El Butlletí de l'IEC

Rafael Caria, la il·lusió de la llibertat, l’experiència de la solitud, la passió pel país, per la mar, per la llengua; per Joan A. Argenter

La crisi de l’aigua i el perill de malalties infeccioses, per Joan Jofre i Torroella

La Fundació Alícia, per Abel Mariné

Rafael Caria, la il·lusió de la llibertat, l’experiència de la solitud, la passió pel país, per la mar, per la llengua

Quan m’acomiadaré de tu,
serà ben trist el nostre adéu
sense paraules ...

En la mort de Rafael Caria, fill de l’Alguer (1941), estudiós dels seus mots i llenguatge, poeta d’una petita pàtria —racó llunyà d’una pàtria comuna—, no hi ha paraules... Així és en la mort de qualsevol persona estimada. «Davant la mort / ... / em ve difícil dir coses», escrivia ell mateix en versos dedicats a un matrimoni amic que havia perdut un fill.Tot «darrer comiat» és, fet i fet, un comiat sense paraules. Un comiat que no arriba, un comiat que no retorna —una absència de veus, un diàleg perdut, paraules sense esma.

Tanmateix, bé són importants les paraules per als homes i molt ho han estat per al poeta i estudiós alguerès. I és que Caria era pres del dolor de llengua. El seu amor per la terra i per la mar que l’acollien (la seva mar, és ver, l’acollia tant o més que la terra), el seu amor per les coses menudes que hi habitaven o hi eren, esdevingué passió pel llenguatge que les feia entenedores a la raó dels homes i dones de la Barceloneta sarda. Aquesta passió pels mots de la terra era a l’origen de la seva activitat creativa, fos literària fos filològica. El plaer i la creixença que li donava la seva llengua havia de tornar-se, però, en plany i dolor davant l’observació quotidiana del seu progressiu desús:

No m’il·lusion
que parlarem encara
per prou temps
la llengua dels meus avis
amb la qual
petitet
he començat a conèixer
los cicles de la vida...

De la infantesa de Rafael Caria no en sabria dir res si no és el relleu que hi prengué amb el temps el seu particular Rosebud —el trineu que servava el secret que el ciutadà Kane s’endugué a la tomba—, el record d’un llagut ideal «amb el qual» —havia escrit— «m’ha estat congenial de navegar en la memòria del temps», un «veler del somni» al qual dedicà tant un dels seus reculls poètics com un estudi sobre el lèxic alguerès de la mar, la pesca i la navegació. També serà allò que, en el seu discurs poètic, li havia de restar el dia del seu darrer comiat per fer camí a la mar:

L’estada de Rafael Caria a Barcelona a finals de la dècada dels seixanta, enmig de l’efervescència de la lluita antifranquista a Catalunya, el va posar en contacte amb gent de la resistència política, lingüística i cultural, i també amb l’obra de les icones literàries del moment —Espriu i Pere Quart, entre d’altres. Aquella vivència el marcà, políticament:

De llavors ençà, si més no, el seu compromís amb la lluita per les llibertats i la represa cultural fou persistent. També hi deixà una empremta literària, manifesta en la seva obra poètica, sobretot en el primer recull de poemes, Só tornat a Sant Julià (1986). Quant a la forma, assumint la «prosa retallada» d’Espriu, amb un vers lliure que destaca la microestructura sintàctica, el paral·lelisme, l’anàfora poètica, els lligams morfològics i el ritme, «Són fetes / de tombes / antigues / de torres, / de pedres / i d’invictes / muralles / que conten / rondalles / de boques / de foc» —tot i que no hi manquen les formes tradicionals. Quant al contingut, assumint-ne el to moral i el compromís indefugible amb el poble, la terra, la llengua..., fins a la lúcida amargor o la insubornable esperança, esquitxada adesiara d’un pessimisme que, si en l’autor de Sinera arrelava en la literatura sapiencial i en la situació del país, en el cas de Caria es nodria de la consciència d’uns fets viscuts en primera persona: l’isolament físic i cultural, el silenci imposat, l’esfondrament de la vida tradicional i l’esllanguiment del llenguatge alguerès, heretat de sis segles, que la modernitat i l’estatalisme arraconen i esmussen. Encara així, la seva confiança darrera era posada en les paraules:

Quan acabarà
aquesta inexorable
mort lenta
esper sol que
sobrevisquin
les paraules
just perquè
l’últim poeta
pugui escriure’n
la fi
en un epitafi

La paraula és comunicació, però també és companya en la solitud, i aquesta, un sentiment i una vivència que sovint acompanyaren el nostre autor —solitud de l’isolament col·lectiu, solitud de la llibertat, solitud de l’enyorança i de l’absència de l’amada, com palesa la poesia intimista del seu darrer recull de poemes, Pètals (1998), un cant d’amor mediterrani.

