Número 248
juny 2020
ISSN 2013-4630
Alta/baixa butlletí  Seguiu l'IEC a Twitter  facebook

Entra en funcionament l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC) de Perpinyà

L’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC) de Perpinyà, que va entrar en funcionament coincidint amb el període de confinament, és un organisme de política lingüística, el primer que existeix al nord de l’Albera, que inclou les institucions i administracions públiques de la Catalunya del Nord, com són l’Estat francès, el Consell Regional, el Departament dels Pirineus Orientals, els municipis de la zona i la Universitat de Perpinyà. 

L’objectiu de l’OPLC és fer un pas determinant en la recuperació del català a la zona. Així es pretén garantir el desenvolupament de la llengua catalana, treballar en l’augment de l’ús del català i fer créixer el nombre de parlants actius. La seva missió és «la concepció, la definició i l’aplicació d’una política lingüística pública i concertada a favor de la llengua catalana», amb seu a la Universitat de Perpinyà.

La Secció Filològica (SF) de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) forma part del Consell científic de l’OPLC, que presideix el director de l’Institut Franco-Català Transfronterer i membre corresponent de la SF de l’IEC, Alà Baylac-Ferrer. També en formen part la Facultat d’Estudis Catalans de la Universitat de Perpinyà i Joan Peytaví Deixona, membre nord-català de la SF de l’IEC.

Podeu trobar més informació en el seu web

L’IEC, cent tretze anys de vida

El 18 de juny de 1907, la Diputació Provincial de Barcelona, amb un dictamen signat pel president Enric Prat de la Riba, creava «un nou centre que podrà anomenar-se Institut d’Estudis Catalans». El seu Reglament interior fou aprovat per la Diputació el 31 de juliol de 1907.

No havia de ser una entitat primordialment honorífica com les antigues acadèmies, sinó un nucli organitzador de la recerca que havia de transformar la tasca individual en una empresa col·lectiva. Es tractava de la primera institucionalització amb suport públic del moviment que havien iniciat els literats de la Renaixença en convertir la llengua popular en llengua moderna de cultura que havien complementat els centres excursionistes amb el coneixement dels monuments, del folklore, de la geografia i del patrimoni natural de Catalunya. Es tractava d’assolir un primer estadi de professionalització i de projectar internacionalment la comunitat científica catalana com a tal, de convertir la cultura catalana en una cultura nacional normal equiparable a les altres europees.

L’Institut s’instal·là al segon pis del Palau de la Generalitat, en unes dependències que acabava d’abandonar l’Audiència Provincial de Barcelona, que s’havia traslladat al Palau de Justícia, al passeig de Sant Joan. L’Institut tenia entrada pròpia pel carrer del Bisbe. De seguida establí una relació d’intercanvi de publicacions amb cent quinze institucions acadèmiques i universitàries d’arreu del món, i immediatament es començà a formar una biblioteca amb adquisicions i donacions de fons importants.

 

Albert Balcells i González
«Cent anys d’història de l’Institut d’Estudis Catalans»,
a IEC, l'Institut d'Estudis Catalans. 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans

Els tresors carolingis de la Biblioteca de Catalunya

Catalunya disposa d’un dels fons documentals de l’època carolíngia més rics d’Europa. Es tracta d’uns 4.000 documents que es conserven en arxius i biblioteques de tot el país. L’equip de CATCAR ha visitat una de les llars d’aquest valuós patrimoni: la Biblioteca de Catalunya.

De la mà de Jaume de Puig, vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans i responsable del projecte CATCAR ens hem pogut endinsar en aquell món, que, en plena alta edat mitjana, va saber valorar l’escriptura com a eix vertebrador de la societat.

Compravendes, donacions, testaments, consagracions d’esglésies i escrits judicials ens permeten reconstruir la vida d’aquells primers catalans que, sense ser-ne conscients, van posar les bases de l’Europa occidental actual. 

L’IEC edita el llibre Els aliments, a cura de Jordi Salas-Salvadó

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) acaba d’editar Els aliments, dins la col·lecció «Publicacions de la Presidència». El llibre és un recull de conferències en què diferents acadèmies i instituts de Catalunya han tractat temes d’actualitat relacionats amb l’alimentació. Entre els autors dels textos hi ha el president de l’IEC, Joandomènec Ros, i altres membres de l’IEC, com Abel Mariné, que pertany a la Secció de Ciències Biològiques (SECCB) d’aquesta institució i és membre fundador de l’Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació (ACCA), filial de l’IEC. També s’hi han recollit aportacions de la presidenta actual de l’ACCA, Montserrat Rivero; de la secretària del Centre Català de la Nutrició (CCNIEC), adscrit a l’IEC, Montse Barbany, i del doctor Bonaventura Clotet, membre de la SECCB de l’IEC, entre d’altres. Hem parlat amb el curador de l’obra, Jordi Salas-Salvadó, que també és membre de la SECCB. 

Doctor Salas, quins són els temes que més preocupen avui els professionals vinculats a l’alimentació?

Jo he dedicat una gran part de la meva vida a determinar quins aliments o patrons dietètics són bons per a la prevenció o el tractament de l’obesitat, la diabetis, les malalties cardiovasculars o el càncer. Molts dels grans epidemiòlegs i persones dedicades a la salut pública que he conegut en els darrers anys han dedicat grans esforços a determinar quina hauria de ser la producció alimentària i la nostra alimentació no només per a prevenir malalties, sinó també per a mantenir la integritat del planeta. La sostenibilitat del planeta és a les nostres mans i determinarà el futur de les properes generacions. A més, actualment sabem que nosaltres no solament som responsables de tenir una bona alimentació per a preservar la nostra salut i la dels nostres fills. Coneixem diferents mecanismes epigenètics que expliquen que seguir un estil de vida poc saludable o una alimentació incorrecte pot tenir conseqüències no només en els nostres fills (per exemple, durant la gestació), sinó també en els nostres nets i besnets.

