Opinió

«Estudi arqueològic de l’ager Tarraconensis», per Josep Guitart i Marta Prevosti

«Joan Triadú, transformar la societat per l’educació», per Josep González-Agàpito

Ressenyes editorials

Recull d’articles

Recull d’entrevistes




Estudi arqueològic de l’ager Tarraconensis

Josep Guitart i Duran i Marta Prevosti, codirectors del Projecte Ager Tarraconensis

 

L’IEC amb l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica ha desenvolupat en els darrers anys un projecte de recerca arqueològica amb l’objectiu de recrear el paisatge d’època romana en el territori de la ciutat de Tarraco i la seva evolució des de l’època ibèrica fins a l’antiguitat tardana, mitjançant una aproximació multidisciplinària i diacrònica.

En el curs d’aquest projecte s’ha elaborat una àmplia base de dades i una sèrie de mapes temàtics i cronològics sobre el poblament antic i la seva dinàmica històrica, mitjançant l’aplicació de tècniques de prospecció arqueològica extensiva i intensiva, i s’han dut a terme un seguit d’estudis sobre els diferents aspectes del paisatge, els cultius, la fauna, la geologia, l’epigrafia i la xarxa de camins i de cadastres.

L’estudi, exhaustiu i detallat, s’ha centrat fonamentalment a les terres del Camp de Tarragona situades a la dreta del riu Francolí: la comarca del Baix Camp, el municipi d’Alcover a l’Alt Camp, i una part del Tarragonès. Un total de tres-cents quaranta-cinc quilòmetres quadrats.

Aquesta recerca ha comptat amb el finançament de l’empresa Acesa-Abertis i amb la col·laboració de la Universitat Rovira i Virgili, de la Diputació de Tarragona i dels setze ajuntaments de la zona estudiada.

El projecte es va iniciar el 2005 i es va fixar un termini de desenvolupament de quatre anys. Acabat aquest període, l’any 2009, es va considerar de gran interès obrir un fòrum de debat per a tots els grups d’investigació que estan treballant sobre els nombrosos temes que giren entorn de l’ager de Tarraco i establir comparacions amb altres grups de treball sobre territoris similars. Així, com a cloenda del treball i com a presentació dels resultats en la corresponent publicació, s’ha considerat oportú convocar el Simposi Internacional «L’ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i història», amb la idea de generar una plataforma de trobada i de debat dels investigadors que treballen o senten interès entorn d’aquest tema. Trenta investigadors, del país i estrangers, han participat en la presentació de comunicacions en el Simposi, que s’ha desenvolupat a Tarragona els dies 27 i 28 de novembre.

L’aplicació de les diverses tècniques d’anàlisi del paisatge, que convergeixen en la recreació del seguit de condicions i realitats que en conformen la dinàmica, s’ha anat fent cada vegada més usual en els darrers vint anys. Aquests estudis es caracteritzen per una forta interdisciplinarietat que també hem aplicat en el nostre cas. L’estudi de la dinàmica del poblament, en relació amb la ciutat romana en què s’integra, s’ha tractat essencialment amb les tècniques de prospecció superficial, les prospeccions geofísiques i les excavacions arqueològiques. L’estudi de la morfologia del territori ha tingut un paper fonamental a l’hora de conèixer-ne l’articulació. Tot plegat ha necessitat també els estudis paleoambientals i els dels naturalistes i geògrafs, que han ajudat a entendre el funcionament del sistema. L’espai ha esdevingut un factor nou de reflexió i d’anàlisi. Totes aquestes dades han estat reflectides en mapes, que s’han gestionat des de sistemes d’informació geogràfics, que permeten seguir l’evolució del paisatge com en una successió de fotogrames al llarg del temps.

Un dels aspectes especialment fructífers del projecte ha estat l’estudi de la distribució del poblament antic dins del territori estudiat, i la seva evolució en el curs de l’antiguitat.

L’època ibèrica apareix com un període amb un poblament molt nuclearitzat, concentrat en els poblats, en general situats sobre turons encastellats, amb bona visibilitat sobre el territori. La distribució era equilibrada i el control del territori era uniforme i ben estructurat. En canvi es detecten molt pocs establiments rurals dispersos.