No puc fer altra cosa que esmentar les seves aportacions al coneixement del vocabulari i la toponímia algueresos. M’he referit ja a l’estudi del lèxic de la marineria, El lèxic dels mariners algueresos: Entre catalanitat i mediterraneïtat (1995-1996) —aparegut en dos volums de la Revista de l’Alguer—, una recerca de camp i d’arxiu, etimològica, lexicogràfica i etnogràfica. Mencionem l’estudi sobre els noms de plantes a l’Alguer, Le piante spontanee ad Alghero (2001), i també els treballs toponomàstics Toponomastica algherese (1993)i Il mondo del Càlic: Studi di toponomastica e lessicografia algherese (1990). També va tractar els aspectes històrics i socials de la realitat algueresa a L’Alguer, llengua i societat (1987) iL’alguerès des d’una perspectiva històrica (1990).

Més enllà de la creació literària i l’estudi filològic, el vessant cívic de l’activitat de Caria es concreta en múltiples iniciatives polítiques i culturals: des de la creació de plataformes culturals, com ara el Centre de Recerca i Documentació Eduard Toda i la damunt dita Revista de l’Alguer —una publicació anual d’alta cultura, molt digna—, fins a la creació de plataformes polítiques, com el moviment catalanista d’esquerra Sardenya i Llibertat, per esmentar solament les més destacades. El pessimisme, doncs, es convertia en lluita civil i en mística de la paraula com la mística es convertia en acció. Fins al darrer moment no ha cessat d’albirar i formular propostes de futur per a la llengua catalana a l’Alguer.

En reconeixement de la seva obra filològica i literària i amb l’expectativa de valer-se del seu coneixement expert i del seu coneixement viu de l’Alguer, l’Institut d’Estudis Catalans l’elegí membre corresponent el 28 de febrer de 2006.

Rafael Caria maldà sempre per un model unificat de llengua, d’acord amb les orientacions de l’IEC, amb una raonable adaptació a la realitat lingüística algueresa, davant altres tendències més localistes, comprensibles i eventualment justificables per a un determinat consum intern, però que poden travar a la llarga la desitjable confluència en una llengua literària comuna per a una comunitat lingüística sense fronteres, en la qual sigui possible un reconeixement recíproc.

La gran majoria de malalties infeccioses que es transmeten per ingestió d’aigua són conseqüència de la contaminació fecal. Alguns dels agents causals de dites malalties afecten només els humans, altres infecten humans i animals. El nostre territori, i molt especialment les conques dels rius que assorteixen d’aigua moltes zones de Catalunya, sofreix una forta pressió demogràfica i ramadera. Això fa que, malgrat les importants millores en el sanejament fetes durant els darrers 20-30 anys, els rius que abasten d’aigua les grans zones urbanes estiguin força contaminats, amb microbis d’origen fecal, des de les capçaleres. La qualitat microbiològica de les aigües subterrànies és variable segons les zones, però, en qualsevol cas, millor que la de les aigües superficials. La contaminació microbiològica de les aigües superficials i subterrànies no se sol veure afectada per les sequeres; més aviat són les pluges intenses les que l’empitjoren.

La pobra qualitat de molts dels nostres recursos d’aigua obliga a dur a terme tractaments de potabilització complexos. Aquest és el cas de les plantes potabilitzadores que abasten l’àrea de Barcelona. L’aigua que arriba a les xarxes de distribució és de bona qualitat microbiològica i el risc de sofrir infeccions per haver-ne consumit s’adequa a allò que estableix l’Organització Mundial de la Salut. Siguin quins siguin els recursos d’aigua utilitzats per a pal·liar l’actual sequera, cal pensar que no seran de pitjor qualitat microbiològica que els que s’empren actualment. Per tant, si se’ls sotmet als tractaments i controls habituals, no cal preveure un augment del risc d’infeccions perquè se’n consumeixi.

Les ciències dels aliments i de l’alimentació, la bromatologia i la nutrició, necessiten les aportacions de ciències més bàsiques (biològiques i químiques), i durant molt temps es van desenvolupar d’una manera més o menys empírica a les universitats, als centres de recerca i a les indústries, la qual cosa feia que se les considerés, en el món científic, com a «ciències d’aplicació», una mica de «segona fila». Fins i tot es deia que, més que «ciència», allò era «cuina». Molts professors universitaris i investigadors entenien que l’important era dedicar-se a ciències més bàsiques, «serioses i transcendents». Avui això ha canviat, i les relacions entre alimentació i salut (nutrició) i ciència i tecnologia dels aliments aplicades a dissenyar i elaborar aliments més segurs i saludables són objecte d’atenció científica, tant per les administracions públiques com per les empreses productores i transformadores d’aliments.