La característica més marcada d’aquest llibre és la transversalitat. L’alimentació està vinculada a més àrees de les que, en principi, podem imaginar?

L’alimentació i la nutrició són ciències totalment transversals que interessen a metges, dietistes nutricionistes, farmacèutics, agrònoms, veterinaris, economistes, biòlegs, biotecnòlegs, educadors, planificadors de salut, restauradors… No voler-ho reconèixer és absurd. Ho dic perquè moltes vegades he vist lluites professionals per a dir «això és competència meva». Un bon mestre meu deia: «el coneixement no és de ningú, sinó de qui el posseeix». Una veritat com un temple. Precisament, el que és enriquidor, per exemple, en el camp de la investigació, que conec perfectament, és la col·laboració entre persones de diferents disciplines per a intentar respondre a preguntes sense resposta.

Com va sorgir la idea de fer un llibre amb tantes col·laboracions?

La idea no va ser meva, sinó del president de l’IEC. Ell em va explicar la idea de fer diverses sessions en col·laboració amb les diferents institucions i acadèmies catalanes entorn dels aliments, l’alimentació i la nutrició. Em va semblar una idea excel·lent, perquè precisament fomenta col·laboracions entre diferents disciplines i vol aconseguir interdisciplinarietat en la discussió de temes candents. Ell em va entusiasmar i em va encarregar tenir cura d’aquest llibre.

El llibre s’ha estructurat en dos blocs: el primer se centra en la regió, la producció i la sostenibilitat, i el segon recull les sessions relatives a les inclinacions alimentàries actuals, nous aliments i inquietuds, entre d’altres. Parlem primer de la producció dels aliments. S’imposen nous hàbits? Caldrà replantejar-nos com produïm els aliments per a ser capaços d’atendre la demanda mundial d’aliments en els pròxims anys?

Cada vegada la gent és més conscient de la importància que l’alimentació té per a la salut. Crec que en els propers anys en els països desenvolupats augmentarà molt l’alimentació més vegetariana, amb aliments ecològics, com a resultat de la preocupació d’alguns grups en relació amb la sostenibilitat del planeta. El sobrecreixement demogràfic i el canvi climàtic ens posarà a la corda fluixa i haurem d’adoptar noves maneres de produir aliments, d’emmagatzemar-los i transportar-los i de consumir-los. Serà important promocionar els productes de proximitat i, per això, haurem de fer polítiques de preservació de l’agricultura en el medi rural europeu. Hi ha una disminució molt greu de la renda agrícola i els joves abandonen les zones rurals i la producció d’aliments. Això té efectes sobre la producció, que depèn del transport a grans distàncies, i sobre l’abandonament del medi rural. Haurem d’economitzar el consum d’aigua i evitar produir gasos amb efectes indesitjables. Haurem de buscar noves maneres de reutilitzar els residus alimentaris per a fer-ne adobs per a l’agricultura o energia. Aquestes són algunes de les situacions que haurem d’afrontar en un futur immediat.

El fet de viure a Catalunya, com ens afecta en relació amb l’alimentació?

Vivim en una zona vorejada pel mar Mediterrani. Com a conseqüència, l’alimentació a Catalunya es veu granment influenciada pel que es coneix avui en dia amb el nom de dieta mediterrània. Aquest patró dietètic va ser definit als anys seixanta i ha estat àmpliament reconegut per la comunitat científica com un dels més saludables per a la prevenció de les malalties cròniques. Un dels grans responsables que ha contribuït a aquest reconeixement és l’estudi PREDIMED, que es va dur a terme en diferents territoris d’Espanya, entre els quals hi havia Catalunya, i que ha aportat proves sòlides en relació amb el paper que té la dieta mediterrània en la prevenció de les malalties cardiovasculars. La dieta mediterrània es caracteritza per un alt consum de fruita, verdura, cereals integrals, llegums, fruits secs i oli d’oliva; un consum baix-moderat de làctics, carn blanca, peix i ous, i un consum baix de carns vermelles i processades. A més, destaca per l’ús de productes locals i de temporada i, recentment, també ha estat reconeguda com una dieta sostenible que ajuda a preservar el planeta. No obstant això, he de destacar que cada vegada més la població catalana s’allunya d’aquest patró dietètic, sobretot els joves, i adopta una dieta més occidentalitzada amb un consum més elevat de productes processats i begudes ensucrades.

Pel que fa a l’alimentació, ens alimentem millor o pitjor que els nostres pares?

Quant a seguretat alimentària, mai en la curta història de la humanitat no hem menjat més segurs. Abans, les persones es morien, entre altres motius, per mala higiene alimentària. De fet, en els països subdesenvolupats un gran percentatge de mortalitat encara es deu a les males condicions higièniques de l’aigua de beguda o dels aliments que es consumeixen. Pel que fa a la composició de la dieta, possiblement en els anys seixanta o setanta del segle passat menjàvem més equilibradament. Com a mínim, teníem una millor adherència a la dieta mediterrània, que podem afirmar que és un dels models alimentaris dels quals tenim més proves que protegeix de les malalties cardiovasculars, del càncer i d’altres malalties cròniques. La gent gran del nostre país és la que segueix millor el que anomenem dieta mediterrània. Els joves i els nens són els que s’aparten més d’aquest model.