Després, els romans van canviar profundament el paisatge: van estendre l’ordenació del nucli urbà pel territori. La trama urbana, l’urbanisme ortogonal de Tarraco, es va estendre cap al camp, amb les centuriacions, l’ordenació dels camins, la delimitació de les àrees de bosc, la construcció d’aqüeductes, la captació i canalització d’aigües de les rieres per al reg i per a fer funcionar indústries artesanals. Així, l’època romanorepublicana es presenta dràsticament diferent respecte al període ibèric. És el moment del gran canvi del poblament. Es produeix la dispersió de la població per les planes agrícoles, que dóna una gran quantitat de petits establiments rurals, de tipus camperol. S’ha d’entendre que l’arribada dels romans i la implantació del seu sistema socioeconòmic és el que produeix la gran transformació del sistema de poblament i, en conseqüència, del paisatge. Aquests jaciments també són els que donen en les prospeccions arqueològiques les quantitats de restes ceràmiques més altes. Això denota una activitat i un dinamisme molt importants en els establiments agrícoles d’aquesta primera etapa romana. En canvi, la distribució és força desigual, amb zones de molta concentració i amb altres de ben baixa. Essencialment es troben ocupades les zones properes als cursos d’aigua i a la costa.

L’època altimperial es caracteritza essencialment per la introducció del sistema de la vil·la. Trobem ja la xarxa de vil·les romanes, centres d’explotació agrícola en mans de les aristocràcies i els comerciants enriquits, que exploten el camp a la manera genuïna romana, és a dir, de manera especialitzada en la producció d’excedents per a la comercialització en el mercat internacional de l’època. La dispersió dels establiments camperols és també molt notable. Amb tot, la distribució continua com en l’època anterior, força desigual. Ara s’observa una forta concentració de les vil·les al llarg de la Via Augusta, al llarg de la costa i del Francolí. Les importants àrees despoblades, en ple espai centuriat, en canvi, s’interpreten com àrees de bosc, que s’alternaven amb les explotacions agrícoles per tota la plana, en què es practicava una agricultura força sostenible, sovint amb la ramaderia de complement.

En la zona de Riudoms, s’han localitzat diversos establiments agraris i centres terrissers que produïen àmfores, tègules i dolia (grans gerres per a guardar el vi), en les quals es troba repetidament la marca del propietari Marcus Clodius Martialis i Lucius Clodius Martialis (pare o fill del primer), personatge que també tenim documentat en l’epigrafia de Tarraco, amb un pedestal d’estàtua, on apareix amb els seus càrrecs. Per tant, sabem que va ser duumvir de la ciutat (venia a ser l’alcalde de la ciutat, dit en paraules actuals) i sabem també que era de l’orde eqüestre. Això significa que era de l’elit ciutadana local, tot i que no era de la categoria més alta de la societat romana, que eren els senadors. Per tant, era un «aristòcrata local» que era un gran potentat de l’època, que tenia diverses propietats a la zona de Riudoms, on produïa vi i on tenia també diverses indústries terrisseres, on envasava el vi en àmfores, que ell mateix devia comercialitzar mitjançant el port de Tarraco, cap a Roma, cap al nord d’Àfrica o cap al sud de la península Ibèrica. I per aquestes instal·lacions terrisseres, la vil·la i altres centres agraris corria una sèquia que captava l’aigua de la riera de Maspujols. La vil·la devia ser un palauet de camp, on feia estades de lleure i on controlava les explotacions agrícoles i industrials. Ell devia viure entre el nucli urbà de Tarraco i la seva vil·la. Aquest és, sens dubte, un magnífic exemple de resultat en un estudi d’arqueologia del paisatge, i de com aquesta ciència permet anar entenent com funcionava el sistema d’ordenació i d’explotació del medi.

L’època baiximperial presenta una reducció dels establiments rurals dispersos pel territori, que ha de respondre a una certa nuclearització de la població en les vil·les, en funció de la concentració de la propietat territorial. També és possible que s’hagi d’entendre com un cert descens demogràfic. Paral·lelament, es constata una davallada dràstica de la presència de restes ceràmiques, fet que semblaria respondre a un cert estancament de l’activitat comercial, tant en l’àmbit local, com —i molt especialment— en l’àmbit internacional.

Notícia sobre el Simposi





Joan Triadú, transformar la societat per l’educació

Josep González-Agàpito, president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC

 

El jove Joan Triadú féu el contrari del que recomanava Rilke al jove poeta. Seguint el consell del seu admirat Carles Riba, optà per fonamentar la poesia sobre una vida conscient i compromesa. Sobre aquest compromís amb la realitat i el país, no sols hi bastí poesia, prosa i crítica literària, sinó que també hi construí una vigorosa acció educadora com a eina transformadora de la persona i, amb ella, de la societat.