De la mateixa manera, en el passat, la destinació final dels aliments, la cuina, interessava a antropòlegs i gastrònoms, però no gaire a científics i tecnòlegs.

Això ha canviat substancialment, i avui ja no només la recerca en nutrició i ciència dels aliments no es considera «cuina», sinó que l’explosió de la gastronomia a tot arreu, i molt especialment a casa nostra, ha fet que les mateixes activitats culinàries mereixin més respecte científic i social.

Una manifestació molt important d’aquest fet és la creació de la Fundació Alícia, al Món Sant Benet, a la Catalunya central. Es tracta d’un centre de recerca dedicat a la innovació tecnològica de la cuina i a la difusió del patrimoni agroalimentari i gastronòmic, amb vocació social i obert al públic, per a promoure la bona alimentació. Creada per la Generalitat de Catalunya i Caixa Manresa, Alícia té un consell assessor presidit pel xef Ferran Adrià i l’assessorament del cardiòleg Valentí Fuster. Com ha dit molt bé Pere Castells, responsable del Departament de Recerca Gastronòmica i Científica d’aquesta fundació, fins i tot la cuina s’està sumant a la R+D (recerca i desenvolupament).

Alícia, a més, s’ocupa de la salut i els hàbits alimentaris, i contribueix a promoure la salut individual i col·lectiva, que no ha d’estar renyida amb el plaer del menjar, considerant no només l’alimentació de les persones sanes, sinó també la dels malalts, hospitalitzats o ambulatoris.

Les activitats de la fundació també inclouen l’educació alimentària, i posen una atenció especial en la infància i la joventut, amb la finalitat que, en aquest món que s’ha habituat massa a fer moltes coses amb presses i de qualsevol manera, es dediqui al menjar la deguda atenció, tant a l’hora de cuinar com en el moment de gaudir-ne en consumir-lo.

Catalunya, gràcies a la tasca de cuiners com Ferran Adrià i a un equip dinàmic i creatiu dirigit per Toni Massanés, disposa d’un centre pioner que ens dóna una gran projecció internacional i que contribueix eficaçment a millorar productes, aparells, estris, tècniques i plats que ens ajuden a menjar més bé i a estar més sans. És una magnífica contribució a l’assoliment del concepte de salut com una manera de viure més autònoma, solidària i joiosa.

Joan González Guardiola
Barcelonesa d’Edicions i Societat Catalana de Filosofia
ISBN: 978-84-7283-959-5
PVP: 20 €

En l’obra La mesura del temps, publicada per Barcelonesa d’Edicions i la Societat Catalana de Filosofia (SCF), filial de l’IEC, Joan González Guardiola pretén dos objectius. D’una banda, completar algunes de les tasques que la fenomenologia del filòsof alemany Martin Heidegger havia deixat obertes en el seu programa de treball; concretament, les tasques que es deixen obertes en el paràgraf 11 de l’obra Ser i Temps respecte a la possibilitat d’una «immersió més originària» del Dasein primitiu en els fenòmens. I, de l’altra, dur a terme una «investigació més a fons» de la relació entre el nombre en el succeir històric, el temps del món astronòmicament calculat i la temporalitat i historicitat del Dasein.

Aquestes dues possibilitats d’investigació no són desenvolupades per l’autor en el transcurs de la seva obra posterior, bé sigui pel rumb diferent que pren la seva obra a partir dels anys trenta, bé sigui pel poc interès que, de fet, tenien aquestes qüestions per al mateix filòsof. Aquests «fils de la investigació fenomenològica» han intentat, doncs, ser explotats aquí en les seves potencialitats per un diàleg futur amb la mateixa fenomenologia de Heidegger.

Discursos inaugurals de les institucions científiques catalanes a cavall dels segles XVIII i XIX

Santiago Riera i Fèlix Vilagrasa
Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica
ISBN: 978-84-7283-960-1

L’obra inclou els discursos de les institucions científiques i tècniques catalanes més importants que van veure la llum entre el 1760 i el 1850. Els discursos han estat recollits i comentats per Santiago Riera i Tuèbols, membre de l’IEC, i Fèlix Vilagrasa. En llegir-los s’hi poden copsar les idees, certament modernes, que bullien en la ment dels il·lustrats catalans de final del segle xviii i dels preromàntics de començament del segle xix, idees que contradiuen la imatge d’endarreriment científic propagada per la historiografia clàssica durant anys.