Mengem massa?

Mengem massa pel que gastem. El nostre cos ha d’estar en equilibri energètic. Les entrades han de ser equivalents a les pèrdues d’energia. Tendim a menjar massa per l’activitat física o l’exercici que realitzem. Un desequilibri de 100 kcal al dia representa un augment de 3 a 5 kg cada any. La població de països de la conca mediterrània és molt sedentària i inactiva i això passa factura, ja que contribueix a un augment de pes, més susceptibilitat a la diabetis i a les malalties cardiovasculars. El nostre país és un dels que té més nens obesos d’Europa. Ens ho hauríem de fer mirar i dedicar esforços a combatre la pandèmia del segle: l’obesitat.

La població està ben informada sobre el que menja?

Avui en dia, gràcies a les noves tecnologies, la població rep constantment informació sobre alimentació. El problema és la qualitat de la informació rebuda. Molts influenciadors (influencers), celebritats i persones que no són professionals de l’àmbit de la nutrició i la salut donen consells sobre alimentació. Malauradament, molts d’aquests consells no tenen cap base científica sòlida. El fet de no seguir una alimentació saludable adaptada a les necessitats de cada individu pot comportar el risc de patir malalties. Per tant, és molt important saber discernir entre el que és informació de qualitat i basada en proves científiques d’aquella que és espúria. Aquí és on tenen un paper molt important els professionals de la nutrició com, per exemple, els dietistes nutricionistes. Aquests experts, amb titulació universitària, són els únics capaços de modificar la salut de les persones a través de l’alimentació.

Fins a quin punt influeix la capacitat econòmica en l’alimentació?

M’atreviria a dir que molt. Hi ha molts factors que acaben influenciant l’alimentació de les persones i un dels que té un pes més important és el nivell socioeconòmic. S’ha vist que les persones amb un nivell socioeconòmic elevat tendeixen a tenir uns hàbits alimentaris més saludables, mentre que els que tenen un nivell socioeconòmic baix són menys consistents amb les recomanacions nutricionals o les guies dietètiques. El preu dels aliments es considera un factor determinant a l’hora de consumir-los. Per això han sorgit estratègies i recomanacions a diferents països europeus sobre taxar amb impostos o amb subvencions aquells aliments que es consumeixen en excés (les begudes ensucrades, per exemple) o en poca quantitat (com ara la fruita i la verdura), respectivament.

Abel Mariné i Montserrat Rivero són dos dels científics que signen la conferència «Menjar amb por? Trencant mites». Poseu-nos algun exemple de mites sobre l’alimentació que s’haurien de desterrar definitivament del nostre imaginari.

És evident que n’hi ha: les religions, les modes, les xarxes, l’esnobisme, la pseudociència o la indústria alimentària han atorgat propietats i qualitats a alguns aliments sense cap fonament científic. El mite fa referència a persones, coses o fets extraordinaris que no són reals; alguns aliments o formes d’alimentar-nos també han gaudit d’aquesta consideració o l’han patida. Que el pa engreixa, que no s’han de barrejar certs aliments, que és millor no menjar carn, que els adults no han de prendre llet ni productes làctics, que el vi és bo per al cor o que determinades baies d’un cert desert són la panacea per a la salut són una petita mostra del garbuix d’idees que circulen entre la població. Per tal de donar resposta a tanta informació desinformada, els científics hem de garantir la fiabilitat de les fonts d’informació amb proves científiques i ètiques, hem de treballar per a aconseguir aplicar un etiquetatge entenedor i correcte en els productes, i hem d’educar en l’alimentació i en els hàbits de vida saludable. Hem de donar a la població els coneixements, la informació i la disposició suficients perquè puguin escollir les opcions nutricionals més saludables. No és una tasca senzilla ni ràpida, és necessari aclarir conceptes i donar confiança, sense alarmismes ni estigmatitzacions. 

Ens diuen que l’estómac és el segon cervell que tenim. Quina base científica té aquesta afirmació?

En els últims anys s’ha demostrat que la microbiota intestinal es troba fortament connectada amb el sistema nerviós central. D’aquí que es consideri que l’intestí (i no l’estómac) és el segon cervell. Aquests microorganismes que trobem a l’intestí no només permeten un manteniment adequat de l’homeòstasi intestinal i l’absorció dels nutrients, sinó que també tenen un paper fonamental en la conducta i el comportament. La microbiota intestinal té la capacitat de produir mediadors del sistema nerviós i endocrí, com ara hormones i neurotransmissors que poden modificar el sistema nerviós entèric. A més a més, s’ha vist que aquests efectes també poden arribar al sistema nerviós central a través del nervi vague. De fet, s’ha demostrat que si la microbiota intestinal no és l’apropiada, la barrera hematoencefàlica pot ser defectuosa, ja que la seva permeabilitat depèn, en part, dels productes generats per aquests microorganismes. És important tenir en compte que la relació microbiota intestinal - cervell és bidireccional, de manera que l’estrès o determinats estats emocionals poden tenir efectes perjudicials en l’intestí i els microorganismes que l’habiten. Alguns estudis previs han demostrat que la modificació de la microbiota intestinal comporta canvis en la conducta i, a l’inrevés, canvis conductuals poden modificar la microbiota intestinal.

Joandomènec Ros titula la seva conferència que es recull en el llibre «El frau més gran de la història: les conseqüències de l’agricultura per a la humanitat i per al medi ambient». Quin és aquest frau que descriu?

