves obres? Què ens en queda avui? Amb l’objectiu de respondre aquestes qüestions, l’IEC ha organitzat els dies 16 i 17 de desembre el cicle de conferències «Francesc Eiximenis: el context i l’obra d’un gran pensador català medieval». L’historiador Antoni Riera, membre de l’Institut i coordinador del cicle, assegura que «Eiximenis és el més gran dels intel·lectuals medievals» i que les seves obres «són d’una modernitat sorprenent». Eiximenis era un escriptor innovador i també un home inquiet i molt ben relacionat.

Conseller de Pere el Cerimoniós i apreciat pels papes, Eiximenis va escriure sobre els pecats capitals, la cultura, l’urbanisme, les dones, la política i l’economia; i a més, va ser un dels pocs que va alternar el llatí amb el català. Per això, avui continua sent un testimoni de primer ordre per a estudiar la llengua culta i popular de la segona meitat del segle XIV, així com una font imprescindible per a conèixer la mentalitat popular de l’època.

Un gironí instal·lat a València
Francesc Eiximenis va néixer a Girona, vers el 1330, en el si d’una família burgesa benestant. Va ingressar al convent dels franciscans de la seva ciutat, on va pronunciar els vots, i va estudiar a les millors universitats de l’època, com París, Oxford, Cambridge, Colònia i Roma. El 1374, gràcies al mecenatge de la família reial, va obtenir el títol de teologia a la Universitat de Tolosa. Des d’aleshores, va compaginar la docència amb la redacció de les seves obres. Entre el 1374 i el 1383 va residir a Barcelona, on va iniciar el primer gran projecte literari, Lo Crestià. Es tractava, tal com va explicar a l’IEC el professor de la Universitat de Girona Xavier Renedo, d’una vasta introducció als principis fontamentals del cristianisme que havia de tenir tretze volums, tot i que al final només en va redactar quatre.

A. Riera, M. T. Ferrer, S. Giner i R. Torrents	IEC

Per comprendre el període històric viscut per Eiximenis, el professor de la Universitat de Lleida Flocel Sabaté va analitzar les estructures polítiques de la Corona catalanoaragonesa, mentre que la presidenta de la Secció Històrico-Arqueològica (SHA) de l’Institut, Maria Teresa Ferrer i Mallol, va repassar a bastament la projecció exterior de la Corona. Tots dos van parlar d’un període de crisi, pandèmies, guerres i dedadència, i van destacar que actualment es té una visió menys dramàtica d’aquell temps. Fins i tot, el professor de la Universitat de València, Enric Guinot, va explicar que en els darrers vint anys, la interpretació històrica ha començat a canviar i que actualment, més que de crisi medieval, es parla d’un model de reconstrucció econòmica, amb una veritable expansió de la indústria manufacturera i la consolidació de les ciutats com a centres de gestió política.

Precisament, Guinot va parlar de la ciutat de València de la segona meitat del segle XIV, on Eiximenis es va instal·lar des del 1383 fins al 1408 i va actuar de conseller dels jurats. Va ser en aquesta ciutat on va redactar la major part de les seves obres. En primer lloc, Lo regiment de la cosa pública, un avançament del Dotzè del Crestià, el volum de la seva gran enciclopèdia destinat a la política. És en aquesta obra on Eiximenis estableix els principis de la filosofia política republicana, tal com va exposar el president de l’IEC, Salvador Giner, en la conferència «Els orígens del republicanisme». L’escriptor gironí creia que la comunitat era cosa de tothom i que la virtut cívica era l’essència del bon regiment de la societat humana. Tal com va explicar el president de l’Institut, «el tractat conceptualitza allò que els juristes catalans de tots els temps expressen: la necessitat que els grans —des del rei fins als magistrats— governin i dictin les lleis segons els drets i les autonomies reconegudes a cadascú, i que mai no les violin». Així mateix, Eiximenis volia una ciutat en què cadascú vetllés pels seus interessos, tenint en compte el bé de tothom i sense «haver d’obeir cegament la voluntat arbitrària de cap tirà». I és que segons l’historiador Antoni Riera, «Eiximenis no creia en la monarquia, no hi veia prou llibertat. El republicanisme li deu molt».

El treball dignifica l’home
Eiximenis, com es desprèn de les seves obres, no tenia cap escrúpol a l’hora de criticar o defensar una posició pejorativa de la monarquia. Instava els magistrats a donar bon exemple i rebutjava de manera enèrgica el parasitisme en el cos de Govern, però sobretot proclamava l’obligació universal de treballar dels ciutadans i veia en la classe ociosa «un gran perill de destruir la comunitat», com va explicar Salvador Giner. De la mateixa manera, elogiava les ciutats, com a centres d’irradiació de coneixements, mentre que tenia una visió absolutament despectiva dels pagesos pel seu analfabetisme.

En realitat, el treball va esdevenir una virtut arreu d’Europa, com va explicar, a l’inici del cicle, el professor Flocel Sabaté: «Eiximenis participa d’aquesta lloança de l’actitut treballadora, que s’incorpora dins un codi cívic que va lligat amb el bon comportament a taula, a l’hora de vestir o de parlar. Aleshores ser un bon ciutadà, era ser un bon cristià».

Llibre dels àngels		Llibre de les dones	BC

Un cop acabat el projecte de Lo Crestià, el franciscà no va parar d’escriure. El 1392 va acabar el Llibre dels àngels i el 1396 el Llibre de les dones. Precisament, s’ha considerat un avançat al seu temps perquè defensava que les dones aprenguessin a llegir: «Jamés a ta muller no veds que no sàpiga llegir e escriure per les raons següents. La primera és car, si vol ésser mala, ja per no saber llegir ne escriure no se n’estarà. Aprés, car fembra qui açò sap és de molt major valor que si no ho sabia». Així que, tot i els malvats instints femenins, era millor que la dona sabés llegir perquè així podria fer-li de secretària al marit.

En el repàs per l’extensa i diversa obra d’Eiximenis, el professor de la Universitat de Barcelona, Josep Hernando Delgado, va endinsar-se en el Tractat d’usura, un tractat d’ètica econòmica escrit poc després de la seva estada a Tolosa; mentre que el membre de l’IEC i professor de la Universitat de València, Albert Hauf, va centrar-se en la Vida de Jesucrist (1397-1398). Durant aquests anys, Eiximenis va formar part d’una junta de teòlegs creada per a posar fi al cisma d’Occident. Poc després de participar en el Concili de Perpinyà, el 1408, va ser nomenat bisbe d’Elna, on va morir un any després.

Francesc Eiximenis va ser un escriptor reconegut i popular en l’època. Les seves obres es van traduir a les principals llengües europees, fet que explica que avui dia disposem de nombrosos manuscrits i edicions, tal com va recordar el membre de l’Institut, Jaume de Puig. De Puig va participar al cicle després de la intervenció de Curt Witllin, del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, titulada «El Psalterium, un llibre per a papes, reis i bisbes». Finalment, una taula rodona sobre el llegat intel·lectual d’Eiximenis, a càrrec de Salvador Giner, Albert Hauf i Antoni Riera, va posar el punt final a aquest cicle de conferències dedicat a l’escriptor català més llegit i influent de la baixa edat mitjana. Un escriptor, l’obra del qual contiua tenint una gran importància, tant per als filòlegs com per als historiadors, i a qui l’IEC ha volgut homenatjar en el sisè centenari de la seva mort.