El llibre s’adreça a estudiants i docents d’història, els quals disposaran, d’aquesta manera, de documents acreditatius de la inquietud intel·lectual d’uns homes que no volien perdre el tren europeu. Aquesta actitud incidí decisivament en la història intel·lectual i cultural de la Catalunya de fa dos-cents anys.

Noms i descripcions dels peixos de la mar catalana. Tom I: Àgnats, Condrictis, Osteïctis (1a part)

Miquel Duran, exdirector del Laboratori Oceanogràfic de Palma i col·laborador del DIEC2, acaba de publicar Noms i descripcions dels peixos de la mar catalana, una obrade gran interès tant per a biòlegs marins com per a lingüistes. Joan Veny, membre de l’IEC i autor del pròleg, explica que es tracta d’un llibre «que fa una revisió dels noms científics i vulgars dels nostres peixos, en ressegueix la transmissió amb labor detectivesca i en traça descripcions acurades i assequibles al lector mitjà, sense renunciar a les exigències científiques; un llibre fet per un rar centaure ictiòleg i lingüista, que farà les delícies dels que se senten atrets per les espècies marines i els seus significants, un doble tresor, etnogràfic i lingüístic, que hem de maldar per protegir i salvaguardar com la part més preuada del nostre patrimoni».

L’interès de l’obra es completa amb les il·lustracions, fetes pel mateix autor, que destaquen els trets característics de cada espècie i en permeten la identificació.

Idees de combat: Dietari inconvenient

Josep-Maria Terricabras
Accent Editorial
ISBN: 9788493609504
PVP: 13 €

Josep-Maria Terricabras, membre de l’Institut, ha presentat recentment el seu últim llibre, Idees de combat. Dietari inconvenient, publicat per la gironina Accent Editorial. Aquest llibre recull un centenar d’articles que Terricabras va publicar en el seu bloc a Internet entre el 2004 i el 2007. Els articles hi són agrupats per temes (Països Catalans, Europa, món, cultura, religió, etc.) i, per tant, el lector hi trobarà una aproximació transversal al pensament de Terricabras.

L’autor afirma en el pròleg del llibre que, «amb aquest volum, doncs, m’he decidit a passar les meves notes de l’espai difús i il·limitat d’Internet a l’espai ben definit del llibre, que més aviat convida a la lectura reposada. Perquè, tot el que Internet té de veloç i d’immediat, ho té també de caduc i de volàtil. Per això m’ha semblat bo que la galàxia d’Internet i la de Guttenberg no es perdin del tot de vista sinó que s’ajudin mútuament en la missió de fer-nos més lúcids, més crítics, més cívics».

L’art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater

Jordi Julià
Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica
ISBN: 978-84-7283-953-3
PVP: 18 €

L’art imaginatiu, que va obtenir el Premi Josep Carner de Teoria Literària 2004 (IEC), és un intent de descriure el pensament literari, teòric i crític de Gabriel Ferrater. Aquest volum pot ser entès com un diccionari d’autor on s’aglutinen, en cada capítol autònom, les principals opinions de Ferrater sobre diferents aspectes estètics, artístics o literaris, acompanyades, justificades i contraposades amb les aportacions més destacades de la teoria de l’art i de la literatura, de manera que és possible una lectura discontínua de cada part del llibre.

Al mateix temps, però, l’obra de Jordi Julià permet una lectura narrativa que presenta la idea que el poeta català tenia de l’art i de la poesia, començant pel concepte més general i abstracte, «imaginació literària», i acabant amb el més concret i determinat històricament, «expressionisme». La disposició estructurada de les tretze parts que componen aquest estudi és pensada per a qui pretengui endinsar-se progressivament en el pensament crític i artístic de Gabriel Ferrater.

Recull d’articles

Aigua i política, de Josep Maria Terricabras
El Temps, 15 d’abril de 2008

Fer, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 13 d’abril de 2008

Mozzarella, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 7 d’abril de 2008

Restriccions, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 6 d’abril de 2008

L’Estació Espacial, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 31 de març de 2008

Universitat europea, de Ramon Folch
El Periódico de Catalunya, 30 de març de 2008

El joc dels drets humans, de Josep Maria Terricabras
El Periódico de Catalunya, 26 de març de 2008

Eleccions, de Pere Puigdomènech
El Periódico de Catalunya, 17 de març de 2008

Joan Aramon i Serra, de Joan Martí i Castell
Serra d’Or, 1 de març de 2008

Sentit de país, de Josep Maria Terricabras
El Temps, 18 de març de 2008

Emocions per suplir idees, de Josep Maria Terricabras
El Periódico de Catalunya, 19 de març de 2008