Em sembla interessantíssim. Partint dels seus coneixements com a biòleg i ecòleg ens planteja un profund, savi i crec que trist estudi de la relació de l’ésser humà amb el medi natural. Afegeixo que és trist i decebedor comprovar com hem arramblat, malmès i deteriorat el planeta. Ens explica com, de manera sistemàtica des de la revolució neolítica, l’ésser humà ha fet de la natura una eina al seu servei sense tenir cap mirament per l’entorn. Tota la publicació denota una gran preocupació per la devastació que provoquen les nostres accions. Governs i governants, tot i que s’omplen la boca de grans paraules i ens ofereixen imatges de grans reunions d’àmbit mundial, continuen ignorant la gravetat de la situació. Comparteixo completament aquestes inquietuds. Ara mateix ja tenim un gran problema en forma de pandèmia que molts científics ja havien predit, segurament, a conseqüència de les accions de l’ésser humà sobre la natura.
Si amb la revolució neolítica i el pas de l’home de caçador i recol·lector a agricultor i ramader es va fer el primer pas per a començar a destruir la natura i amb ella a nosaltres mateixos, està clar que, si no corregim els errors, posem en risc el nostre futur com a espècie.

En el seu text, el doctor Bonaventura Clotet ens parla, juntament amb Francisco Guarner, de la importància que té l’alimentació en la microbiota intestinal i les seves possibles repercussions en la salut. Els bacteris intestinals tenen un paper tan important?

S’ha vist que la pèrdua de diversitat d’espècies i de riquesa gènica en el nostre còlon (intestí gros) es relaciona íntimament amb diferents malalties. L’alimentació té un paper molt important a l’hora de modular no solament la diversitat i la riquesa dels bacteris que conviuen en nosaltres, sinó que també pot modular selectivament els tipus de bacteris que hi ha. Aquests bacteris produeixen metabòlits i són capaços de modificar la integritat de la mucosa intestinal, la immunitat i el metabolisme de l’hoste. Així que cada vegada tenim més clar que la dieta, a través de la nostra flora intestinal composta per bacteris, virus i altres microorganismes pot explicar els beneficis o perjudicis que alguns aliments poden tenir en la salut i la malaltia. Actualment ens enfrontem no solament a identificar com la dieta modifica la microbiota intestinal, sinó també a entendre els mecanismes que vehiculen la influència de la dieta en la fisiologia humana.

Montserrat Rivero és una de les signants del text «Avenços rellevants en nutrició». Quins són els avenços més importants?

En els últims anys, hem assistit a grans avenços que ens permeten, per exemple, explicar les diferents respostes metabòliques que té l’ésser humà enfront del consum d’aliments o dietes en particular. Les ciències que anomenem òmiques han contribuït enormement a entendre que possiblement en el futur podrem parlar de «nutrició personalitzada» individualitzant els consells nutricionals en funció del nostre genoma o microbioma. Hi ha molts altres avenços que són impossibles de resumir en quatre ratlles. És per això que convido tots els interessats a llegir el llibre Els aliments, una obra en què han contribuït autors rellevants i que precisament fan reflexions sobre els avenços que es produeixen en relació amb els aliments, l’alimentació i la salut.
 

Les revelacions de La NO-extradició de Ventura Gassol

Avui, 17 de juny, arriba a les llibreries La NO-extradició de Ventura Gassol (Barcelona: Editorial Base, 2020), de Manuel Castellet, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i president d’aquesta institució (1995-2002), i Rosa Anna Felip. El llibre revela una sentència que exculpa el conseller de Cultura de la Generalitat republicana de provocar el suposat assassinat del bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, acusació formulada pel Govern franquista. Hem parlat amb Manuel Castellet de l’obra i de la investigació que l’ha feta possible.

La NO-extradició de Ventura Gassol té l’origen en el seu llibre anterior, La mitra de l’exili. Quin ha estat el fil conductor?

A la novel·la històrica La mitra de l’exili volia parlar de la mort del cardenal Vidal i Barraquer a Suïssa i, en la recerca que vam fer amb Rosa Anna Felip, ens van aparèixer el mecenes Rafael Patxot i el poeta i polític Ventura Gassol. La figura de Gassol, que havia salvat d’una mort segura els altres dos el 1936, ens va captivar i vam decidir que, un cop acabada la novel·la, investigaríem sobre la vida de Gassol en els anys anteriors al dinar a Friburg dels tres personatges la vigília de la mort del cardenal.

On els ha portat la investigació sobre Ventura Gassol?

Assabentats que Gassol havia estat a la presó d’Ais de Provença, vam anar a aquesta ciutat a veure què hi trobàvem. Allà, als Arxius Departamentals de les Boques del Roine, ens van facilitar la sentència, manuscrita, de la Cour d’Appel que denegava l’extradició de Gassol sol·licitada pel Govern espanyol l’any 1941.
A partir d’aquí, vam cercar i trobar material a l’Arxiu Central del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; posteriorment, vam anar a diferents arxius de l’entorn de Madrid, al de l’Administració, al de la Fiscalia, al del Suprem i a l’Històric, i també al de Salamanca.
Per completar la informació, vam decidir consultar els Arxius Diplomàtics de França, a prop de París, i sondejar la possibilitat d’accedir als arxius vaticans. Finalment, vam anar a Poblet i a Cambrils, on vam trobar una peça cabdal.

El llibre se centra en el final de la vida política de Ventura Gassol (1893-1980), i explica i aporta documents inèdits sobre les dues causes judicials en què va estar implicat el conseller republicà. Per què el règim franquista el va perseguir tant? Què representava per a ells?