Joan Triadú esdevé un dels més reconeguts referents del nucli d’intel·lectuals que maldaven per conservar i preservar la llengua i la cultura catalanes del que ell mateix qualificà de «genocidi cultural dut a terme pel franquisme». Especialment en la llarga postguerra, en un context de por i ofec descrit punyentment a Dies de memòria, obra publicada el 2001 en què aplegà els seus records. Amb raó, Joaquim Molas l’ha descrit com «un dels símbols d’una època difícil». Des de la seva tasca docent i com a reconegut crític literari contribuí decididament a fer percebre la literatura catalana com una rellevant manifestació de la cultura literària europea.

Fou decisiva, durant el franquisme, la xarxa d’ensenyament del català que contribuí a crear, basada en la societat civil, per a preservar la nostra llengua i per a formar un nou professorat eficient i lingüísticament competent.

La seva fou, també, una figura clau en l’anomenat segon moviment de renovació pedagògica del català. El Centre d’Influència Catòlica (CIC) o l’Escola Thau són algunes mostres destacades de la seva acció pedagògica. Marcat vivament per Alexandre Galí i Emmanuel Mounier, plantejà una pedagogia rescatadora de la persona. Enfront dels totalitarismes d’esquerres o de dretes cal servar la consciència crítica de l’educand com a llavor i garantia per a esdevenir una persona lliure i un ciutadà crític i compromès amb la seva societat.

La defensa d’un profund humanisme cristià féu que moltes vegades els seus plantejaments educatius signifiquessin «remar a contracorrent» sota la dictadura franquista, però, també, ser crític amb el sector majoritari del moviment pedagògic català, especialment en el model d’escola catalana.
Triadú ingressà el 1979 a l’Institut d’Estudis Catalans, adscrit a la Secció de Filosofia i Ciències Socials, i donà continuïtat a la contribució pedagògica de la nostra acadèmia.

Notícia sobre la mort de Joan Triadú







Terminàlia

Volum: Núm. 1 - Juliol 2010
Editorial: IEC
Data d’edició:2010
ISSN (format paper): 2013-6692
ISSN (format digital): 2013-6706
Pàgines: 78



La Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), filial de l’IEC, publica el número 1 de la revista Terminàlia, corresponent al primer semestre del 2010. La secció «Articles» inclou quatre aportacions: un article de Judit Freixa, professora de la Universitat Pompeu Fabra, sobre la percepció dels parlants davant de paraules noves; una contribució en anglès de diversos professors de la Universitat de Granada que presenten un nou model de bancs de coneixement basat en la teoria dels marcs semàntics; un article sobre unes primeres experimentacions per a generar automàticament resums de textos especialitzats en català, fruit de la cooperació entre la Universitat d’Avinyó i la Universitat Pompeu Fabra; i una recopilació documental sobre redacció tècnica, a càrrec de Carles Riera, de la Universitat Ramon Llull.

Les seccions «Dossier», «Entrevista» i «Semblança» se centren en la terminologia dels esports. En la primera s’hi pot trobar una presentació del nou diccionari del TERMCAT, un article sobre terminologia de la Fórmula 1 i algunes referències de diccionaris sobre esports. L’entrevistat és Pep Riera, director d’El 9 Esportiu de Catalunya i a la secció «Semblança», Jordi Mir, Ester Bonet i Sílvia Llovera parlen del Fabra esportista, lingüista i lexicògraf preocupat per la llengua de l’esport. Completa la secció un recull de revistes esportives en català publicades des del 1900 fins al 1936.

Tanca el número la secció «Ressenyes», amb tres revisions de llibres: Estudis d’implantació terminològica, de Francesc Xavier Vila, Marina Nogués i Ignasi Vila; La normalització terminològica en català: criteris i termes. 1986-2004, del TERMCAT, i Els estrangerismes dels català, de Xavier Rull; una revisió d’un diccionari, i una altra sobre un recurs tecnològic. Finalment, la secció «Espai de Trobada» recull la crònica de la presentació de la revista Terminàlia a l’IEC i la presentació del diccionari personalitzat dels Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona.




