Mercè Rodoreda. Obra plàstica és un catàleg raonat de l’obra pictòrica de l’escriptora que reuneix, per primer cop, més de dues-centes obres amb l’objectiu de posar a l’abast dels estudiosos, i de la ciutadania en general, la faceta creativa menys coneguda de l’autora. La catalogació ha estat realitzada per Maria Rosa Villanueva i la conceptualització i l’estructuració del catàleg han estat confiats a Daniel Giralt-Miracle.
 El llibre es va presentar el dilluns 4 de juliol, a la Sala Pere i Joan Coromines de l’Institut d’Estudis Catalans, on es van exhibir les obres de l’autora que són propietat de la Fundació Mercè Rodoreda. En l’acte van participar Joandomènec Ros, president de l’IEC i de la Fundació Mercè Rodoreda; Josep Massot, president de la Secció Històrico-Arqueològica i membre de la Comissió Tècnica de la Fundació; Joaquim Mallafrè, membre de la Secció Filològica, i els autors Maria Rosa Villanueva i Daniel Giralt-Miracle. L’actriu Carme Sansa va cloure l’acte amb la lectura de diversos fragments de cartes que va escriure Mercè Rodoreda relacionades amb la seva faceta de pintora.
El període més prolífic de Mercè Rodoreda, pel que fa a l’obra plàstica, se situa entre el 1949 i el 1957, durant el seu exili a París i Ginebra, on va desenvolupar una faceta molt íntima i, de vegades, críptica que avui ens resulta fonamental per a comprendre les angoixes que va viure durant aquells anys, en què va patir una guerra civil i un llarg i dur exili, agreujat per les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i la impossibilitat de tornar al seu país.
Va ser en aquestes circumstàncies que Rodoreda va explorar una via expressiva alternativa a la literària i, influenciada per Jean Dubuffet i Henri Michaux, entre d’altres, va substituir l’interès per la perfecció de l’ofici, per l’art desinhibit, l’art que explora el subconscient i que es mou en l’esfera de l’imaginari. Perquè era això el que necessitava Rodoreda, una llibertat que, com explica Giralt-Miracle en la introducció, «li permetés desbloquejar la seva creativitat, recuperar la capacitat elucubradora, inventar arguments, construir històries, crear personatges… explicar-se».
Aquest vessant creatiu de Rodoreda es va mantenir ignot fins a l’any mateix de la seva mort, el 1983, en el qual es va fer una exposició a Molins de Rei. De llavors ençà, s’han fet alguns intents per endinsar-se en un terreny bastant desconegut que, a mesura que ha anat sortint a la llum, s’ha anat valorant, més enllà fins i tot de les seves qualitats artístiques. Una obra peculiar, molt personal, que fuig de les convencions i que té una càrrega expressiva que demana reflexió i estudi.
Rodoreda no solia datar ni titular les seves creacions, i, excepte de les obres de la seva infantesa que obren aquesta catalogació, per la correspondència sabem que la majoria es van crear entre els anys 1949 i 1954 a París, i entre els anys 1955 i 1957 a Ginebra. Algunes de les obres tenen el títol escrit al revers en francès. Les obres que integren aquest catàleg han estat agrupades per temàtiques (rostres, animals, natures mortes, etc.), que quan ha estat possible s’han subdividit en tècniques (collages i esbossos), influències i imitacions, que recullen unes sèries que evidencien la manifesta influència que determinats artistes van exercir en Rodoreda, com ara Miró, Picasso, Klee o Kandinski.
Mercè Rodoreda. Obra plàstica pretén difondre aquest vessant encara tan poc conegut de l’escriptora i animar els estudiosos a seguir obrint nous camps d’investigació que esdevindran clau per a acabar de construir l’imaginari de l’autora. Aquest volum forma part del conjunt de les Obres completes de l’escriptora iniciada per la Fundació l’any 2008. Seguiran l’epistolari, la poesia i el teatre, en els quals està treballant la Fundació Mercè Rodoreda.
|