Ventura Gasol fou jutjat en rebel·lia pel Tribunal de Responsabilidades Políticas i, posteriorment, se’l va incloure en la Causa General, ja que el règim el considerava «el elemento en que se ha tratado de idealitzar el separatismo catalán». Després que el president Companys fos dut a Espanya i afusellat, Gassol era el polític català més cobejat pel règim.

El fet que s’acusés Gassol de matar un home que era viu i estava amagat pel mateix règim és molt greu. Els ha sorprès?

En la petició d’extradició de Gassol del juny de 1941, a més dels càrrecs habituals en altres peticions, s’hi afegia la d’haver provocat l’assassinat del bisbe de Barcelona Manuel Irurita, una acusació molt greu perquè, a més dels delictes de tipus polítics, presentava una causa d’assassinat. Sobre el possible assassinat del bisbe hem consultat les declaracions de diversos testimonis davant del fiscal delegat per a la Causa General, però no ha estat un tema central en la nostra recerca. Des de fa uns quants anys, se sabia més o menys que el bisbe no havia estat assassinat el 1936, com es deia, però ara nosaltres presentem una sentència d’un tribunal en la que diu explícitament que tal assassinat no es va produir.

Creu que aquests fets haurien d’haver sortit a la llum des de l’esfera política?

No necessàriament. Gassol, que fou una persona cabdal durant la Generalitat republicana, tant per l’íntima amistat amb el president Macià com per la seva tasca com a conseller d’Instrucció Pública, primer, i de Cultura, després, va signar l’abril de 1942 un document comprometent-se a no fer més política, amb l’esperança de poder-se traslladar a Mèxic, on ja hi eren la seva muller i els dos fills. No ho va aconseguir, però. Potser, pel fet de renunciar a la vida política ha estat més oblidat que altres consellers d’aquella època.

És inevitable fer un paral·lelisme amb causes actuals que inclouen acusacions que es basen en dades falses. Hi està d’acord?

Efectivament, és bastant inevitable. El Govern espanyol va presentar una primera petició d’extradició el gener de 1941, que va ser refusada pel Govern francès de Vichy perquè no s’adequava al que establia el Tractat d’Extradició entre França i Espanya. A la nova petició del mes de juny s’hi va incorporar l’acusació d’haver provocat l’assassinat del bisbe. Durant la primavera i l’estiu d’aquell any, la insistència del ministre espanyol d’Afers Estrangers va ser constant, com ho acrediten alguns documents que presentem; però també, en sentit contrari, l’opinió de la Nunciatura i la pressió exterior, sobretot del Govern mexicà. Ara s’acusa de rebel·lió, i les penes són d’anys de presó; llavors, a Gassol se l’acusava d’assassinat, i la pena podia ser de mort.

El llibre té un to molt divulgatiu. A quins lectors els agradaria arribar?

A tothom que estigui interessat en el nostre passat i tingui curiositat per saber per què es van produir certs fets, no desitjats. Això inclou un ampli ventall de lectors, que apreciïn la precisió i el rigor en els raonaments i en l’ús dels documents, però també a persones que desitgin formar-se una opinió més clara de qui era Ventura Gassol.

Creu que, amb aquestes dades, la figura de Ventura Gassol queda redibuixada d’alguna manera?

Penso que encara ens manca una bona biografia de Ventura Gasol i que aquest llibre contribueix a conèixer amb profunditat una de les etapes més dures de la seva vida. Ell, després, es va refugiar en la poesia, però la política catalana va perdre un home d’una dignitat indefallent.

Podeu veure la presentació virtual del llibre aquí.

 


 

Un estudi liderat per Jordi Llorca, membre de l’IEC, revela l’origen de dos fragments del meteorit de Barcelona, que va caure el 1704

El 25 de desembre de 1704, el dia de Nadal, a les cinc de la tarda, un fenomen totalment inesperat va interrompre la calma del capvespre. Una enorme i estrident bola de foc que queia del cel va travessar el firmament, fet que va causar una gran alarma entre la població. El meteorit conegut amb el nom de meteorit de Barcelona, que es va poder observar des de Marsella fins a Barcelona, va caure, segons diversos testimonis, a la rodalia de Terrassa i, fins avui, es creia que no se n’havia conservat cap fragment.

La revista Meteoritics and Planetary Science dona a conèixer la troballa de dos fragments que han passat desapercebuts durant tres segles entre les col·leccions del gabinet de curiositats de la família Salvador. A més, l’article recopila una vintena de documents històrics que no només deixen constància de la caiguda del meteorit, sinó que constitueixen un valuós testimoni de l’origen diví que s’atribuïa als meteorits en l’època moderna. L’estudi s’ha dut a terme a la Universitat Politècnica de Catalunya - BarcelonaTech (UPC) i al Museu de Ciències Naturals de Barcelona a través d’un projecte de recerca de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

El meteorit de Barcelona, que va caure en un dia tan emblemàtic com el dia de Nadal i durant la Guerra de Successió, va donar lloc a nombroses prediccions i supersticions. Els dos bàndols de la guerra el van utilitzar amb objectius propagandístics. Els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria ho van interpretar com un senyal de Déu en favor seu, mentre que els partidaris de Felip V ho van considerar un advertiment als catalans per la usurpació de la casa d’Àustria.