Una novel·la són paraules i Mercè Rodoreda. Centenari: 1908-2008

Una novel·la són paraules
Editorial: Fundació Mercè Rodoreda (IEC), en coedició amb la Institució de les Lletres Catalanes
Entitats: Institut d'Estudis Catalans - Fundació Mercè Rodoreda i Institució de les Lletres Catalanes
Data d'edició: 2010
ISBN: 978-84-938-2300-9 (Fundació Mercè Rodoreda) ; 978-84-393-8487-8 (Institució de les Lletres Catalanes)
Pàgines: 351

Mercè Rodoreda. Centenari: 1908-2008
Editorial: Fundació Mercè Rodoreda (IEC), en coedició amb la Institució de les Lletres Catalanes
Entitats: Institut d'Estudis Catalans - Fundació Mercè Rodoreda i Institució de les Lletres Catalanes
Data d'edició: 2010
ISBN: 978-84-923-2119-3 (Fundació Mercè Rodoreda) ; 978-84-393-8486-1 (Institució de les Lletres Catalanes)
Pàgines: 107



La Fundació Mercè Rodoreda (IEC) i la Institució de les Lletres Catalanes publiquen dos nous volums dedicats a Mercè Rodoreda arran de la celebració de l’Any Rodoreda, el 2008, en commemoració del centenari del seu naixement. Es tracta dels llibres Una novel·la són paraules i Mercè Rodoreda. Centenari: 1908-2008.

D’una banda, Una novel·la són paraules recopila les conferències pronunciades en diversos cicles sobre l’obra de Mercè Rodoreda i té per nucli central el cicle que la Institució de les Lletres Catalanes i la Fundació Mercè Rodoreda - IEC van organitzar per donar a conèixer i estimular la lectura de l’obra de Rodoreda. Els autors del llibre són: Margarida Aritzeta, Carme Arnau, Maria Barbal, Neus Carbonell, Marina Gustà, Mercè Ibarz, Sergi Jover, Carles Miralles, Marta Nadal, Francesc Parcerisas, Sebastià Perelló, Marta Pessarrodona, Xavier Pla, Roser Porta, Neus Real, Joan Ramon Resina, Anna Maria Saludes, Simona Škrabec, Lluís Solà i Ricard Torrents.

D’altra banda, el llibre Mercè Rodoreda. Centenari: 1908-2008, amb un estudi introductori d’Abraham Mohino i Balet, recull una selecció de la crítica relativa a bona part del corpus literari rodoredià apareguda en l’època en què va viure l’escriptora.

Aquestes dues publicacions s’afegeixen a la memòria Any Rodoreda 1908-2008 i a les actes delCongrés Internacional Mercè Rodoreda, que es van editar el mes de juliol a la col·lecció «Biblioteca Mercè Rodoreda», de la Fundació Mercè Rodoreda, amb la col·laboració de l’Obra Social de Catalunya Caixa i la Societat Estatal de Commemoracions Culturals.





Catalan Historical Review. Volum 3

Direcció: Albert Balcells
Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-Arqueològica
Barcelona, 2010
ISSN (format paper): 2013-407X
ISSN (format digital): 2013-4088
Pàgines: 249



El tercer número de Catalan Historical Review, la revista de periodicitat anual que publica la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, ja es pot consultar en línia, a l’Hemeroteca Científica del web de l’Institut, i en paper. La revista ofereix articles extensos sobre grans temes de la història dels països de llengua catalana, relacionats amb totes les èpoques i amb tots els aspectes, des de la política i l’economia fins a l’art i la literatura.

El primer article d’aquest número, de Josep Guitart, tracta de les primeres ciutats romanes al territori de la Catalunya actual i explica el coneixement arqueològic que en tenim. Flocel Sabaté s’endinsa en els debats sobre el concepte de feudalisme i la seva aplicació a la Catalunya medieval, en la qual les institucions feudals tingueren unes arrels autòctones, tot i que similars a altres d’europees. L’estudi de Lola Badia sobre els prosistes en llengua catalana dels segles XIV i XV repassa des de l’obra de Bernat Metge fins a les novel·les de cavalleries, un desplegament de la prosa catalana que les grans cròniques dels segles XIII i XIV havien iniciat. Agustí Alcoberro dedica un article a la Guerra de Successió espanyola als Països Catalans i Teresa Abelló analitza l’anarquisme als països de parla catalana. Pel que fa a la història de l’art, Francesc Miralles descriu l’entorn del surrealisme català. Aquest volum inclou també la crònica sobre la commemoració del sis-centè aniversari de la mort de l’escriptor Francesc Eiximenis i la sessió que es va fer a l’IEC sobre la dimensió civicopolítica de l’obra de l’historiador Jaume Vicens Vives.

L’objectiu de la revista és donar projecció internacional a la historiografia dels Països Catalans i, per aquest motiu, s’edita en anglès i en català. La versió electrònica és d’accés lliure i l’edició en paper es distribueix a més de quatre-centes biblioteques, universitats i centres acadèmics de tot el món. La revista ha estat incorporada en les principals bases de dades bibliogràfiques de referència internacional.