L’estudi conté una descripció petrogràfica i geoquímica del meteorit que ha revelat que els fragments —constituïts majoritàriament per silicats i petites partícules metàl·liques— corresponen a una condrita ordinària, de la qual cosa es desprèn que el meteorit formava part d’un asteroide primitiu procedent d’entre les òrbites de Mart i Júpiter. El meteorit és el setè més antic que es conserva a tot el món i el tercer més antic conservat a Europa. Per a estudiar-lo amb detall, s’han fet servir tècniques avançades d’anàlisi (tomografia de raigs X, microscòpia electrònica i microsonda electrònica).

Els autors han comparat les restes del meteorit de Barcelona amb els quatre meteorits que se sap que han caigut o s’han trobat a Catalunya: els caiguts a Nulles (Alt Camp) el 1851 i a Cañellas (Garraf) el 1861, i els trobats a Girona el 1899 i al Garraf el 1905. L’estudi conclou que, clarament, cap d’aquests fragments poden ser confosos amb el meteorit del 1704. 

Els dos fragments del meteorit de Barcelona, que pesen 50 i 34 grams, respectivament, s’han trobat en un pot de vidre mentre es documentava la Col·lecció Salvador. En el pot, també hi havia un sobre que contenia una etiqueta incompleta i mig esborrada, en la qual encara es podia llegir «Pe[d]ra [que ca]ygué d’un […] […] u es […]en […]y 1704». 

La família Salvador va ser una brillant nissaga d’apotecaris i botànics que, des de començaments del segle XVII fins a mitjan segle XIX, van aplegar una biblioteca i unes col·leccions científiques molt importants i van mantenir un gabinet de curiositats a la rebotiga de la seva apotecaria del carrer Ample de Barcelona. Els gabinets de curiositats, que van proliferar a Europa des del Renaixement fins a la fi de la Il·lustració, van tenir un paper fonamental en l’elaboració i la transmissió del coneixement sobre la natura durant tres segles. L’espai del carrer Ample ja no existeix, però l’Institut Botànic de Barcelona conserva tot el mobiliari i les prestatgeries, una biblioteca amb més de mil cinc-cents volums, un herbari únic amb quasi cinc mil plecs, uns catorze mil espècimens dels regnes animal, vegetal i mineral, així com diaris de viatge i nombrosa correspondència; tot plegat d’una extraordinària vàlua científica.

Enllaç a l’article «The meteorite of Barcelona: history, discovery, and classification».

Podeu trobar més informació al Portal de Recerca de l'IEC. 

 

Autors:

. Jordi Llorca, coordinador de l’estudi. Director del Centre de Recerca en Ciència i Enginyeria Multiescala de Barcelona de la UPC i membre de la Secció de Ciència i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans. 

. Marc Campeny, conservador de mineralogia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

. Neus Ibáñez Cortina, conservadora del Gabinet Salvador de l’Institut Botànic de Barcelona. 

. David Allepuz, Observatori de Sant Julià de Vilatorta.

. Josep Maria Camarasa, Seminari d’Història de la Ciència Joan Francesc Bahí. Fundació Carl Faust.

. Josep Aurell Garrido, Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont (ICP).

L’Arxiu de l’IEC, un quilòmetre de documentació

Amb motiu del Dia Internacional dels Arxius, hem trucat a la porta de l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Eulàlia Miret, cap del Servei de Documentació i Arxiu de l’IEC, ens ha parlat de la història d’aquesta part fonamental de la institució, del seu contingut i de com encara el futur. L’Arxiu ja apareix documentat l’any 1917, quan l’IEC es trobava al Palau de la Generalitat.

Actualment, situat a la Casa de Convalescència, és un servei en plena transformació, que treballa en el gran repte de la digitalització i difusió del seu fons: un quilòmetre de documentació que nodreix la història i la cultura del nostre país. 

Reflexions sobre la pandèmia de la COVID-19 des del punt de vista de la geografia

El dimarts 16 de juny va tenir lloc en format virtual la taula rodona «Reflexions des de la geografia sobre la pandèmia de la COVID-19», organitzada per la Societat Catalana de Geografia, filial de l’IEC.

Van intervenir-hi Oriol Nel·lo, professor titular del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que va parlar sobre les relacions entre la pandèmia, el territori i la societat; Albert Esteve, geògraf, demògraf i director del Centre d’Estudis Demogràfics, que va parlar sobre les conseqüències demogràfiques de la pandèmia, i Jesús Burgueño, catedràtic de geografia de la Universitat de Lleida i vicepresident de la Societat Catalana de Geografia (SCG), que va aprofundir en les regions sanitàries i els problemes de les fronteres interiors durant el confinament. Va actuar de moderadora Anna Ortiz Guitart, professora titular del Departament de Geografia de la UAB i vocal de la SCG.

La pandèmia de la COVID-19 ha trasbalsat les nostres vides, ha portat malaltia i mort, ens ha confinat a casa, ha paralitzat l’economia, ha aguditzat la pobresa, ha eixamplat la bretxa social, ens ha fet obrir els ulls sobre allò que realment és essencial a les nostres vides… Són molts els canvis que hem viscut i que viurem; per aquest motiu, des de diferents àmbits del coneixement, s’intenta donar respostes a moltes preguntes i dubtes que apareixen cada dia.

Oriol Nel·lo va centrar la seva conferència en la relació entre ciutat i epidèmia, i en acabat va passar a parlar de la relació entre la mobilitat i la pandèmia. Va començar l’exposició amb una frase d’Albert Camus al seu llibre La pesta, on deia que la pesta té una funció benèfica: fa obrir els ulls, fa pensar. Segons Nel·lo, «així com les crisis, les plagues fan visible allò que de vegades ens és invisible. Això també és així respecte a la manera com ens establim sobre el territori, com ens relacionem amb l’entorn, qüestions eminentment geogràfiques. Per això em sembla oportuna aquesta conferència».