Recull d’articles

Joan Solà, la llengua al cap i al cor, de Ramon Sistac
Segre, 28 d'octubre de 2010

Un savi i un home admirables
, de Josep Vallverdú
Públic, 28 d'octubre de 2010

La grandeza de un lingüista, maestro y amigo
, d'Isidor Marí
La Vanguardia, 28 d'octubre de 2010

Identidad catalana como mercancía
, de Joan Martí i Castell
La Vanguardia, 28 d'octubre de 2010

Joan Solà, tenaz científico de la lengua catalana
, de Salvador Giner i Isidor Marí
El País, 28 d'octubre de 2010

La mentira del multiculturalismo, de Salvador Cardús
La Vanguradia, 27 d’octubre de 2010

Rosell o la moral mal entesa, de Josep-Maria Terricabras
El Periódico, 27 d’octubre de 2010

Troncals, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 25 d’octubre de 2010

Intuïcions arriscades, de Salvador Cardús
Avui, 24 d’octubre de 2010

¿Quant val, de fet, un euro?, de Ramon Folch
El Periódico, 24 d’octubre de 2010

Allò que s’ha fet bé, molt bé, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 23 d’octubre de 2010

Carta oberta a la comunitat universitària de la UVic, de David Serrat
El 9 Nou, 23 d’octubre de 2010

Adéu-siau i gràcies!, de Joan Solà
Avui – Cultura, 21 d’octubre de 2010

Joan Triadú i els panadons, de Josep Vallverdú
La Mañana, 19 d’octubre de 2010

Carboni, de Pere Puigdomènech
El Periódico, 18 d’octubre de 2010

Calen grans canvis, de Salvador Cardús
Avui, 17 d’octubre de 2010

Temps difícils, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 16 d’octubre de 2010

Independència i majoria d’edat, de Josep-Maria Terricabras
El Punt, 15 d’octubre de 2010

Parlem de deute, d’Andreu Mas-Colell
El Periódico, 14 d’octubre de 2010

Una carta inèdita de Josep Carner, de Joan Triadú
Avui – Cultura, 14 d’octubre de 2010

Con muchas ganas de futuro, de Salvador Cardús
La Vanguardia, 13 d’octubre de 2010

Homenatges al president Companys, de Josep-Maria Terricabras,
El Periódico, 13 d’octubre de 2010

In vitro, de Pere Puigdomènech

El Periódico, 11 d’octubre de 2010

Joan Triadú: un referent sòlid, de Josep Vallverdú
Segre, 11 d’octubre de 2010

Independents, com ells, de Salvador Cardús

Avui, 10 d’octubre de 2010

¿Quin cotxe tindrem realment?, de Ramon Folch
El Periódico, 10 d’octubre de 2010

 No ens deixarem provocar, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 9 d’octubre de 2010

Joan Triadú de Cantonigròs estant, de Ricard Torrents
El 9 Nou, 8 d’octubre de 2010

Gran esdeveniment (1/2), de Joan Solà

Avui - Cultura, 7 d’octubre de 2010

Cacau, de Pere Puigdomènech

El Periódico, 4 d’octubre de 2010

Fan com qui no ens sent, de Salvador Cardús
Avui, 3 d’octubre de 2010

Vaga general: grandesa i servitud, de Salvador Giner
El Periódico, 3 d’octubre de 2010

De la confusió entre costums i drets, de Salvador Cardús
Diari de Terrassa, 2 d’octubre de 2010


Joan Triadú: un referent sòlid, de Josep Vallverdú
La Mañana, 1 d’octubrede 2010


Recull d’entrevistes

Entrevista a Paul Preston
«La requisa de los papeles de Salamanca fue otro acto criminal»
La Mañana, 24 d’octubre de 2010

Entrevista a Salvador Giner
«L’única alternativa és tornar a negociar amb Espanya»
Públic, 23 d’octubre de 2010

Entrevista a Federico Mayor Zaragoza
«Éste es el momento de la rebelión»
El Mundo - La Luna de Metrópoli,
22 d’octubre de 2010

Entrevista a Paul Preston

«¿Franco?, los ingleses tampoco saben quién era Churchill»
Diari de Tarragona, 22 d’octubre de 2010

Entrevista a Josep Maria Casasús
«Em sorprèn que no es tracti la sardana com el jazz o el flamenc»
Segre, 21 d’octubre de 2010

Entrevista a Salvador Giner
«El obispo debería ser más cauto, se llama Mezquita en todo el mundo»
Córdoba, 20 d’octubre de 2010

Entrevista a Paul Preston
«Franco va ser un miserable; crec que no va ser feliç ni amb la seua dona»
Segre, 20 d’octubre de 2010