Nel·lo també va fer referència al Grup de Recerca sobre Energia, Territori i Societat, que ha tractat de fer diverses recerques entorn de la crisi i, concretament, ha estudiat la relació entre la crisi i la renda, és a dir, la incidència de l’epidèmia en la renda de les persones. També ha investigat la relació que hi ha entre la renda i la mobilitat. 

Albert Esteve, per la seva banda, va iniciar la seva xerrada posant èmfasi en el fet que «estem vivint uns moments excepcionals que han revolucionat les nostres vides no només des d’un punt de vista personal sinó també acadèmic». Va aprofitar també per a fer diverses reflexions al voltant de dos temes: el fet que aquesta pandèmia té efectes en la dinàmica demogràfica i el fet de veure la demografia com a disciplina que pot ajudar a estudiar aquesta pandèmia. «S’ha produït una petita revolució en aquest camp, perquè persones que fa poc no havien sentit a parlar d’aquesta malaltia ara treballen gairebé a jornada completa en aquest tema. Han fet un aprenentatge exprés per a veure que la demografia hi pot dir quelcom». I va vaticinar que «contràriament al que pugui semblar, probablement els naixements i les migracions seran els fenòmens que més es ressentiran d’aquesta pandèmia».

Jesús Burgueño va plantejar la repercussió d’aquesta crisi sanitària en la percepció de les divisions territorials, en com els nostres esquemes s’han capgirat i com els límits territorials s’han convertit en fronteres dures. «S’ha visualitzat de manera molt clara que els límits convé tenir-los lluny. Són incòmodes», va reblar.

Segons Burgueño, «estem envoltats de llindars; jurídicament i geogràficament és inevitable estar envoltats de llindars o límits, però ara amb la pandèmia ha quedat molt palès per al conjunt de la ciutadania».

A més, el vicepresident de la Societat Catalana de Geografia va remarcar que Catalunya s’ha dividit en regions sanitàries, que coincideixen fonamentalment amb les futures vegueries. «La crisi ens ha deixat una sèrie d’imatges cartogràfiques, de delimitacions notables. La primera imatge potent és que l’Estat ha hagut d’assumir per primera vegada una pluralitat, una asimetria, una concepció federal de com s’organitza el territori, de tal manera que cada comunitat autònoma ha pogut plantejar el desconfinament per regions sanitàries o sectors. L’Estat pot funcionar amb esquemes diferents; no cal funcionar per províncies necessàriament».

Després de les tres exposicions, els espectadors van poder intervenir en un torn de paraules obert perquè els oradors hi poguessin respondre convenientment.

Xavier Pons: «Quasi tot és informació geogràfica perquè quasi tot passa en algun lloc»

La Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va organitzar el dijous 18 de juny la conferència virtual «La geoinformació per a modelitzar el món real. Quins desafiaments comporta?», a càrrec de Xavier Pons, catedràtic de geografia a la Universitat Autònoma de Barcelona. El doctor Pons va analitzar la situació d’aquesta disciplina, que afronta reptes clau com l’actualització dels formats amb què treballa o la millora de la difusió de les dades. 

El professor va explicar que actualment la recollida de la informació referida a qualsevol punt de la Terra s’ha batejat amb el nom de ciència i tecnologia geogràfica, perquè inclou una part de recerca i una part tecnològica: «Podem dir que hi conflueixen la cartografia tradicional i la recaptació de dades amb avions, drons i satèl·lits.» El professor va remarcar que aquesta disciplina «no es podria desenvolupar sense una enorme intersecció amb matèries com les matemàtiques, l’enginyeria o la informàtica, entre moltes altres» i va afegir que «quasi tot és informació geogràfica perquè quasi tot passa en algun lloc».

Va fer notar que els grans desafiaments de la geoinformació passen per un replantejament molt global de la manera de treballar. Va detallar, per exemple, que «cal millorar els models de dades, ja que no estem en una situació estable» i que cal «desterrar formats inadequats com el JPG o el PDF perquè hi ha solucions més actuals i millors». També hi ha un debat obert sobre on s’han de processar les dades: «En una aplicació de l’escriptori? Al núvol?» Prendre’s seriosament la preservació i la difusió de la informació geogràfica, valorar més les metadades, millorar la interoperabilitat dels formats, analitzar bé les escales de treball, avançar en el 3D i en la georeferenciació, crear bons mapes de sòls i generar valor afegit són també desafiaments d’aquesta disciplina.

El doctor Pons va posar exemples clars de la utilitat que poden tenir les dades geogràfiques: «Podem calcular l’alçària dels edificis i de la vegetació, però tant o més interessant és quantificar, per exemple, la pèrdua o el creixement del bosc.» Finalment, va subratllar la importància de «mantenir dignament les sèries històriques i crear-ne de noves». En aquest sentit, va citar la sèrie anual d’incendis forestals, el mapa d’usos i cobertes del sòl (és quinquennal), les sèries climàtiques o les dades socioeconòmiques, entre d’altres.

La conferència, que va presentar Jaume Miranda, tresorer de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, s’emmarca en el cicle Dijous de ciència.

Xavier Pons, un científic internacional

El doctor Pons és coordinador de GRUMETS, un equip de recerca i aplicacions en sistemes d’informació geogràfica (SIG) i teledetecció (TD), i el 1994 va crear el programari MiraMon (té més de dos-cents mil usuaris en trenta-vuit països). Els seus treballs metodològics i aplicats, tant en TD (geometria, radiometria, classificació, compressió, etc.) com en SIG (models climàtics, dinàmica territorial, estàndards i interoperabilitat, etc.), han estat citats en més de vuit mil ocasions. És l’onzena persona més citada en l’etiqueta «Geographic information science» de Google Scholar i la quinzena més citada en l’etiqueta «Earth observation». Ha dirigit catorze tesis doctorals, així com el Màster en Teledetecció i SIG des del 1996 (és el més antic de Catalunya i el primer que va ser oficial) i la revista GeoFocus des del 2015. Ha estat investigador principal o participant en gairebé cent projectes competitius i contractes internacionals, europeus, estatals i nacionals. Ha estat guardonat com a investigador ICREA Acadèmia en dues ocasions (2011-2015 i 2016-2020) i ha rebut guardons com el Premi Medi Ambient 2007 o el Premi Internacional Möbius 2000.

El III Congrés Internacional de Recerca en Comunicació referma el compromís de la Societat Catalana de Comunicació amb la ciència i la recerca

El III Congrés Internacional de Recerca en Comunicació va tenir lloc, de manera virtual, el divendres 26 de juny. Organitzat per la Societat Catalana de Comunicació (SCC), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), el congrés va començar amb una presentació a càrrec de Joandomènec Ros, president de l’IEC.

Durant la seva intervenció, el president de l’IEC va parlar de la comunicació científica. Va advertir que, perquè la informació d’aquest àmbit sigui útil, «cal que els gestors del país, en facin cas». En aquest sentit, va subratllar el paper dels mitjans de comunicació com a «corretges de transmissió entre la recerca i els representants polítics». Per a Ros, actualment aquests mitjans no tenen la credibilitat que haurien de tenir: «No sabem si el que publiquen té totes les garanties de fiabilitat. A propòsit de la pandèmia n’hem tingut exemples cada dia.» I va afegir que «a casa nostra manquen mitjans potents de divulgació científica». Va remarcar també que avui la referència científica del país són les universitats, els centres de recerca i els investigadors de prestigi.

Sergi Cortiñas, president de la SCC, va donar pas a la conferència inaugural, titulada «Una comunicació responsable i de qualitat sense perspectiva de gènere?», a càrrec de Dolors Palau Sampio, vicedegana de la Universitat de València. La conferenciant va abordar la contribució dels mitjans de comunicació a «la perpetuació i distorsió del pes i la presència de les dones a la societat». Va afirmar que aquest fet es dona tant en la premsa escrita com en la ràdio i els mitjans digitals. Es va referir a «l’escrutini exhaustiu que pateixen les dones polítiques enfront dels seus homòlegs masculins», que va definir com una «forma d’aniquilació». També va lamentar «la trivialització de la dona, a la qual contribueixen alguns titulars, que alimenten la imatge decorativa i necessitada de protecció del gènere femení».

Entre els temes tractats en aquest congrés destaquen la comunicació relacionada amb la COVID-19, els mitjans com a serveis públics, la informació sobre el procés d’independència de Catalunya, el paper dels influenciadors (influencers) o els nous formats emergents.

La cloenda del III Congrés de Recerca en Comunicació va anar a càrrec de Frederic Pahisa, secretari de la SCC, que va desgranar quatre reflexions sobre els grans reptes de la comunicació: «la voluntat d’introduir la perspectiva de gènere de manera transversal, la necessitat de vincular la investigació amb els fets que viu la societat i amb la necessitat de trobar el perquè d’aquests fets, la importància de tenir en compte el passat per a entendre el present i el futur, i, finalment, la importància de donar les pautes que han de garantir una bona praxi periodística, que ofereixi veracitat de fets i opinions versemblants».

Durant la jornada també es va celebrar la XXX Conferència Anual de la Societat Catalana de Comunicació.

Notícies

* «Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans arran de la Sentència del Tribunal Suprem 634/2020, sobre els usos institucionals i administratius de les llengües oficials»

* Segona edició de la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans

* Les modificacions del DIEC2 ja es poden consultar en línia

* L’IEC no ha parat, malgrat la pandèmia

* La revista Catalan Historical Review de l’IEC, inclosa a ERIH Plus, l’índex més prestigiós de les revistes científiques d’humanitats

* L’IEC participa en la commemoració de l’Any Badia i Margarit

* El físic Lluís Torner i Sabata parla sobre la importància dels fotons com a eina d’exploració científica en el seu discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC

* Lluís Ferrer i Caubet defensa el gran valor biomèdic del gos en el seu discurs de recepció com a membre numerari de la Secció de Ciències Biològiques de l’IEC

* Entra en funcionament l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC) de Perpinyà

* L’IEC, cent tretze anys de vida

* Els tresors carolingis de la Biblioteca de Catalunya

* L’IEC edita el llibre Els aliments, a cura de Jordi Salas-Salvadó

* Les revelacions de La NO-extradició de Ventura Gassol

* Un estudi liderat per Jordi Llorca, membre de l’IEC, revela l’origen de dos fragments del meteorit de Barcelona, que va caure el 1704

* L’Arxiu de l’IEC, un quilòmetre de documentació

* Reflexions sobre la pandèmia de la COVID-19 des del punt de vista de la geografia

* Xavier Pons: «Quasi tot és informació geogràfica perquè quasi tot passa en algun lloc»

* El III Congrés Internacional de Recerca en Comunicació referma el compromís de la Societat Catalana de Comunicació amb la ciència i la recerca


Butlletins anteriors

Pàgina principal de l'IEC

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. comunicacio@iec.cat - Informació legal